M.A.Confidential

Maps to the Stars

Director: David Cronenberg

Intèrprets: Julianne Moore, Mia Wasikowska, Robert Pattinson, John Cusack, Olivia Williams, Carrie Fisher, Evan Bird, Sarah Gadon

Gènere: Drama, comèdia negra. Canadà, 2014. 110 min.

Només cal fer una ullada a tres de les últimes quatre guanyadores de l’Oscar a millor pel·lícula –The Artist (2011), Argo (2012) i Birdman (2014)– per evidenciar la recent tendència endogàmica de Hollywood. Dins d’un ventall relativament ampli de tonalitats, que van des de l’homenatge i l’autocomplaença fins la ironia i l’autocrítica, el reflex dels actors i el funcionament de la indústria en les seves pròpies pel·lícules és un aspecte recurrent els darrers anys. No obstant, i qui sap si com a contraposició a aquest fet, també s’han detectat últimament unes especials dosis de mala llet acumulada contra l’actual “star system”: primer va arribar la imaginativa The Congress, i ara és el torn de Maps to the Stars, d’execució molt més crua i directa. Però si en el primer cas Ari Folman sabia arrodonir el seu propòsit, la sàtira de David Cronenberg no aconsegueix anar gaire més enllà de la reiteració dels seus motius i d’un grapat de bones escenes i diàlegs.

Maps to the Stars està clarament governada per les intencions enlletgidores del director canadenc, centrades sobretot en uns personatges a qui és difícil no detestar des del primer moment que obren la boca. Els denominadors comuns són vàlids pràcticament per a tots ells: prepotència, egocentrisme, excentricitat i vanitat en la seva màxima expressió. Els seus problemes no poden estar més lluny dels nostres, però, lluny d’intentar que ens posem a la seva pell per un moment, en cap moment aconsegueixen que ens interessin el més mínim. Aquest plantejament de la història des de fora, com fóssim un espectador de circ que simplement vol divertir-se amb allò que passa a la pista, entra dins dels plans de David Cronenberg, però la fórmula es queda curta. Aprenem a odiar el món que veiem, a celebrar que no n’haurem de formar part mai; ara bé, quan l’interès de la narració també hauria de fer efecte, aquest és tan mínim que la desídia ens sobrevola perillosament.

Maps to the Stars és, en realitat, víctima de la seva pròpia naturalesa, ja que la seva rellevància es centra en els personatges de forma individual, i no pas en la possible trama que construeixin entre tots ells. Per molt que es trobin i s’entrellacin les històries personals de cadascú, cada conversa i cada interacció és una simple disputa d’egos: qui és més interessant, qui té els problemes més grans, qui coneix a més gent, qui ha provat més drogues… Cronenberg es diverteix maltractant els seus personatges sense concessions, conscient que seran percebuts des del patetisme que desprenen, lluny de qualsevol empatia. Les espurnes d’humor negre i àcid que encén de forma periòdica són clarament la base de les millors escenes del film. Les dificultats arriben al segon tram, quan ja tenim del tot clar (massa) el missatge de Maps to the Stars, i la pel·lícula intenta sorprendre amb una sèrie de desenllaços impactants; extremistes, fins i tot.

Les dificultats arriben al segon tram, quan ja tenim del tot clar (massa) el missatge de Maps to the Stars i la pel·lícula intenta fer un gir i sorprendre amb una sèrie de desenllaços impactants; extremistes, fins i tot. Si bé aquest toc de thriller fa que la pel·lícula regeneri una mica la seva capacitat d’entreteniment, l’externalitat amb què hem viscut tota la història no desapareix, i per tant els fets no ens generen la preocupació o mínima implicació emocional que tocaria. Acaben convertint-se en una anècdota més, que funciona com a tancament però no ens transmet res especial, ja que no ens interessava massa el destí de tots aquests personatges. El que sí que cal destacar és l’exercici d’autoparòdia de tot el repartiment, que es posa al servei del director canadenc en aquest procés d’autoodi dels personatges. Destaquen una Julianne Moore que regala la seva enèsima gran actuació i una Mia Wasikowska que és l’única que s’apropa mínimament a la visió de l’espectador.

Pot resultar coherent que David Cronenberg, un director que ja porta una dècada totalment deslligat de les grans corporacions de Hollywood, faci una pel·lícula com Maps to the Stars, on el funcionament de la indústria provoca una espiral de perdició i d’aparences que volen tapar la buidor i desgràcia més absolutes. El que em sorprèn és que la pel·lícula, que ho tenia tot a favor, generi una rellevància tan neutra. El pitjor que et pot passar és que et resulti indiferent que els personatges visquin o morin, triomfin o fracassin, perquè llavors qualsevol conclusió del film et semblarà vàlida. Sense més. Maps to the Stars assoleix el objectiu de desmitificar tot allò que rodeja l’univers de Hollywood i treu les ganes a qualsevol de dir allò de “de gran vull ser una estrella de cine”, però acaba orbitant de forma excessiva al voltant d’aquesta intencionalitat. I al final, un pensa: “Ja ho hem entès, David, però ara explica’ns alguna cosa més”.