M.A.Confidential

The Invitation

Directora: Karyn Kusama

Intèrprets: Logan Marshall-Green, Michiel Huisman, Tammy Blanchard, John Carroll Lynch, Mike Doyle, Emayatzy Corinealdi, Karl Yune

Gènere: Thriller, intriga. USA, 2015. 90 min.

La distància que hi ha entre la sospita i la certesa pot ser molt punyetera, i a vegades molt traïdora. També pot convertir-se en una arma molt efectiva a l’hora de construir un bon thriller cinematogràfic si se sap gestionar amb la dosificació correcta i també amb un punt de mala llet, i és exactament això el que ha fet la directora novaiorquesa Karyn Kusama a La Invitación, flamant i merescudíssima guanyadora del passat Festival de Sitges 2015. Amb una trama lineal relativament simple i una acció ambientada pràcticament en un sol espai durant la seva hora i mitja, la pel·lícula absorbeix l’espectador en una atmosfera que augmenta la seva incomoditat de forma continua des del primer minut, alimentant la seva suspicàcia a base de pistes i senyes que no sempre resulten tan clares o inconfusibles com semblen. Un joc d’intriga que ens obliga a mantenir els ulls ben oberts en tot moment, i que sap treure profit amb molt enginy a cada una de les situacions que presenta.

Un dels trets que distingeix La Invitación i la situa per sobre de la classe mitja del thriller d’intriga és el seu maneig de les expectatives, que Kusama basa en la regulació d’aquesta distància entre el que creiem que està passant i el que realment està passant. Però aquí la qüestió no és jugar a l’equívoc, ja que a la pel·lícula no sembla importar-li que certs aspectes resultin evidents des d’un primer moment, sinó que és la no materialització definitiva d’aquestes evidències el que ens manté amb la mosca al nas tota l’estona; fins i tot ens arriba a implantar el dubte de si al capdavall no tot serà tan clar com sembla. La directora aprofita al màxim aquesta estratègia situant-nos sempre en el punt de vista de Will, el protagonista, amb qui compartim la mirada i la sospita, però amb qui no s’ha d’estar necessàriament d’acord en tot moment. Cal actuar quan una intuïció esdevé suficientment clara, o pot convertir-se en un error si no se’n té l’absoluta certesa? La resposta no sempre sembla fàcil de trobar, sobretot si el que està en joc és quelcom seriós.

El plantejament de La Invitación recorda lleugerament al d’una altra triomfadora del Festival de Sitges, Coherence, que va guanyar el premi a millor guió en l’edició de 2013, però en aquest cas la trobada d’un grup d’amics per sopar substitueix els tints de ciència ficció pels del thriller més proper al terror psicològic. També és cert que en aquest cas els personatges secundaris disposen d’un desenvolupament més pobre i ingenu, però és obvi que aquesta desconeixença forma part de l’objectiu del film. De fet, resulta especialment significativa l’escena en què el propi Will clama a la resta la seva impassibilitat vers el que està passant davant dels seus propis ulls; un moment que a Sitges va ser rebut amb una espontània ovació del públic, ja que per fi exterioritzava el que tothom portava pensant fins llavors. És aquest joc astut i còmplice que ens proposa Karyn Kusama el que demostra que La Invitación és molt més intel·ligent del que sembla, i que a la vegada no subestima la intel·ligència de l’espectador en cap moment.

Com a impuls per a aquesta enginyosa construcció de tensió narrativa, Karyn Kusama hi situa una trama centrada en la duresa emocional que suposa haver de recuperar-se de la pèrdua d’un fill. El film presenta els dos pares, Will i Eden, com a dues personalitats oposades que expliquen la seva situació actual en funció del camí i les persones que han escollit per a mirar d’apagar el seu dolor durant el temps que ha passat des de la tragèdia. En tot cas, més enllà dels motius que han empès a cadascun d’ells, La Invitación planteja sobretot el perill que segons quines terceres persones es puguin aprofitar d’aquesta situació de debilitat, culpa i desorientació a nivell psicològic. El veritable terror, doncs, no es troba tant en la pròpia tragèdia de perdre el fill, sinó tot el que es pot desencadenar després si no se’n controlen les conseqüències. I sí, és evident que la pel·lícula ho porta a un cert extrem per a poder donar vida a la seva proposta, però el resultat no seria tan pertorbador si no s’identifiqués la història com a possible.

Els més impacients podrien trobar llargs aquests primers 60 minuts d’escalada progressiva en què res s’acaba de materialitzar, però faran bé de donar-li una oportunitat a La Invitación, ja que la pel·lícula també funciona quan es transforma; i quina manera de transformar-se… Com un canvi de segona a cinquena marxa, Karyn Kusama ens regala una mitja hora final en què la tensió continguda es desferma i el film passa a prendre forma d’autèntic thriller de supervivència; uns minuts elèctrics que troben una culminació rebuda amb un d’aquells calfreds que recorre tot el cos i segueix latent durant una bona estona. No només el final és dels què seria un pecat revelar, sinó que tot el conjunt demana ser abordat sense comptar amb excessiva informació sobre el que ens hi trobarem. Gràcies a tot plegat, La Invitación s’afegeix al grup d’aquelles pel·lícules modestes que s’engrandeixen gràcies a la precisió amb què fan servir els seus recursos, i a la subtilitat amb què saben deixar una empremta emocional.