M.A.Confidential

Julieta

Director: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Emma Suárez, Adriana Ugarte, Daniel Grao, Inma Cuesta, Darío Grandinetti, Rossy de Palma, Michelle Jenner, Pilar Castro, Susi Sánchez, Joaquín Notario, Nathalie Poza

Gènere: Drama. Espanya, 2015. 95 min.

Tot i ser indubtablement un dels cineastes amb més talent de la indústria espanyola i a la vegada una de les figures que aixeca més rebombori -en tots els sentits- cada vegada que estrena una nova pel·lícula, tinc la “sort” d’encarar el cinema d’Almodóvar sense cap mena de devoció ni tampoc de recança. Dit això, crec que aquesta posició és especialment adequada davant una pel·lícula com Julieta, que té una estranya capacitat de combinar un fons fàcilment reconeixible com a “almodovarià” amb una forma no massa habitual en la trajectòria del director manxec. I la veritat és que la jugada no li acaba de sortir massa bé, ja que sovint aquests dos elements -forma i fons- entren en una contradicció que enrareix les sensacions que transmet el film. Es pot percebre allò que busca el director en la protagonista i les circumstàncies que la rodegen, però el que veiem a la pantalla no concorda i necessita sempre de complements per a explicitar-ho tot.

Julieta arriba amb l’etiqueta de la contenció i la subtilesa com a carta de presentació; com un film on allò que no es diu acaba tenint més pes que no pas les paraules expressades. En realitat, el títol de la pel·lícula havia de ser Silencio, però Almodóvar va haver de canviar-lo per evitar coincidir amb l’últim treball de Martin Scorsese, que s’estrenarà també aquest 2016. Així doncs, la direcció que vol agafar el film a l’hora de vestir la seva narració és força clara. El problema, però, arriba en la seva execució, i més concretament en dues vessants: d’una banda, el recurs de la carta i la conseqüent veu en off desproveeix la història d’aquest suposat silenci, ja que se’ns va puntualitzant tot el que anem veient; de l’altra, no hi ha una constància en les diferents escenes del film a l’hora de ser capaces de transmetre el que volen, i algunes d’elles queden lluny de la potència visual i -sobretot- interpretativa que requeririen per a assolir el seu objectiu a nivell dramàtic.

Aquesta divergència provoca que tota la gravetat continguda a la pel·lícula no arribi de la mateixa forma a l’espectador, i que per tant resulti força complicat entomar de forma creïble les protagonistes i les seves reaccions. Al capdavall, coneixem els pensaments i els llasts emocionals de Julieta gràcies a les paraules que el personatge escriu i ens narra la veu en off, però la sensació és que si la pel·lícula realment hagués posat les seves bases en la potència dels silencis, trontollaria en més d’una i de dues ocasions. Així doncs, sembla que Almodóvar necessita recolzar-se en aquesta carta i aquesta explicitació dels sentiments per a transmetre el que vol, ja que en realitat amb les imatges no en té prou. No es pot considerar Julieta, doncs, com una pel·lícula on les imatges parlin per si soles (com sí que aconseguia, per exemple, Carol), sinó més aviat un intent de coure un gran melodrama per dins i que al final aquest quedi massa cru per no voler passar-se amb el foc.

A pesar que Julieta no resulti tan feridora ni emocionalment incisiva com busca, no està exempta de bones escenes i moments narratius de gran mèrit, recordant-nos de nou que el director manxec sap rodar amb una personalitat i una delicadesa difícils d’igualar. L’instant del relleu entre Adriana Ugarte i Emma Suárez en el paper de Julieta és magnífic, així com l’ús de les diverses elipsis a mida que el relat avança. També ens recorda que pocs com ell donen tant sentit a l’apartat cromàtic de les imatges, que un cop més estan marcades pel constant predomini dels tons vermells, sempre coincidint amb els moments més tràgicament rellevants, i que troben respirs puntuals quan és el blau el que pren el protagonisme. El que sorprèn, no obstant, és el baix nivell interpretatiu dels actors secundaris (excepte Rossy de Palma, que se’ls menja a tots), i també les dificultats que Almodóvar té perquè Adriana Ugarte i Emma Suárez assoleixin els nivells de credibilitat desitjables; la segona se’n surt millor, però no transpira tot el que se suposa que acumula dins seu.

No es pot negar que la concepció d’un film com Julieta és un pas ambiciós per a Pedro Almodóvar, qui sembla buscar una mica més de maduresa enmig de la seva coneguda excentricitat i el seu estil directe a l’hora de posar en boca dels seus personatges allò que pensen. I la veritat és que l’abordament de la història no està mancat d’interès, i fins i tot el ritme resulta més que assumible per a qualsevol. La qüestió és que, si es volia fugir del to melodramàtic tenint una trama tan marcada per la desgràcia, per la duresa de superar-la i per la corrosió interior que provoca el sentiment de culpa, es necessitava una habilitat i una contundència per a fer mal de forma subterrània que Julieta no té. I si en té, és perquè ens ho explica i ens ho indica, no perquè ho percebem de forma autònoma. Si el de la contenció i el llenguatge interior ha de ser el nou rumb d’Almodóvar, benvingut sigui, però a la propera que ho posi en pràctica de veritat.