Això no para! Les últimes setmanes s’han convertit en una allau de grans tràilers que han activat la nostra salivera davant el que podria ser una segona meitat d’any espectacular. Destaquen les històries corals amb grans repartiments, com Savages o Lawless, i ara s’hi afegeix Gangster Squad, que a més compartiex temàtica amb aquesta última. La pel·lícula està dirigida per Ruben Fleischer (Bienvenidos a Zombieland) i està basat en una sèrie d’articles escrits per Paul Lieberman al diari L.A. Times, englobats sota el títol de “Tales from Gangster Squad”. La història es basa en una unitat especial de la policia de Los Àngeles que lluita per evitar que les bandes mafioses de la costa est s’estableixin a la ciutat durant els anys 40 i 50.
Arxius
All posts by Martí
Qui ens ho havia de dir que arribaria un dia en què una pel·lícula dirigida per Ben Affleck seria rebuda com una de les estrenes més esperades de l’any. Però si és així, és perquè l’home s’ho ha guanyat a pols. La colpidora Adiós Pequeña, Adiós (2007) ja va sorprendre tothom i va evidenciar que Affleck es sabia el que es feia, i The Town (2010), tot i ser inferior, va confirmar les seves bones maneres darrere la càmera. Ara, Affleck presenta la seva tercera pel·lícula, Argo, basada en uns fets reals de 1979, quan l’ambaixada americana d’Iran va ser l’escenari d’un segrest massiu. La història explica com sis dels hostatges van aconseguir escapar i refugiar-se a casa de l’ambaixador canadenc, i el curiós pla que es va crear per a poder rescatar-los abans que ho fessin els revolucionaris iranians.
The Avengers
Director: Joss Whedon
Intèrprets: Robert Downey Jr., Chris Evans, Mark Ruffalo, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson, Jeremy Renner, Tom Hiddleston, Samuel L. Jackson, Cobie Smulders.
Gènere: Superherois, acció, ciència-ficció. USA, 2012. 135 min.
Quan Loki arriba a la Terra i roba el teseract, una de les fonts d’energia més importants que existeixen i de la qual depèn el futur de la humanitat, el director de l’agència SHIELD, Nick Fury, decideix reunir els cinc millors superherois per a recuperar-lo. Tot i les reticències inicials d’alguns d’ells, Iron Man, Hulk, Capità Amèrica, Thor, Ojo de Halcón i la Viuda Negra uneixen forces i poders per salvar el món d’una invasió que podria resultar catastròfica.Marvel ha trobat la seva gallina dels ous d’or. Es diu Joss Whedon i acaba d’escriure i dirigir una de les millors adaptacions de còmic d’aquesta editorial i productora. Després d’una sèrie de pel•lícules que no passaven d’entreteniments més o menys superficials i una mica reiteratius com Thor, Capitán América, El Increíble Hulk o la saga Iron Man, la solució ha arribat probablement de la forma menys esperada: ajuntant-los tots. Conscient de la seva naturalesa, dels seus objectius i dels seus punts forts i dèbils, Los Vengadores ofereix dues hores i quart carregades de ritme, humor i gran eficàcia cinematogràfica. No li demanem la profunditat de El Caballero Oscuro, ni una excessiva espectacularitat visual, simplement un entreteniment digne, consistent, fresc i amb les pretensions justes. I això és exactament el que aconsegueix.
Take Shelter
Director: Jeff Nichols
Intèrprets: Michael Shannon, Jessica Chastain, Shea Whigham, Tova Stewart, Katy Mixon.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 120 min.
Curtis és un pare de família que pateix terribles malsons relacionats amb grans tempestes i catàstrofes meteorològiques. Poc a poc, els somnis es transformen en al·lucinacions que afecten seriosament la seva vida real i també la seva relació amb família i amics. La cura de la seva filla, sorda de naixement, augmenta la delicadesa de la situació. Conscient de l’herència de casos d’esquizofrènia en la seva família, Curtis acudeix a especialistes, però la seva obsessió apocalíptica el va dominant cada cop més.La consolidació del cinema catastròfic o apocalíptic com un dels subgèneres estrella dels últims dos anys ja és un fet. Les dificultats socials i econòmiques presents arreu del món propicien una visió fatalista del futur que el cinema sol expressar amb una forta càrrega d’autocrítica i simbolisme, buscant els paral·lelismes amb la realitat i estimulant l’espectador a reflexionar-hi. L’últim exemple és Take Shelter, de Jeff Nichols, que en aquest cas trasllada aquesta visió catastròfica a la ment d’un home que es debat entre el deliri i la profecia, i que es veu atrapat i aïllat degut al rebuig de la resta de persones. Una producció que s’allunya de les convencions més comercials i aborda la temàtica des d’una vessant molt més psicològica, però que no perd la tensió en cap moment degut a l’expectació constant que genera i a un pes dramàtic que va creixent de forma pausada, però constant.
A falta de dos mesos i mig per la seva estrena, arriba el tercer i definitiu tràiler de El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace, sens dubte el millor dels que hem vist fins ara. Un tràiler que dóna força més protagonisme als personatges secundaris, especialment Catwoman i Bane, que no pas al propi Batman, i que regala un munt d’imatges espectaculars i diàlegs nous que desvetllen algunes pistes sobre l’argument. Tot el tràiler desprèn el suspens i intensitat a què ens té acostumats Christopher Nolan, i confirma que podem estar davant d’una seqüel·la a l’altura de la fantàstica El Caballero Oscuro.
A mida que avança l’any, el panorama cinematogràfic va animant-se cada cop més i augmenta la sensació que podem estar davant d’un 2012 d’allò més atractiu a nivell d’estrenes. L’últim en trucar a la porta és l’australià John Hillcoat (La Proposición, La Carretera), que arriba disposat a consolidar-se com un dels cineastes més importants del moment amb Lawless, una història de gàngsters i contrabandistes ambientada a l’època de la Gran Depressió i la Llei Seca a Estats Units. Una història més o menys contemporània a Boardwalk Empire, que fa un retrat basat en fets reals sobre la lluita pel control del mercat negre del whisky amb tres germans com a protagonistes.
David Cronenberg torna a posar-se les piles. Després de l’etapa de sobrietat en què havia entrat amb els seves últimes tres pel·lícules (Una Historia de Violencia, Promesas del Este i Un Método Peligroso), el director canadenc recupera la seva vessant més visceral i emocional en la que promet ser una pel·lícula amb una forta personalitat i també controvèrsia. Adaptant la novel·la homònima de Don DeLillo, Cosmopolis explica la història d’un jove i brillant “broker” de Nova York que ha de creuar Manhattan per acudir a la barberia del seu pare a tallar-se els cabells. En aquest trajecte, la seva vida canvia per complet i es veu immers en una sèrie de fets en què la realitat i la paranoia semblen mesclar-se.
Incendies
Director: Denis Villeneuve
Intèrprets: Lubna Azabal, Mélissa Désormeaux-Poulin, Maxim Gaudette, Rémy Girard, Abdelghafour Elaaziz.
Gènere: Drama. Canadà, 2010. 125 min.
Jeanne i Simon Marwan són dos germans bessons que reben dues cartes de part de la seva mare just abans que aquesta mori. Una està dirigida al seu pare, a qui creien mort, i l’altre a un tercer germà del qual desconeixien totalment l’existència. Per a trobar-los, Jeanne marxa al Líban i comença a investigar el passat de la seva mare, cosa que la portarà a descobrir moltes coses que desconeixia d’ella i que li canviaran la vida per sempre.Hi ha pel·lícules que ets conscient que has de veure, però que se t’escapen durant el (poc) temps que estan en cartellera i acaben constantment arraconades per la prioritat d’altres estrenes més actuals. I quan arriba el dia en què decideixes saldar aquest compte pendent, acostumes a penedir-te de tot aquest temps que has deixat passar. Incendies és una d’aquestes pel·lícules. Nominada l’any passat a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, aquesta producció canadenca adapta una obra de teatre homònima de Wajdi Mouawad i construeix un drama intens, emocional i colpidor, enriquit per un interessant component social i històric que acompanya una trama principal en forma de “road movie”. Un viatge als orígens que arrossega l’espectador, especialment en la seva segona meitat, i que aconsegueix transmetre a l’espectador la forta càrrega dramàtica que suporten els personatges. Qui deia que Canadà era un país insuls?
Tyrannosaur
Director: Paddy Considine
Intèrprets: Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Ned Dennehy, Sally Carman.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 90 min.
Joseph és un home violent, alcohòlic i amargat amb la seva vida, especialment després de matar accidentalment el seu gos, l’únic que li feia companyia. Un dia, després d’un altercat en un pub, la seva vida es creua amb la de Hannah, propietària d’una botiga que recull donatius de caritat, en la qual veu una possible sortida als seus problemes. No obstant, poc a poc va descobrint que la vida de Hannah tampoc es caracteritza per la felicitat.El cinema britànic reafirma el seu immillorable estat de forma i completa el seu particular “hat-trick” al podi de les millors pel·lícules d’aquests primers mesos de l’any. I no ho fa precisament amb comèdies, sinó amb drames carregats de cruesa i pessimisme, i que posen a prova l’espectador explorant el costat més tenebrós de la condició humana. Així doncs, a Shame i Tenemos que Hablar de Kevin, s’hi afegeix ara Redención (Tyrannosaur), un intens i despiadat drama sobre l’odi, l’autodestrucció, la misèria i la culpa, conceptes que casualment també comparteixen els altres dos títols. Sota la implacable batuta de Paddy Considine, la pel·lícula presenta dos personatges atrapats en la desesperació de les seves respectives vides, quasi sense esperança de poder-ne escapar, però que busquen un suport recíproc que doni una mica de llum a la seva existència. Dues personalitats diferents, però molt més connectades del que sembla.
Crematorio
Director: Jorge Sánchez-Cabezudo
Intèrprets: José Sancho, Alicia Borrachero, Juana Acosta, Pau Durà, Manuel Morón, Vicente Romero, Vlad Ivanov, Montserrat Carulla.
Gènere: Drama, policíac. Espanya, 2011. 8 capítols de 50-55 min.
Rubén Bertomeu és un constructor que s’ha fet d’or gràcies a l’explotació agrícola i immobiliària a la localitat valenciana de Misent. Gràcies a les seves influències amb la classe política i els seus tractes amb organitzacions il·legals, Bertomeu pot fer i desfer al seu gust, i és a punt d’engegar el seu projecte més ambiciós, el complex turístic Costa Azul. No obstant, l’intent de traïció d’un dels seus homes i altres contratemps familiars comencen a complicar-li la vida.Sovint he estat acusat (i probablement amb raó) de defugir sistemàticament qualsevol sèrie espanyola, però no ens enganyem, no és gens habitual trobar una producció televisiva de qualitat parida en aquest país. I no és un tema de prejudicis, per molt que alguns vulguin veure-ho així, sinó que és una fama guanyada a pols. Només cal veure, per exemple, el nivell que està adquirint la BBC per adonar-se que estem a anys lluny. És per això que fa una il·lusió especial poder parlar d’una sèrie com Crematorio, la qual demostra que no tot està perdut, i que quan es prenen els referents adequats i es treballa seriosament, el resultat no té res a envejar a cap producció estrangera. Vuit capítols carregats d’intensitat, talent narratiu i elegància que enganxen l’espectador gràcies a l’atractiu dels personatges i la credibilitat de les històries. No sé si ho firmaria la HBO, però les diferències es veuen notablement reduïdes.



















