M.A.Confidential

Pride

Director: Matthew Warchus

Intèrprets: Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy, Andrew Scott, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy Considine, Joseph Gilgun, Sophie Evans

Gènere: Comèdia, drama social. Gran Bretanya, 2014. 120 min.

Algunes comèdies prefereixen arrencar un somriure i sostenir-lo durant uns quants minuts, abans que provocar grans riallades; busquen despertar emocions de forma moderada i honesta, enlloc d’imposar descaradament la llàgrima fàcil; i, a més, saben reivindicar drets i llibertats sense caure en el pamfletisme. Pride respon a la perfecció a totes aquestes propietats i es converteix així en una nova integrant de l’àmplia gama de ‘feel-good movies’ procedents del Regne Unit. Fent honor a aquesta condició, la pel·lícula dirigida pel desconegut Matthew Warchus no arrisca més del compte i aconsegueix desplegar amb èxit tots els dispositius requerits per a fer-nos sortir del cinema amb una agradable i necessària sensació d’optimisme. I de pas, ens emportem una petita lliçó històrica sobre uns fets que molt probablement desconeixíem.

Tal com es pot desprendre del seu propi títol, Pride conté una evident al·legació a favor del moviment pels drets dels homosexuals, però es podria definir millor com un cant a la cooperació i la unió de forces, no només per a equiparar reivindicacions i objectius d’uns i altres, sinó com a camí per a superar estigmes socials i prejudicis; com a motor d’evolució, en definitiva. El seu escenari, la Gran Bretanya de meitat dels anys 80 sota la mà dura de Margaret Thatcher, retrata una societat de dues cares paradoxalment oposades: una fomenta l’esperit revolucionari i progressista davant l’opressió del poder, però l’altra encara és suficientment tradicional i retrògrada per a no acceptar un col·lectiu com el de gais i lesbianes. La pel·lícula, però, passa de puntetes per les qüestions més espinoses i evita en tot moment mostrar un posicionament de denúncia o compromís.

És precisament aquest aspecte el que més enfoc crític pot despertar cap a Pride. Estic segur que tant el col·lectiu homosexual com la classe obrera minera troben insuficient la rellevància amb què el film tracta les seves respectives lluites, però a la vegada tinc la sensació que la pròpia pel·lícula no creu ser la indicada per a fer-ho. I és probable que no ho sigui, ja que la seva atmosfera optimista i esperançadora no s’hi escau. El problema és que, en ocasions, això la converteix en massa benèvola, en el sentit que mai ens transmet una veritable preocupació vers els personatges. Potser els tocs dramàtics en referència a la sida, per exemple, era millor obviar-los abans que fer-ne tres o quatre pinzellades per a després oblidar-se’n. Si no vols que sigui el teu terreny, millor no ficar-t’hi des d’un principi que no pas quedar-te a la superfície.

A la pel·lícula, Warchus no només explota el xoc de mentalitats i generacions com a principal base dels conflictes de l’argument, també aprofita per a mostrar el ja habitual enfrontament entre entorn urbà i rural; en aquest cas, el Londres més modern i transgressor davant un petit poblet de Gal·les on no sembla que passin els anys. L’accidentada interacció entre els dos grups, així com l’adaptació de cada un a l’hàbitat de l’altre, són les grans fonts còmiques per a Pride, amb seqüències tan divertides com la de la nit de marxa de les dones gal·leses a la capital britànica. El repartiment coral de seguida es contagia del positivisme que respira la història. Hi destaca sobretot un Dominic West que amb el seu aspecte estrafolari provoca el somriure només veure’l, però també s’hi afegeixen noms consolidats com Bill Nighy, Paddy Considine, Andrew Scott o Imelda Staunton.

El que no se li pot negar a Pride és que sap trobar el camí per a tocar la fibra quan ho pretén, però de forma honesta i sense que ens faci sentir descaradament aclaparats. El plantejament de Matthew Warchus no amaga els seus objectius optimistes, i el director construeix escenes clarament orientades al reconfort, tant dels propis personatges com de l’espectador. Des d’un punt de vista d’estricta exigència, la pel·lícula es podria titllar de massa ingènua i poc rigorosa amb l’amplitud i complexitat dels fets que explica, però, en aquest cas, les ganes de tirar aigua el vi només servirien per a truncar un missatge que, en realitat, ens fa veure que certes situacions no han canviat tant 30 anys després. I l’enfoc que proposa Pride probablement ens estalviaria un gran nombre de diferències i enfrontaments del tot inútils. I la veritat és que ens aniria molt bé.