M.A.Confidential

The Jungle Book

Director: Jon Favreau

Intèrprets: Neel Sethi, Bill Murray (veu), Ben Kingsley (veu), Idris Elba (veu), Christopher Walken (veu), Lupita Nyong’o (veu), Scarlett Johansson (veu), Giancarlo Esposito (veu)

Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2016. 105 min.

L’actual dinàmica de Disney de traslladar els seus clàssics animats a una acció real revestida d’una bona capa d’efectes digitals és de dubtosa originalitat, però pot trobar una raó de ser si aquest trasllat comporta una reinterpretació de la història en qüestió amb nous focus d’interès. Sincerament, no tenia massa confiança en què El Libro de la Selva aconseguís aquesta fita, ja que tot feia esperar un simple desplegament d’armes visuals digitals, però a l’hora de la veritat el film ha apuntat força més amunt i s’ha convertit en un producte que funciona a diversos nivells. Capitanejada per Jon Favreau (Iron Man, Cowboys and Aliens), la pel·lícula adapta la novel·la de Rudyard Kipling amb un to força menys festiu que el precedent animat de 1967, accentuant la vessant més seriosa, salvatge i fins i tot transcendental de la història, i també traient molt més rèdit de les seves escenes d’acció. Una revisió que, en tot cas, es tradueix en un bon exemplar de cinema d’aventures apte per a tota la família.

Tot i assolir una entitat pròpia amb un sentit i una coherència com a conjunt, El Libro de la Selva també funciona com a generador de somriures nostàlgics entre els qui van devorar una vegada rere l’altra el clàssic de dibuixos animats amb doblatge mexicà. No només s’hi reconeix perfectament la història de Kipling, sinó que aquesta adopta caires novedosos que permeten comprendre-la millor i fins i tot trobar-hi un sentit nou. Els majestuosos minuts inicials, en què descobrim aquesta tan inspiradora “treva de l’aigua” acordada entre tots els animals de la selva, ja denoten un enfocament molt més rigorós de la relació entre les diferents espècies, i fins i tot ens dóna una lliçó que als humans no ens aniria malament aprendre. A partir d’aquí, els camins que pren El Libro de la Selva són majoritàriament coherents i basats en motius que se sostenen, encara que la trama no sigui el súmmum de la complexitat i es dediqui, més que res, a anar enllaçant els capítols de l’odissea particular de Mowgli.

L’encadenament entre les diferents parades en el camí del protagonista, quasi sempre identificables pels diferents animals amb qui les comparteix, no sempre s’assoleix amb el mateix èxit, ja que escenes puntuals com la de la serp Kaa queden un pèl descol·locades dins del conjunt. De la mateixa manera, a Jon Favreau se li detecten algunes dreceres durant el trajecte (que lluny queda el poblat a l’anada, però que a prop resulta estar a la tornada) i també certes incongruències que dificulten fer-se una idea global de l’escenari (la mateixa selva passa de clima africà a clima tropical en pocs quilòmetres de distància, i després resulta tenir runes pròpies de territori asiàtic), però si deixem les observacions amb lupa a banda, el cert és que El Libro de la Selva funciona amb gran efectivitat com a pura aventura gràcies al seu ritme i a l’espectacularitat de la direcció. Qui ho diria que aquesta pel·lícula podria resultar vertiginosa sense que semblés forçat; doncs així és.

I és que tot l’apartat digital, que des del principi hauria pogut ser el gran handicap de El Libro de la Selva, resulta funcionar de forma magistral. A banda dels evidents avantatges que la “pantalla verda” aporta a Favreau per a trobar posicions impossibles per a la seva càmera, la principal virtut dels efectes especials del film és la de donar vida pròpia a tota la selva i els seus habitants. El risc d’artificialitat era latent en tots els sentits, però a la vegada ha demostrat ser la única manera de poder realitzar la pel·lícula. Més enllà de les textures i els moviments -que probablement són els més precisos i propers a la realitat que s’han vist fins ara-, sorprèn la veracitat amb què els animals transmeten una personalitat definida: el posat lleial i segur de Bagheera, l’entranyable cara dura i el gran cor de Baloo, la trastocada ambició de poder de King Louie o la fam sanguinària als ulls de Shere Khan. Tots ells són elements que no necessiten ser explicitats, sinó que es palpen.

En aquest realisme de tot el repartiment animal hi té molt a dir l’encertadíssima elecció de dobladors, destacant sobretot un Idris Elba que fa retronar la veu del malvat tigre, un Bill Murray que encaixa com un guant amb l’ós vividor i gandul, i un Christopher Walken que dóna un toc entre exòtic i mafiós a l’orangutan gegant. Aquest últim, fins i tot arrenca a cantar -a la seva manera- una de les melodies més recordades del clàssic animat, així com Baloo taral·lareja aquell inconfusible “busca lo más vital…”, tot i que les cançons són un dels elements que a aquesta El Libro de la Selva queden en un lògic segon pla. A pesar d’això i de que els tocs d’humor queden molt més focalitzats en els pocs personatges que ho requereixen, el film té potencial per a arribar a tots els públics, i els adults són els qui més en surten guanyant, ja que poden adonar-se que darrere aquesta història hi ha un rerefons molt més madur del que fins ara coneixíem. Els elefants ja no són graciosos veterans de guerra un pèl trastocats; aquí, se’ls fan reverències.