M.A.Confidential

Kaguya-hime no Monogatari

Director: Isao Takahata

Veus originals: Aki Asakura, Takeo Chii, Kengo Kora, Atsuko Takahata, Shinosuke Tatekawa, Tamaki Kojo

Gènere: Animació, fantàstic. Japó, 2013. 135 min.

Enmig del que podríem considerar l’etapa d’or del cinema d’animació, promogut en gran part gràcies a l’evolució tecnològica i a l’escalada de qualitat narrativa, no deixa de ser curiós que sigui un títol totalment oposat a aquestes tendències el que mereixi una menció més especial quant a ambició i virtuosisme tècnic. L’Studio Ghibli sempre ha estat un estendard de l’animació més artesanal, però la veritat és que El Cuento de la Princesa Kaguya va encara més enllà i aposta per un estil de dibuix que se situa a les antípodes dels nivells de nitidesa i color que es solen buscar avui dia. Dirigida per Isao Takahata i amb un total de vuit anys de treball darrere, la pel·lícula ens acosta a un llegendari conte popular japonès procurant tota la cura i delicadesa que necessita la naturalesa de la seva protagonista, però també fent gala d’una enorme versatilitat que li permet revolucionar-se visualment quan la història així ho requereix. Un film únic dins de la seva espècie.

Poques pel·lícules son capaces de fer supurar la seva textura com El Cuento de la Princesa Kaguya. La imperfecció dels contorns, els canvis sobtats de traç o inclús la mescla de tècniques -en una mateixa imatge pot haver-hi elements en llapis i d’altres que més aviat s’acosten a l’aquarel·la- pràcticament et deixen imaginar el propi Takahata fent els dibuixos mentre estàs veient la pel·lícula. En realitat, la sensació és que podríem pausar el film en un munt d’ocasions i cada fotograma que ens trobéssim podria ser perfectament exposat com a obra d’art impressionista a nivell individual. Aquest aroma artesanal pels quatre costats constata que El Cuento de la Princesa Kaguya ha estat concebuda de forma única i excepcionalment curosa, i aquest pes emocional es trasllada a la percepció de l’espectador, que entén des del primer moment que està davant d’una obra per a ser gaudida escena a escena, imatge a imatge, ja que hi ha molt a admirar en cadascuna d’elles.

Si bé és cert que la important distància amb la cultura japonesa i les seves llegendes (un element omnipresent al cinema de l’Studio Ghibli) no ens permet connectar immediàtament amb les seves històries, o inclús ens les fa veure com a rareses, la narrativa utilitzada sempre ens ajuda a aplanar el camí. Aquí, els 45 primers minuts de pel·lícula són una veritable delícia; un retrat capaç de relatar el creixement de la petita protagonista amb una sensibilitat enorme, sovint marcada per petits moments o anècdotes que quasi no necessiten diàlegs per a expressar-se. El Cuento de la Princesa Kaguya no és precisament un film que vagi al gra (els seus 135 minuts, força insòlits en un títol d’animació, ja ho indiquen), però la impressió és que, tot i algun petit estancament a la seva part central, tot allò que s’hi inclou té la seva raó de ser. I és que el control temporal i del ritme que va desenvolupant la història és clau per a aconseguir la modulació que vol en cada moment.

Aquesta evolució atmosfèrica de la pel·lícula gira sempre al voltant de la protagonista i els seus sentiments, i Takahata ho evidencia fent anar els traços dels seus llapis i pinzells en consonància amb aquest estat d’ànim. Especialment impactant és el moment de ràbia i fugida, en què pràcticament sentim el bategar del cor de la jove Kaguya i on El Cuento de la Princesa Kaguya agafa un impactant aire obscur i fantasmagòric, dotant les imatges d’un enorme dinamisme que resulta gairebé abstracte a nivell visual. Aquesta capacitat de mutació de la pel·lícula també es manifesta en situacions totalment oposades, presentant danses coloristes plenes de vitalitat o fins i tot acostant-se a un to clarament caricaturesc en més d’una escena còmica. De fet, tot i el caire tirant a dramàtic que té la història de Kaguya, l’humor es reserva una rellevant presència al film, sovint de forma sorprenent i tot, i aquest fet aporta un equilibri clau per a les més de dues hores de relat.

La distància cultural abans esmentada es fa especialment evident en el tram final d’El Cuento de la Princesa Kaguya, marcat per un realçament del component fantàstic i místic que a l’espectador occidental pot provocar-li alguna mitja ganyota, però això no treu que la pel·lícula transmeti una història d’allò més universal sobre la llibertat i el sentiment de pertinença, i sobretot una clara reivindicació de la naturalitat enfront de l’artificialitat i els cànons establerts a seguir. I és per això que Isao Takahata escull aquesta tècnica pictòrica per a il·lustrar la seva pel·lícula, perquè és aquesta la millor manera de plasmar l’esperit que ens vol transmetre la seva narració. El Cuento de la Princesa Kaguya és un conte explicat realment com a tal, com si en poguéssim anar passant les pàgines escrites i dibuixades a mà, una darrere l’altra. Una animació que en ple segle XXI sembla una bogeria, però que en el fons recorda que la perfecció tècnica ens arrisca a allunyar-nos d’un element tan important com és la nostra imperfecta naturalitat.