M.A.Confidential

Crematorio

Director: Jorge Sánchez-Cabezudo

Intèrprets: José Sancho, Alicia Borrachero, Juana Acosta, Pau Durà, Manuel Morón, Vicente Romero, Vlad Ivanov, Montserrat Carulla.

Gènere: Drama, policíac. Espanya, 2011. 8 capítols de 50-55 min.

Sovint he estat acusat (i probablement amb raó) de defugir sistemàticament qualsevol sèrie espanyola, però no ens enganyem, no és gens habitual trobar una producció televisiva de qualitat parida en aquest país. I no és un tema de prejudicis, per molt que alguns vulguin veure-ho així, sinó que és una fama guanyada a pols. Només cal veure, per exemple, el nivell que està adquirint la BBC per adonar-se que estem a anys lluny. És per això que fa una il·lusió especial poder parlar d’una sèrie com Crematorio, la qual demostra que no tot està perdut, i que quan es prenen els referents adequats i es treballa seriosament, el resultat no té res a envejar a cap producció estrangera. Vuit capítols carregats d’intensitat, talent narratiu i elegància que enganxen l’espectador gràcies a l’atractiu dels personatges i la credibilitat de les històries. No sé si ho firmaria la HBO, però les diferències es veuen notablement reduïdes.

A Crematorio el mirall de Los Soprano és evident, ja que qualsevol espectador mínimament “serièfil” pot detectar diversos elements clarament equiparables, però no té sentit que les comparacions vagin més enllà. Seria un duel descaradament injust i no faria honor als veritables mèrits de la producció de Canal+. Crematorio és una sèrie que es val per si sola, ambiciosa en les seves pretensions i amb un avanç molt segur en el decurs dels vuit capítols. La temàtica, més actual que mai, es centra en la corrupció política i empresarial a la costa valenciana (us sona?), i es focalitza en el tràfic d’influències, els favors, les venjances i també el joc brut entre les diferents parts que hi participen. Entre totes elles, sobresurt la que molts han definit com a versió espanyola de Tony Soprano: Rubén Bertomeu, ànima i epicentre de la sèrie. Al seu voltant, familiars, empresaris, polítics, mafiosos i mercenaris formen un conjunt ric i atractiu.

La sèrie fa gala d’una factura tècnica impecable i una especial cura dels entorns i escenaris, aspectes que demostren que estem davant d’un producte de gamma alta. El guió també denota un minuciós treball de qualitat darrere, amb escenes i diàlegs que donen mil voltes als de qualsevol altra sèrie espanyola, i amb una riquesa de personatges i trames que li donen aquell punt de complexitat necessari per diferenciar-se de la resta. Tot i que no totes les trames tenen la mateixa força o convicció, el nivell d’interès pràcticament no decau i els vuit capítols saben tancar els diferents fronts oberts amb força eficàcia. Sense pressa, però sense pausa, Crematorio desenvolupa el seu retrat de la corrupció (basat en la novel·la homònima de Rafael Chirbes) amb una credibilitat i rigor admirables, i no resulta gens difícil traslladar els seus fets i personatges a la vida real.

D’altra banda, parlar de Crematorio és parlar de José Sancho, que ofereix tota una lliçó d’interpretació i construeix un personatge d’un magnetisme enorme, amb qui establim una relació d’amor-odi gairebé des de l’inici de la sèrie. Sancho es posa a la pell d’un autèntic cabró sense escrúpols, capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius i que sap beneficiar-se de la seva posició en tot moment, però també incondicionalment lleial als seus i que sap sacrificar-se quan la situació ho requereix. Entre els secundaris, destaquen noms com Alicia Borrachero, Pau Durà o Monsterrat Carulla, responsables també de l’alta qualitat del conjunt, però també cal dir que n’hi ha alguns que no aconsegueixen estar a l’altura i resten credibilitat en alguna escena. En tot cas, el nivell interpretatiu és globalment notable i contribueix a la bona valoració final del conjunt.

Tot i no destacar pel predomini de contingut violent, Crematorio no escatima duresa en les escenes puntuals que ho demanen, però el veritable dramatisme es troba en la relació entre els personatges i focalitzat en una família tan econòmicament rica com emocionalment fracturada. Consciències remogudes, somnis trencats i frustracions interiors que marquen un destí que no depara res positiu. Com ja he dit, Crematorio no té aspecte de sèrie americana, però presenta característiques i detalls que demostren que n’ha après tot allò necessari per a construir una sèrie espanyola amb cara i ulls. El seu gran defecte: deixar-te amb tantes ganes de més. I és que els responsables ja han confirmat repetidament que aquests vuit capítols no tindran continuïtat, per tant, només queda gaudir-los de principi a fi i esperar que altres projectes prenguin el seu relleu per corroborar que no és tan difícil fer les coses bé. Volem més Crematorios, i els volem aviat!