M.A.Confidential

The Master

Director: Paul Thomas Anderson

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Laura Dern, Kevin J. O’Connor, Rami Malek, Jesse Plemons.

Gènere: Drama. USA, 2012. 135 min.

Un drac rabiós i escopint foc s’acosta a un home per desafiar-lo, però aquest treu una corretja, el caça i el calma fins que l’acaba sotmetent per complet. Aquesta breu història que explica el personatge de Lancaster Dodd (Philip Seymour Hoffman) en un moment de la pel·lícula defineix a la perfecció el concepte sobre el qual gira The Master, la nova proposta del sempre controvertit Paul Thomas Anderson. El film, que arribava precedit per un bon grapat de premis i rodejat de rumors sobre la seva suposada referència als inicis de la Cienciologia, fa un peculiar i impactant retrat sobre la relació entre l’home i la religió a partir de dos personatges carregats de força. Hi ha grans diàlegs i escenes brillants, però també una manca de cohesió i continuïtat narrativa que no eviten sensació d’incertesa quan apareixen els crèdits finals. Això sí, deixa molts caps oberts perquè l’espectador vagi processant diversos aspectes de la pel·lícula.

El missatge de The Master es pot anar desvetllant, ja sigui durant el visionat o en la reflexió posterior, cosa que fa que aquesta incertesa o fins i tot fredor amb què un es pot quedar després de veure la pel·lícula vagi desapareixent. És una història més rica del que sembla en un principi, que juga amb l’ambigüitat dels personatges, de l’argument i de la forma de tractar la seva temàtica principal com a arma perquè l’espectador faci l’exercici d’esbrinar les intencions de Paul Thomas Anderson. El pes de la pel·lícula no recau tant sobre la història ni l’eficàcia de la seva narració, sinó que es sustenta sobre els dos protagonistes i la intensa relació que mantenen. És a través d’ells, de forma individual o com a dualitat, que Anderson ens parla de la llibertat i de l’opressió, de la capacitat d’escollir o d’obeir, entre altres. I és que, a vegades, el qui d’entrada ens sembla més boig pot ser qui millor representi la naturalesa de la condició humana.

Anderson dóna una clara visió sobre la religió (que no les sectes) i sobre com aprofita la debilitat humana per fer creure a una persona que està sent alliberada, quan en realitat està parant el coll perquè li lliguin una corretja. A The Master, presenciem aquest procés en què l’home intenta amansar el drac fins a poder controlar la seva conducta, però resulta molt interessant comprovar com el resultat pot ser l’invers, com pot ser l’home el qui acabi lligat per la corretja i es trobi tan condicionat pel drac que aquest es converteixi en la seva obsessió. El qui es creu lliure és en realitat qui més límits posa a la seva vida, i a més, intenta posar-los a la resta. Com ja he dit, el film posa de manifest aquests conceptes a través d’un bon nombre d’escenes molt significatives i diàlegs reveladors, però crec que a aquestes brillants peces els falta un engranatge que hauria solidificat més l’argument i arrodonit el conjunt.

A banda de la interpretació del seu rerefons, si hi ha algun element que porta les regnes de The Master, aquest és el treball interpretatiu dels dos actors protagonistes. Joaquin Phoenix, en la seva primera pel·lícula després del seu excèntric periple lluny del cinema, regala una de les seves millors actuacions -si no la millor-, fent gala d’una inigualable expressivitat facial i corporal, i donant al personatge aquesta genial mescla entre bogeria, espontaneïtat i salvatgisme. Al seu costat, Philip Seymour Hoffman torna a demostrar l’enorme actor que és i explota la seva imponent presència en pantalla, però al mateix temps expressa a la perfecció les contradiccions i inseguretats del seu personatge. El duel interpretatiu entre els dos és pur luxe. Tampoc es queda curta Amy Adams, qui torna a demostrar que està madurant moltíssim com a actriu i es mostra molt segura i convincent. No és estrany, doncs, que tots tres estiguin nominats a l’Oscar.

Com és habitual en tota obra de Paul Thomas Anderson, també la direcció és d’una qualitat superior. El cineasta californià no només sap col·locar la càmera, també sap evocar sensacions i reforçar personatges a través d’ella, a més d’aprofitar una fotografia que torna a estar perfectament treballada. The Master és una pel·lícula que té moltes més coses a dir del que aparenta i, més que explicar-les, busca l’estímul de l’espectador perquè aquest tregui les seves conclusions, però aquesta navegació entre aigües que a vegades pot resultar molt atractiva, aquí allunya una mica l’espectador del film. Les seves dues hores i quart no són un problema, que ja té molt de mèrit per un film així, però la sensació final és que grans actors i un grapat d’escenes brillants i contundents no són suficients per fer l’obra mestra de la que molta gent parla. En tot cas, és una pel·lícula que cal veure i després analitzar. Sigui quin sigui el veredicte, haurà valgut la pena.