M.A.Confidential

Better Call Saul

Creadors: Vince Gilligan, Peter Gould

Intèrprets: Bob Odenkirk, Jonathan Banks, Michael McKean, Rhea Seehorn, Patrick Fabian, Michael Mando, Mel Rodriguez, Kerry Condon

Gènere: Drama, policíac. USA, 2015. 10 capítols de 40-50 min.

Dins de l’actual panorama televisiu –i audiovisual en general–, la lectura més lògica que podia despertar un “spin-off” de Breaking Bad és la comercial: un derivat concebut a corre-cuita per a aprofitar l’èxit mundial de la sèrie finalitzada el setembre de 2013. No obstant, el llegat deixat pels creadors Vince Gilligan i Peter Gould ja ens feia esborrar l’opció de trobar-nos amb un succedani o un producte que avancés a remolc d’un altre. I així ha estat. Better Call Saul ha arribat disposada a crear la seva pròpia espècie. Una espècie rara, de difícil classificació, marcada pels seus capritxos i les seves manies, però que ha entregat una desena de capítols on els 40 i tants minuts passen sempre com una exhalació. Gràcies a la seva extravagant mescla de drama, humor i suspens, la sèrie ha aconseguit dissenyar el seu propi univers, però a la vegada ens ha donat la satisfacció de respirar de nou les aromes d’una de les millors creacions televisives dels últims anys.

És evident que Better Call Saul és una creació difícil de concebre i entendre prescindint de Breaking Bad, però no són raons argumentals les que així ho demostren, sinó la seva atmosfera i el seu plantejament formal i narratiu. La sèrie beu de les referències del seu progenitor, però ho fa sempre en segon pla i a base de glops molt petits; sense obviar-lo, però a la vegada amb una forta convicció de fer-se valdre per si mateixa en tot moment. En tot cas, un espectador que no estigui mínimament familiaritzat amb la mentalitat de Vince Gilligan i Peter Gould en pot sortir d’allò més desconcertat, ja que aquell segell que van posar en pràctica amb èxit a Breaking Bad, aquí se subratlla encara més. A Better Call Saul hi impera una profunda anarquia narrativa, capaç de fer miques qualsevol cànon estructural establert i de construir els capítols com si fossin píndoles que pràcticament tenen vida pròpia dins del conjunt de la temporada.

Això no significa que els deu capítols siguin aleatoris, ja que existeix una trama troncal que evoluciona, però sí que explica la poca importància que Gilligan i Gould atorguen a la cohesió o continuïtat de les diverses ramificacions que van dibuixant. I és aquí on Better Call Saul ens ho posa més difícil per a congeniar amb ella, ja que dóna un protagonisme molt puntual -fins i tot efímer- a personatges i històries on s’ensumava força més potencial que no pas en d’altres on hi dedica més temps. Aquesta absoluta llibertat de moviments també queda reflectida en la planificació de cada episodi, on per exemple ens podem trobar que una sola escena ja ocupi una quarta part de la seva durada. Així, són igualment capaços de regalar-nos el magistral capítol dedicat al personatge de Mike, com d’oferir un dels tancaments de temporada més despreocupats i anticlimàtics que recordo. Són les seves normes, les que ells mateixos s’han tret de la màniga; i a veure qui és capaç de discutir-les.

Per què atrapa, doncs, Better Call Saul? Doncs, per sobre de tot, perquè compta amb un Bob Odenkirk que sap emmotllar com ningú les particularitats del protagonista. Jimmy McGill és un canalla, un estafador de pacotilla i un perdedor, però desprèn una simpatia i una complicitat úniques, que fins i tot sap convertir en tendresa en més d’una ocasió. Si bé ja coneixíem bona part d’això, del que serveix aquest “spin-off” és per a demostrar que en realitat és un autèntic supervivent, i que ha estat la seva incansable tenacitat la que l’ha fet tirar endavant a pesar dels mil i un contratemps amb què s’ha trobat. A banda del magnetisme de la seva figura central, la sèrie desenvolupar pocs però grans secundaris, començant per un Mike (Jonathan Banks) que quasi podria aspirar al seu “spin-off”, i seguint amb el germà Chuck (Michael McKean) i Kim (Rhea Seehorn), amb qui Jimmy desenvolupa relacions on sempre sembla haver-hi quelcom ocult que no se’ns explica.

Tampoc hi ha marge de discussió –i és on més es detecta l’herència de Breaking Bad– en relació a la deliciosa direcció que presenten tots i cada un dels capítols de Better Call Saul. Vince Gilligan i Peter Gould han reclutat bona part del seu equip habitual per a delectar-nos de nou amb els seus angles afilats, plans detall i perspectives on la profunditat de camp para per si sola. Un cop més, la posada en escena en ajuda a definir els personatges, transmet una atmosfera concreta cada vegada i fins i tot realça textures i sons. És per tot això que Better Call Saul és una sèrie que cal veure per a poder ser explicada, ja que un sol diàleg o una sola seqüència pot ser una joia que compensi la dispersió i els alts i baixos argumentals que puguin aparèixer després. I, d’aquestes, n’hi ha a tots els capítols. Al capdavall, les ganes de més de cara a la segona temporada són incontestables.