M.A.Confidential

10 Cloverfield Lane

Director: Dan Trachtenberg

Intèrprets: Mary Elizabeth Winstead, John Goodman, John Gallagher Jr.

Gènere: Thriller, ciència-ficció. USA, 2016. 100 min.

L’art del “no saber” sempre ha estat una de les grans armes cinematogràfiques per a generar suspens i mantenir els ulls i oïdes de l’espectador completament oberts de principi a fi d’una pel·lícula. Es tracta d’una faceta en què ningú pot negar la categoria de mestre i pioner a Alfred Hitchcock, i en què la figura més rellevant i emblemàtica del segle XXI ha estat el gran J.J. Abrams. Tot i no haver-ho fet sempre de forma satisfactòria, ningú com ell ha sabut obrir-nos la curiositat davant aquest “no saber” i jugar amb les nostres ganes de descobrir el que no se’ns mostra o explica. A Calle Cloverfield 10, Abrams tan sols hi té el paper de productor, però les seves eines de suspens queden indiscutiblement plasmades en el desenvolupament de la història, que en tot moment utilitza la incertesa i la desconfiança per a no deixar-nos tranquils i tenir-nos expectants davant el següent moviment de cada personatge. L’estratègia funciona en gran mesura, però no queda prou rematada en el seu tram final.

Calle Cloverfield 10 trasllada a l’espectador una atmosfera d’especulació constant. Això provoca que posem en dubte tot el que hi passa, tant a l’interior del búnquer on transcorre la major part de l’acció, com a l’exterior, del qual només en sabem allò que un dels personatges va explicant, amb la conseqüent decisió de si ens el volem creure o no. El debutant Dan Trachtenberg gestiona la informació seguint la mateixa línia, introduint nous detalls, espais i girs de forma successiva, i alimentant interpretacions diverses sobre els personatges i sobre la veritable realitat que hi ha fora del seu petit amagatall. La nostra visió, sempre equivalent a la de la jove Michelle, ens genera una permanent mosca sota el nas que a Calle Cloverfield 10 li va de perles per a anar marcant el camí a seguir; un camí que a vegades és més aplanat del compte i que no evita algun punt previsible, però que resulta molt efectiu en la seva funció de mantenir-nos alerta a mida que va escalant poc a poc la tensió.

Calle Cloverfield 10 conté un bon grapat d’aquells elements que tant agraden a J.J. Abrams i el seu particular univers de misteris per a resoldre. En realitat, el més normal és que els fans de Lost vegin planejar l’ombra de la sèrie en nombroses ocasions (aquesta relació entre els perills de l’interior i els de l’exterior, aquestes escotilles que necessiten ser obertes, aquestes escenes de falsa quotidianitat, aquestes suposades teories de la conspiració…), i que fins i tot hi detectin escenes quasi idèntiques. A més, la pròpia pel·lícula té detalls autoreferencials a la seva naturalesa, com són els jocs de taula al què juguen els protagonistes (un puzle al qual li falten peces, un repte d’associar paraules per a endevinar-ne una altra), que en el fons ens estan aportant més informació sobre ells i la situació, i ho fan de forma deliberada per a contribuir a augmentar la sensació d’inseguretat. Són eines reconeixibles, al cap i a la fi, però que amaneixen amb enginy el misteri del conjunt.

El principal problema de Calle Cloverfield 10, però, arriba en aquell moment on el film ha de fer un pas endavant i començar a destapar algunes de les cartes que fins llavors havia mantingut de cap per avall. Aquí, la història abandona la fortuna amb la qual havia resolt la seva primera hora i mitja i s’endinsa en un un tram purament de ciència-ficció que, si bé està rodat buscant mantenir aquesta emoció generada prèviament, acaba per desconcertar i provocar una revirada a la pel·lícula que no és gens afavoridora. No és només la tèbia reacció davant el trencament d’algunes de les incògnites plantejades abans, sinó la poca traça amb què es resolen algunes de les escenes que en formen part. Resulta significatiu que sigui aquest moment el que associï Calle Cloverfield 10 a l’univers exposat per Cloverfield (Monstruoso), també produïda per J.J. Abrams ara fa vuit anys; una vinculació que, veient el que comporta, ha acabat resultant del tot capritxosa i innecessària.

Aquests dubtosos minuts finals agreixen una mica el sabor de boca que deixa Calle Cloverfield 10, no només per la impressió que el rumb final de la història no pertocava massa, sinó també per la manca de traça que aquesta mostra quan canvia d’hàbitat. Un fet que cal lamentar, ja que fins llavors la solidesa i la regularitat eren els trets característics del film, que a més compta amb unes destacades actuacions per part de Mary Elizabeth Winstead i John Goodman. Tot apunta que Dan Trachtenberg, J.J. Abrams i companyia buscaven amb Calle Cloverfield 10 plantejar una petita porció d’un “tot” més gran que ens havia de deixar amb la boca oberta, però en definitiva és aquesta petita part la que acaba concentrant l’interès. Enlloc d’un enigma de cert recorregut que ens quedi present al nostre cap, la pel·lícula és més aviat com un dels jocs de taula que hi apareixen: hi juguem una partida, trobem una bona diversió en el seu transcurs, però un cop acabat el recollim, tanquem la capsa i la guardem en un calaix.