Passats els primers dies del Festival D’A 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que s’hi han pogut veure. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però les propostes demostren en tots els casos buscar una personalitat pròpia i, a la seva manera, sorprendre l’espectador. Aquestes en són les meves impressions.
Director: Jon Favreau
Intèrprets: Neel Sethi, Bill Murray (veu), Ben Kingsley (veu), Idris Elba (veu), Christopher Walken (veu), Lupita Nyong’o (veu), Scarlett Johansson (veu), Giancarlo Esposito (veu)
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2016. 105 min.
L’actual dinàmica de Disney de traslladar els seus clàssics animats a una acció real revestida d’una bona capa d’efectes digitals és de dubtosa originalitat, però pot trobar una raó de ser si aquest trasllat comporta una reinterpretació de la història en qüestió amb nous focus d’interès. Sincerament, no tenia massa confiança en què El Libro de la Selva aconseguís aquesta fita, ja que tot feia esperar un simple desplegament d’armes visuals digitals, però a l’hora de la veritat el film ha apuntat força més amunt i s’ha convertit en un producte que funciona a diversos nivells. Capitanejada per Jon Favreau (Iron Man, Cowboys and Aliens), la pel·lícula adapta la novel·la de Rudyard Kipling amb un to força menys festiu que el precedent animat de 1967, accentuant la vessant més seriosa, salvatge i fins i tot transcendental de la història, i també traient molt més rèdit de les seves escenes d’acció. Una revisió que, en tot cas, es tradueix en un bon exemplar de cinema d’aventures apte per a tota la família.
Directors: Byron Howard, Rich Moore, Jared Bush
Veus originals: Ginnifer Goodwin, Jason Bateman, Idris Elba, J.K. Simmons, Octavia Spencer, Alan Tudyk, Shakira
Gènere: Animació, aventures. USA, 2016. 110 min.
Per al públic adult, ja fa uns anys que el d’animació s’ha convertit en un gènere a tenir en compte com qualsevol altre. Al mateix temps, però, aquest fet ha tendit a subratllar la diferència entre aquells títols animats on els adults hi troben un estímul especial -ja sigui per la profunditat del guió, la complexitat narrativa o l’ús de referències- i aquells on es queden en el rol d’acompanyant degut a l’enfocament més infantil del film en qüestió. En aquest context, la percepció inicial de Zootrópolis apuntava a una posició més aviat centrada i amb una lleugera decantació cap al segon grup, però si bé la pel·lícula sembla confirmar-ho en els seus primers compassos, acaba demostrant tot el contrari gràcies a una lectura socio-política que va guanyant en incidència i també en contundència a mesura que s’apropa a la seva resolució. El resultat acaba trobant un molt bon equilibri entre la diversió dels més petits, una valuosa lliçó a aprendre pels qui no ho són tant, i un missatge que convida a la reflexió als adults.
Un festival de cinema que destaca els noms del directors presents a la seva programació abans que els títols de les pel·lícules en qüestió és clarament un festival que aposta pels autors per sobre de tot. Una coherència absoluta, doncs, la que segueix el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, conegut ja com a D’A, que aquest any arriba a la seva sisena edició. Un cop més, bona part del que hi veurem possiblement no arribarà a les sales comercials, així que els cinèfils més empedernits tenen deu dies per explorar mirades cinematogràfiques força diferents i particulars. Del 21 d’abril a l’1 de maig, el D’A 2016 projectarà més de setanta pel·lícules als Cines Aribau, el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i la seu de la SGAE Catalunya, i també a altres sis seus repartides per Catalunya.
Director: Pedro Almodóvar
Intèrprets: Emma Suárez, Adriana Ugarte, Daniel Grao, Inma Cuesta, Darío Grandinetti, Rossy de Palma, Michelle Jenner, Pilar Castro, Susi Sánchez, Joaquín Notario, Nathalie Poza
Gènere: Drama. Espanya, 2015. 95 min.
Tot i ser indubtablement un dels cineastes amb més talent de la indústria espanyola i a la vegada una de les figures que aixeca més rebombori -en tots els sentits- cada vegada que estrena una nova pel·lícula, tinc la “sort” d’encarar el cinema d’Almodóvar sense cap mena de devoció ni tampoc de recança. Dit això, crec que aquesta posició és especialment adequada davant una pel·lícula com Julieta, que té una estranya capacitat de combinar un fons fàcilment reconeixible com a “almodovarià” amb una forma no massa habitual en la trajectòria del director manxec. I la veritat és que la jugada no li acaba de sortir massa bé, ja que sovint aquests dos elements -forma i fons- entren en una contradicció que enrareix les sensacions que transmet el film. Es pot percebre allò que busca el director en la protagonista i les circumstàncies que la rodegen, però el que veiem a la pantalla no concorda i necessita sempre de complements per a explicitar-ho tot.
Directora: Karyn Kusama
Intèrprets: Logan Marshall-Green, Michiel Huisman, Tammy Blanchard, John Carroll Lynch, Mike Doyle, Emayatzy Corinealdi, Karl Yune
Gènere: Thriller, intriga. USA, 2015. 90 min.
La distància que hi ha entre la sospita i la certesa pot ser molt punyetera, i a vegades molt traïdora. També pot convertir-se en una arma molt efectiva a l’hora de construir un bon thriller cinematogràfic si se sap gestionar amb la dosificació correcta i també amb un punt de mala llet, i és exactament això el que ha fet la directora novaiorquesa Karyn Kusama a La Invitación, flamant i merescudíssima guanyadora del passat Festival de Sitges 2015. Amb una trama lineal relativament simple i una acció ambientada pràcticament en un sol espai durant la seva hora i mitja, la pel·lícula absorbeix l’espectador en una atmosfera que augmenta la seva incomoditat de forma continua des del primer minut, alimentant la seva suspicàcia a base de pistes i senyes que no sempre resulten tan clares o inconfusibles com semblen. Un joc d’intriga que ens obliga a mantenir els ulls ben oberts en tot moment, i que sap treure profit amb molt enginy a cada una de les situacions que presenta.
Director: Isao Takahata
Veus originals: Aki Asakura, Takeo Chii, Kengo Kora, Atsuko Takahata, Shinosuke Tatekawa, Tamaki Kojo
Gènere: Animació, fantàstic. Japó, 2013. 135 min.
Enmig del que podríem considerar l’etapa d’or del cinema d’animació, promogut en gran part gràcies a l’evolució tecnològica i a l’escalada de qualitat narrativa, no deixa de ser curiós que sigui un títol totalment oposat a aquestes tendències el que mereixi una menció més especial quant a ambició i virtuosisme tècnic. L’Studio Ghibli sempre ha estat un estendard de l’animació més artesanal, però la veritat és que El Cuento de la Princesa Kaguya va encara més enllà i aposta per un estil de dibuix que se situa a les antípodes dels nivells de nitidesa i color que es solen buscar avui dia. Dirigida per Isao Takahata i amb un total de vuit anys de treball darrere, la pel·lícula ens acosta a un llegendari conte popular japonès procurant tota la cura i delicadesa que necessita la naturalesa de la seva protagonista, però també fent gala d’una enorme versatilitat que li permet revolucionar-se visualment quan la història així ho requereix. Un film únic dins de la seva espècie.
Director: Joel Edgerton
Intèrprets: Jason Bateman, Rebecca Hall, Joel Edgerton, Beau Knapp, Allison Tolman
Gènere: Thriller, intriga. USA, 2015. 105 min.
Tot i pertànyer a la quota relativament més “assequible” de la programació del festival, El Regalo va ser un dels títols de Sitges 2015 que va quedar subratllat des del mateix moment en què va ser anunciat. I el veredicte va corroborar les expectatives. El debut darrere la càmera de l’actor australià Joel Edgerton és una d’aquelles pel·lícules que atrapen des d’un bon inici i saben gestionar la intriga en tot moment fins arribar a la seva conclusió. Una gestió que, en aquest cas, destaca molt més per la seva efectivitat que no pas per l’originalitat o la vocació trencadora, però que al capdavall compleix el seu objectiu amb l’enginy suficient perquè l’espectador se senti estimulat i no utilitzat. Una agradable sorpresa davant un film que, de no comptar amb la paciència d’Edgerton –que a banda de dirigir també escriu el guió–, hauria pogut caure perfectament en l’efectisme i la mediocritat.
Director: Zack Snyder
Intèrprets: Ben Affleck, Henry Cavill, Amy Adams, Jesse Eisenberg, Gal Gadot, Diane Lane, Laurence Fishburne, Jeremy Irons, Holly Hunter, Scoot McNairy, Callan Mulvey.
Gènere: Fantàstic, acció, drama. USA, 2016. 150 min.
Una de les característiques que des de sempre ha definit els còmics de DC -i que a la vegada els ha diferenciat dels de Marvel- és el seu clar enfocament del superheroi com una figura política, constantment avaluada per part de la societat que l’envolta i, com a conseqüència, turmentada per uns profunds debats interiors sobre la seva raó de ser. La recent trilogia d’El Caballero Oscuro de Christopher Nolan en va ser el punt més àlgid i representatiu. Més tard, va arribar la discutida El Hombre de Acero per a reiniciar l’altre gran icona del particular univers de DC Comics. Ara, ambdós personatges i les seves respectives naturaleses colisionen a Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia, una obra que busca multiplicar l’èpica, l’espectacularitat, el simbolisme i la transcendència que rodegen a aquests superherois, però que en la seva recerca de tantes coses a la vegada oblida construir una història mínimament ben trenada i cimentada que ho sostingui tot plegat.
Director: Dan Trachtenberg
Intèrprets: Mary Elizabeth Winstead, John Goodman, John Gallagher Jr.
Gènere: Thriller, ciència-ficció. USA, 2016. 100 min.
L’art del “no saber” sempre ha estat una de les grans armes cinematogràfiques per a generar suspens i mantenir els ulls i oïdes de l’espectador completament oberts de principi a fi d’una pel·lícula. Es tracta d’una faceta en què ningú pot negar la categoria de mestre i pioner a Alfred Hitchcock, i en què la figura més rellevant i emblemàtica del segle XXI ha estat el gran J.J. Abrams. Tot i no haver-ho fet sempre de forma satisfactòria, ningú com ell ha sabut obrir-nos la curiositat davant aquest “no saber” i jugar amb les nostres ganes de descobrir el que no se’ns mostra o explica. A Calle Cloverfield 10, Abrams tan sols hi té el paper de productor, però les seves eines de suspens queden indiscutiblement plasmades en el desenvolupament de la història, que en tot moment utilitza la incertesa i la desconfiança per a no deixar-nos tranquils i tenir-nos expectants davant el següent moviment de cada personatge. L’estratègia funciona en gran mesura, però no queda prou rematada en el seu tram final.
Martí
M.A.Confidential 