M.A.Confidential

Tyrannosaur

Director: Paddy Considine

Intèrprets: Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Ned Dennehy, Sally Carman.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 90 min.

El cinema britànic reafirma el seu immillorable estat de forma i completa el seu particular “hat-trick” al podi de les millors pel·lícules d’aquests primers mesos de l’any. I no ho fa precisament amb comèdies, sinó amb drames carregats de cruesa i pessimisme, i que posen a prova l’espectador explorant el costat més tenebrós de la condició humana. Així doncs, a Shame i Tenemos que Hablar de Kevin, s’hi afegeix ara Redención (Tyrannosaur), un intens i despiadat drama sobre l’odi, l’autodestrucció, la misèria i la culpa, conceptes que casualment també comparteixen els altres dos títols. Sota la implacable batuta de Paddy Considine, la pel·lícula presenta dos personatges atrapats en la desesperació de les seves respectives vides, quasi sense esperança de poder-ne escapar, però que busquen un suport recíproc que doni una mica de llum a la seva existència. Dues personalitats diferents, però molt més connectades del que sembla.

El film arrenca sense escrúpols des del primer minut, deixant clar a l’espectador que no pensa tenir cap concessió amb ell. El ritme és relativament pausat, però l’evolució és contínua i l’acció et va submergint poc a poc. Tot i que la trama no destaca per la seva elaboració o originalitat, la pel·lícula destina principalment els seus esforços a anar desgranant els personatges i el seu rerefons personal. L’alt dramatisme de la història presenta poques treves i algunes escenes resulten força dures degut a una violència directa i sense contemplacions, però això no minva l’extraordinari realisme que desprèn el conjunt. És admirable la capacitat de Redención (Tyrannosaur) per crear llaços entre l’espectador i els dos protagonistes, provocant-nos sensacions sovint oposades o ambigües, però per sobre de tot amb la ferma intenció de voler comprendre’ls i trobar un motiu a les seves accions, per molt condemnables que siguin.

Les enormes actuacions de Peter Mullan i Olivia Colman apuntalen el magnetisme dels personatges i aquesta proximitat que adoptem cap a ells. Mullan fa gala d’una imatge dura, despiadada i violenta, però al mateix temps deixa entreveure un punt de bondat i penediment a la seva mirada. No és un pertorbat, sinó un home que no ha sabut trobar una sortida millor a totes les misèries que li ha presentat la vida. Per la seva banda, Olivia Colman presenta una evolució interpretativa més clara, associada a un personatge al qual li anem traient el vel poc a poc, descobrint que els seus esforços per mostrar una cara amable i transmetre certa felicitat amaguen darrere una existència totalment amargada i un odi adormit que és a punt de despertar. La duresa d’algunes escenes dóna peu a un gran desplegament dramàtic, especialment per part d’ella, però en cap moment es detecta un sol gram de sobreactuació. “Chapeau” pels dos.

A banda del viatge interior que Redención (Tyrannosaur) realitza sobre els dos protagonistes, el film introdueix altres aspectes que tenen un pes significatiu en els fets. La localització, en un conflictiu barri residencial d’una ciutat britànica i força semblant a la de This is England, aporta una atmosfera depriment i asfixiant, fortament marcada per les dificultats socials de les classes baixes d’aquest país. Paddy Considine retrata les misèries d’una part de la societat que probablement no les mereix, però a les quals s’hi veu abocada. D’altra banda, el factor religiós també agafa força, no només pels diàlegs explícits sobre el tema, sinó pel simbolisme que hi podem trobar en els actes dels personatges. La traducció del títol al nostre país, Redención, així ho vol evidenciar. No obstant, el caire fatalista de la pel·lícula deixa força clar que les creences no salven ningú de les conseqüències dels seus actes.

I és que Redención (Tyrannosaur) és precisament una pel·lícula sobre les conseqüències. O millor dit, sobre les víctimes que han de pagar aquestes conseqüències. Dones, nens, animals… Considine no escatima cruesa a l’hora de mostrar-nos-ho, posant de manifest que els afectats solen ser els qui menys s’ho mereixen. És cert que, globalment, el film encomana un missatge pessimista, desesperançador i injust, però no explica res que s’allunyi de la realitat, encara que sigui en la seva vessant més miserable. Al final, la successió de pecat, càstig, penitència i redempció resulta molt més terrenal i complexa del que alguns ens volen fer creure, i, per molt que tothom ho busqui, no sempre s’arriba a la seva última fase. I per càstig, el que mereixen els responsables de la marginació que ha patit aquesta pel·lícula, que es postula com un dels millors drames d’aquest any.

(Crítica original publicada a Gent Normal)