Després de la voràgine provocada pel primer tràiler, semblava que la febre havia baixat una mica, però no, no han deixat que això passés. A poc més de 8 mesos de la seva estrena J.J. Abrams i companyia han decidit llançar el segon avanç de Star Wars: El Despertar de la Fuerza en forma de 100 segons pensats per a reactivar la bava de tots els fans arreu del món. Com ja vaig comentar, la història d’aquesta setena entrega tindrà lloc 30 anys després del final de El Retorno del Jedi (1983), i promet força novetats, sobretot pel que fa a una nova generació de protagonistes que sembla que portaran el pes de la pel·lícula. El que sembla confirmar-se, això sí, és que l’estètica no s’allunyarà de l’essència de la saga creada per George Lucas.
Arxius
All posts by Martí
Better Call Saul
Creadors: Vince Gilligan, Peter Gould
Intèrprets: Bob Odenkirk, Jonathan Banks, Michael McKean, Rhea Seehorn, Patrick Fabian, Michael Mando, Mel Rodriguez, Kerry Condon
Gènere: Drama, policíac. USA, 2015. 10 capítols de 40-50 min.
Jimmy McGill és un advocat independent que sobreviu de forma precària actuant d’ofici i quasi sempre defensant petits criminals o malefactors que no tenen cap opció de guanyar els seus judicis. Fora d’allà, la seva vida es reparteix entre el seu “despatx”, que és a la recambra d’un centre asiàtic de bellesa, i casa del seu germà Chuck, a qui ha de cuidar degut a una estranya fòbia als espais oberts i les radiacions elèctriques. No obstant, l’enginy i la cara dura de Jimmy fan que en més d’una ocasió es surti amb la seva i aconsegueixi tirar endavant.Dins de l’actual panorama televisiu –i audiovisual en general–, la lectura més lògica que podia despertar un “spin-off” de Breaking Bad és la comercial: un derivat concebut a corre-cuita per a aprofitar l’èxit mundial de la sèrie finalitzada el setembre de 2013. No obstant, el llegat deixat pels creadors Vince Gilligan i Peter Gould ja ens feia esborrar l’opció de trobar-nos amb un succedani o un producte que avancés a remolc d’un altre. I així ha estat. Better Call Saul ha arribat disposada a crear la seva pròpia espècie. Una espècie rara, de difícil classificació, marcada pels seus capritxos i les seves manies, però que ha entregat una desena de capítols on els 40 i tants minuts passen sempre com una exhalació. Gràcies a la seva extravagant mescla de drama, humor i suspens, la sèrie ha aconseguit dissenyar el seu propi univers, però a la vegada ens ha donat la satisfacció de respirar de nou les aromes d’una de les millors creacions televisives dels últims anys.
A Most Violent Year
Director: J.C. Chandor
Intèrprets: Oscar Isaac, Jessica Chastain, Albert Brooks, David Oyelowo, Christopher Abbott, Peter Gerety
Gènere: Thriller, drama, policíac. USA, 2014. 120 min.
L’any 1981, considerat el més violent de la història de Nova York, l’immigrant hispà Abel Morales és un jove empresari que ha construït amb èxit i des de zero una de les companyies més prestigioses de subministre de petroli de la ciutat. Quan es troba a punt de tancar l’adquisició d’una propietat al costat del riu, una sèrie d’atacs i robatoris als seus camions cisterna fan trontollar el futur de la companyia i posen en dubte la seva filosofia d’actuar sempre dins de la legalitat.Una pel·lícula que incorpora les paraules “més violent” al seu títol podria suscitar perfectament una reacció primària en forma d’estimació del nombre de morts o litres de sang que s’hi podran veure. No obstant, la violència no només fa referència al contacte físic més directe i salvatge; també pot tenir una incidència més conjuntural i psicològica, però no per això menys ferotge en les seves conseqüències. El Año Más Violento, tercera pel·lícula del director i guionista J.C. Chandor (Margin Call) retrata precisament això: el calvari en què es pot convertir la vida del qui pretén avançar amb la dignitat i la correcció per bandera en el si d’un negoci i una societat on la violència i la corrupció en són parts inherents. En aquest cas, l’escenari és Nova York i l’any és 1981, considerat el més violent de tota la història de la ciutat nord-americana.
Inherent Vice
Director: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Joaquin Phoenix, Josh Brolin, Katherine Waterston, Owen Wilson, Reese Witherspoon, Benicio del Toro, Joanna Newsom, Martin Short, Hong Chau, Jena Malone, Michael K. Williams, Martin Donovan.
Gènere: Comèdia, policíac. USA, 2014. 140 min.
Un any després de finalitzar la seva relació, el detectiu privat Doc Sportello rep la visita de la seva exnòvia Shasta, qui li encarrega la investigació de la desaparició del seu actual amant, un magnat del sector immobiliari a Califòrnia. Tot i el dolor emocional que li suposa, Doc decideix començar a investigar, cosa que el portarà a descobrir progressivament una complicada trama de personatges on els diners, la droga, l’amor lliure i tot l’esvalotament social dels anys 70 a Estats Units no li posaran les coses massa fàcils.“This shit is freezing my brain”. No és massa arriscat afirmar que qualsevol espectador de Puro Vicio subscriuria aquesta frase que el protagonista, Doc Sportello, deixa anar en un moment donat de la pel·lícula. La seva frustració davant l’espiral de personatges, fets i connexions on es troba submergit –sumant-hi, en el seu cas, una permanent manca de clarividència provocada per la seva afició a la marihuana– s’acosta molt a la que experimenta qualsevol persona que miri de treure l’entrellat a tot allò que passa. Paul Thomas Anderson ja no ens ho havia posat fàcil a The Master, la seva aproximació a l’auge de les sectes religioses durant la postguerra dels anys 50, però a Puro Vicio fa un pas més en l’encriptació del seu missatge. Gràcies a això, però, ofereix un film insòlit, carregat d’humor i que convida a una estimulant digestió.
Citizenfour
Directora: Laura Poitras
Intèrprets: Edward Snowden, Glenn Greenwald, Ewen MacAskill, William Binney, Jacob Appelbaum, Julian Assange
Gènere: Documental. USA, 2014. 110 min.

Primera setmana de juny de l’any 2013. A la televisió d’una habitació d’hotel de Hong Kong, els principals canals internacionals de notícies repeteixen una i altra vegada el mateix nom: Edward Snowden. Al lavabo de la mateixa estància, el propi Snowden es mira al mirall amb preocupació, ja que el pentinat que s‘intenta canviar no li acaba de quedar com ell voldria. Aquesta és una de les privilegiades escenes que ens regala Citizenfour, un documental que acaba de recollir l’Oscar a la seva categoria gràcies a un insòlit exercici de periodisme amb ànima del més pur thriller d’espies. Sota la direcció de Laura Poitras, el film desvela la tensa intrahistòria d’uns fets que van posar Estats Units potes enlaire, i que van provocar una sèrie de repercussions que no només són totalment vigents avui dia, sinó que es troben lluny de concloure.
Pride
Director: Matthew Warchus
Intèrprets: Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy, Andrew Scott, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy Considine, Joseph Gilgun, Sophie Evans
Gènere: Comèdia, drama social. Gran Bretanya, 2014. 120 min.
L’estiu de 1984, mentre Gran Bretanya viu sota la mà dura del govern de Margaret Thatcher, un col·lectiu de gais i lesbianes decideix començar a recaptar fons per al Sindicat Nacional de Miners, que acaba de començar una vaga. Després que el sindicat rebutgi la seva ajuda, el grup es trasllada a un petit poble miner de Gales per a fer entrega dels fons recaptats, però, tot i això, la seva rebuda no és gaire positiva degut als forts prejudicis encara existents entre la majoria dels habitants.Algunes comèdies prefereixen arrencar un somriure i sostenir-lo durant uns quants minuts, abans que provocar grans riallades; busquen despertar emocions de forma moderada i honesta, enlloc d’imposar descaradament la llàgrima fàcil; i, a més, saben reivindicar drets i llibertats sense caure en el pamfletisme. Pride respon a la perfecció a totes aquestes propietats i es converteix així en una nova integrant de l’àmplia gama de ‘feel-good movies’ procedents del Regne Unit. Fent honor a aquesta condició, la pel·lícula dirigida pel desconegut Matthew Warchus no arrisca més del compte i aconsegueix desplegar amb èxit tots els dispositius requerits per a fer-nos sortir del cinema amb una agradable i necessària sensació d’optimisme. I de pas, ens emportem una petita lliçó històrica sobre uns fets que molt probablement desconeixíem.
Les sagues d’acció no acostumen a ser les que pitjor toleren l’augment de la seva numeració. Les seves parts poden ser més fàcilment autoconclusives i la principal exigència que els imposem és que siguin fidels els seus trets característics i a la vegada tinguin la capacitat d’introduir bones variants. Una de les que millor ha aconseguit aquest objectiu és Misión Imposible, que des de la seva primera entrega, l’any 1996, i amb els evidents alts i baixos que es poden esperar, no ha donat mai la sensació d’esgotament i ha ofert moments d’acció tan espectaculars com inversemblants; i tot fa presagiar que Misión Imposible: Nación Secreta tampoc decebrà en aquest aspecte. La cinquena entrega de les aventures de l’agent Ethan Hunt l’enfrontarà a una poderosa organització secreta anomenada ‘El Sindicat’, que té com a objectiu destruir tota l’estructura de Hunt i el seu equip.
Calvary
Director: John Michael McDonagh
Intèrprets: Brendan Gleeson, Kelly Reilly, Chris O’Dowd, Aidan Gillen, Domhnall Gleeson, David Wilmot, Dylan Moran, Marie-Josée Croze, Killian Scott, Isaach De Bankolé
Gènere: Drama, cinema negre. Irlanda, 2014. 100 min.
Durant una de les seves sessions al confessionari, el Pare James Lavelle rep l’amenaça d’un dels seus feligresos, que assegura que el matarà al cap d’una setmana per a compensar uns fets terribles de la seva infància. A partir de llavors, Lavelle comença a trobar-se amb cadascun dels habitants del petit poble d’Irlanda on exerceix com a capellà per a intentar descobrir l’autor de l’amenaça, però aquestes converses també el permeten conèixer de primera mà totes les males pràctiques que es duen a terme en el dia a dia que l’envolta.Sonarà a tòpic terriblement recurrent i barat, però no per això s’ha d’evitar dir-ho: corren temps molt difícils per als qui pretenen viure ancorats en l’esperança i la fe en la raça humana. Dia rere dia, qualsevol ullada a l’actualitat internacional revela numerosos exemples arreu del planeta que s’encarreguen de corroborar-ho. No obstant, a vegades no cal buscar successos a gran escala per a adonar-nos d’aquesta degradació moral, sinó que la més petita de les comunitats al lloc més remot d’una illa ja pot contenir-ne tots els elements. Calvary, segona pel·lícula de John Michael McDonagh, ens trasllada a una apartada localitat d’Irlanda on la calma i bellesa de l’entorn amaguen una profunda obscuritat dins de cadascun dels seus habitants. La trista mirada del seu capellà, que mira de redreçar la seva parròquia, ens en dóna una visió crua, contundent i fins i tot un punt irònica. Un enfoc que, un cop finalitzat, requerirà certa recuperació emocional.
Un dels cineastes que ha estat capaç de crear un segell propi en el cinema contemporani, tot i operar de forma majoritària en un segment més massiu, és indubtablement Guy Ritchie. Només cal comparar pel·lícules com Lock & Stock, Snatch: Cerdos y Diamantes o Rock’n’Rolla per a identificar clarament els seus trets característics: històries corals, muntatge adrenalínic, estètica de videoclip, humor negre i força llicències visuals a la recerca de l’espectacle. També a la recent saga de Sherlock Holmes es pot percebre la mà el director britànic. Ara, Guy Ritchie es remunta als anys 60 per a adaptar The Man from U.N.C.L.E., una sèrie nord-americana d’espies de gran èxit a la televisió d’aquella època, on explicarà la història de dos agents secrets que busquen una organització descendent dels nazis alemanys que suposadament està preparant un atac nuclear.
Maps to the Stars
Director: David Cronenberg
Intèrprets: Julianne Moore, Mia Wasikowska, Robert Pattinson, John Cusack, Olivia Williams, Carrie Fisher, Evan Bird, Sarah Gadon
Gènere: Drama, comèdia negra. Canadà, 2014. 110 min.
La jove Agatha Weiss acaba d’arribar a Los Angeles i decideix anar a Hollywood per a conèixer les cases dels actors i els diferents famosos de la indústria del cine, i de pas provar sort per a aconseguir una feina. Havana Segrand, una turmentada actriu que aspira a protagonitzar un “remake” d’un clàssic que havia protagonitzat la seva mare, acaba de perdre la seva assistenta, per tant decideix contractar Agatha per a substituir-la.Només cal fer una ullada a tres de les últimes quatre guanyadores de l’Oscar a millor pel·lícula –The Artist (2011), Argo (2012) i Birdman (2014)– per evidenciar la recent tendència endogàmica de Hollywood. Dins d’un ventall relativament ampli de tonalitats, que van des de l’homenatge i l’autocomplaença fins la ironia i l’autocrítica, el reflex dels actors i el funcionament de la indústria en les seves pròpies pel·lícules és un aspecte recurrent els darrers anys. No obstant, i qui sap si com a contraposició a aquest fet, també s’han detectat últimament unes especials dosis de mala llet acumulada contra l’actual “star system”: primer va arribar la imaginativa The Congress, i ara és el torn de Maps to the Stars, d’execució molt més crua i directa. Però si en el primer cas Ari Folman sabia arrodonir el seu propòsit, la sàtira de David Cronenberg no aconsegueix anar gaire més enllà de la reiteració dels seus motius i d’un grapat de bones escenes i diàlegs.



















