M.A.Confidential

The Avengers

Director: Joss Whedon

Intèrprets: Robert Downey Jr., Chris Evans, Mark Ruffalo, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson, Jeremy Renner, Tom Hiddleston, Samuel L. Jackson, Cobie Smulders.

Gènere: Superherois, acció, ciència-ficció. USA, 2012. 135 min.

Marvel ha trobat la seva gallina dels ous d’or. Es diu Joss Whedon i acaba d’escriure i dirigir una de les millors adaptacions de còmic d’aquesta editorial i productora. Després d’una sèrie de pel•lícules que no passaven d’entreteniments més o menys superficials i una mica reiteratius com Thor, Capitán América, El Increíble Hulk o la saga Iron Man, la solució ha arribat probablement de la forma menys esperada: ajuntant-los tots. Conscient de la seva naturalesa, dels seus objectius i dels seus punts forts i dèbils, Los Vengadores ofereix dues hores i quart carregades de ritme, humor i gran eficàcia cinematogràfica. No li demanem la profunditat de El Caballero Oscuro, ni una excessiva espectacularitat visual, simplement un entreteniment digne, consistent, fresc i amb les pretensions justes. I això és exactament el que aconsegueix.

Joss Whedon aporta a Los Vengadores els trets identificatius que l’han convertit en una de les figures a l’ombra més venerades entre els aficionats a la ciència-ficció i també incompreses per part de la indústria (imprescindible, per exemple, la seva sèrie Firefly). Això comença per un gran respecte cap a tots els personatges, els quals gaudeixen d’un protagonisme pràcticament equitatiu sense que això afecti a la cohesió de l’argument ni a la naturalitat de l’acció, cosa que suposava el gran repte d’aquesta pel·lícula. Això no treu que l’especial carisma d’Iron Man i Hulk els posi un graó per sobre la resta, però en tot cas, cap d’ells queda en segon pla. D’altra banda, és inconfusible també l’intel·ligent ús de l’humor que Whedon introdueix al film de principi a fi. Diàlegs enginyosos i irònics, situacions còmiques i fins i tot gags inesperats que eviten l’excés de transcendència en què cauen aquest tipus de films i acosten els protagonistes al públic.

La pel·lícula no es complica la vida a nivell argumental; defineix tres actes perfectament definits que compleixen de forma molt efectiva les seves respectives funcions i evita subtrames que només haurien afegit palla i minutatge extra innecessari al conjunt. A més de la trama pròpia, Los Vengadores contextualitza de forma molt encertada (i també estratègica per a Marvel) cadascun dels personatges, sempre prenent com a referència les respectives pel·lícules individuals estrenades fins el moment. Com era d’esperar, la història no s’escapa de caure en convencionalismes i també de certa previsibilitat, però en cap moment decau quant a ritme i interès, cosa que compensa amb escreix les seves dues hores i quart de durada, que en cap cas es fan llargues. Whedon sap treure el millor de cada superheroi i explota amb gran criteri les particulars relacions entre ells. Aquesta suma que semblava tan complicada acaba fluint com si res.

El paper dels actors també té un gran pes en el bon funcionament del conjunt. Es nota que tots ells tenen el personatge perfectament assimilat i també que compten amb l’acceptació per part del públic. Com no podia ser d’altra forma, Robert Downey Jr. torna a ser el rei de la festa gràcies a un Tony Stark/Iron Man que li va com anell al dit, mentre que també cal destacar un més que convincent Mark Ruffalo com a Bruce Banner/Hulk, segurament el més autèntic de tots els que hi ha hagut fins ara. Chris Hemworth, Chris Evans, Scarlett Johansson, Jeremy Renner i Samuel L. Jackson també saben adoptar de forma convincent aquesta visió una mica més desenfadada dels seus personatges. La química que es crea entre tots ells acaba sent clau. Fins i tot Tom Hiddleston presenta un malvat Loki amb especial gràcia. D’altra banda, cal mencionar la curiosa presència de Cobie Smulders (Robin de Cómo Conocí a Vuestra Madre) en un paper força diferent al que ens té acostumats.

Joss Whedon ofereix una direcció molt pràctica; sense excessos, però també sense escatimar espectacularitat en més d’una escena (pla seqüència inclòs en plena batalla final). Això sí, un cop més vaig decidir passar del 3D, i la sensació és que poca cosa deuria aportar. També introdueix un munt de referències i picades d’ullet a altres pel·lícules o elements externs relacionats amb els personatges. Cultura pop de masses en estat pur. Globalment, Los Vengadores dóna una lliçó de com ha de ser un “blockbuster” modèlic, focalitzat en uns objectius molt concrets, capaç de no prendre’s massa seriosament i suficientment dinàmic i enginyós per no cansar l’espectador. No demanem res més. Qualsevol aficionat al cinema que sàpiga apreciar la seva vessant més comercial i com a “simple” font de diversió, no es pot perdre el seu màxim exponent en molt de temps. Aquest cop, l’entrada val la pena.