It Follows
Director: David Robert Mitchell
Intèrprets: Maika Monroe, Keir Gilchrist, Daniel Zovatto, Jake Weary, Olivia Luccardi, Lili Sepe
Gènere: Terror, thriller. USA, 2014. 100 min.
Un dels títols més esmentats al passat Festival de Sitges (i que servidor va haver de descartar per no tenir el do de l’omnipresència) va ser sens dubte It Follows, un film al qual més d’un atribuïa amb entusiasme la condició de regenerador del subgènere “slasher” nord-americà. La pel·lícula, com sol ser habitual, s’ha pres el seu temps per a ser estrenada a les nostres sales i donar-nos l’oportunitat de comprovar-ho, i un cop ha estat així, tot apunta que aquell entusiasme era un pèl exagerat. El jove director David Robert Mitchell s’esforça per a dotar els escenaris comuns de la seva història d’una personalitat pròpia, i en gran mesura ho aconsegueix, però acaba patint en excés el llast d’un guió que perd força de forma significativa en la seva segona meitat i rebaixa les bones sensacions que havia generat en els seus primers compassos. El regust agredolç final equival a un film que desaprofita una bona oportunitat per a sobresortir.
It Follows deu la major part de les seves lloances a la mirada que el jove director de Michigan atorga a l’espectador. No és fixa, ni preestablerta, sinó tot el contrari: varia segons l’ocasió i sap mantenir-nos alerta en tot moment. Tant ens pot permetre anticipar-nos a la protagonista, detectant el perill abans que ella, com deixar-nos en suspens en veure la seva reacció sense encara haver observat per què. És una constant demostració de versatilitat al servei de la tensió que requereix el gènere de terror. L’ús permanent de la profunditat de camp és una de les seves grans armes, juntament amb la paciència a l’hora de marcar el tempo de les escenes; des del pla seqüència inicial, passant pels nombrosos tràvelings per a explorar el nostre entorn i fins arribar a una magistral escena construïda a partir d’una constant panoràmica circular. Els recursos que mostra David Robert Mitchell a It Follows són molts i bons, i sempre amb una intencionalitat darrere.
L’altre element clau de la pel·lícula és la seva banda sonora, que hereta clarament les melodies electròniques feixugues de John Carpenter (tal com succeïa també a altres títols “sitgetans” com The Guest o Frío en Julio) i les aplica sense massa concessions per a crear una atmosfera incòmoda; fins i tot de forma tramposa, en algun moment. Aquest ús de la música creua a vegades el límit de l’excés com a recolzament narratiu, però la seva combinació amb les imatges dels desangelats barris de Detroit ajuda a donar a It Follows una ambientació particular. La llàstima és que aquest meritori exercici tècnic tan a nivell de direcció com de narrativa visual i sonora no es vegi complementat per un guió prou sòlid, ja que la pèrdua de pautes concretes per part de la història en el seu tram final aconsegueix, lamentablement, fer minvar tot el conjunt. It Follows no resulta ser aquell cinema de terror que no et pots treure del cap; i aquesta mancança pesa.
A la pel·lícula de David Robert Mitchell no hi falten les referències a una generació d’adolescents de futur gris, fortament lligats al seu lloc de naixement i quasi sempre rodejats dels mateixos amics de la infància, però a la vegada amb una sorprenent llibertat per a moure’s sense massa oposició. Resulta significatiu el nul paper dels adults al llarg de tot el film; o millor dit, el paper que tenen quan apareixen. El segell de pertinença d’It Follows al gènere “slasher” es manifesta clarament amb aquesta maledicció sexual, com una espècie de càstig que substitueix la inexistent supervisió parental i obliga els joves a viure amb els seus “pecats”, però a la vegada provoca el desconcert quan no sap donar un sentit concret als motius de tot plegat. I sí, en certa mesura, feien falta. És evident que l’aposta del film no és per un terror físic, sinó psicològic, però són precisament les decisions de guió de l’últim terç les que fan descarrilar aquest teòric rumb.
No m’atreveixo a posar It Follows al mateix sac que els productes “slasher” més massius com els Sé lo que Hicisteis…, Destino Final o Scream, ja que la pel·lícula no busca tan descaradament l’efectisme com totes aquestes; no obstant, la sensació és que tampoc aconsegueix distanciar-se’n tant com pretén. No hi ha dubte que el director David Robert Mitchell està capacitat per a gestionar la tensió amb intel·ligència i mala llet, ja que així ho demostra repetidament, però aquí el seu guió perd confiança en ell mateix i es deixa caure en un final erràtic que et treu d’allà on havia aconseguit submergir-te. La suposada escena àlgida, que més que esgarrifar quasi provoca algun somriure d’esperpent, ho acaba d’espatllar. Si havia d’arribar una pel·lícula que revolucionés d’alguna manera aquest gènere, sembla que encara haurem d’esperar, ja que de ben segur que no és It Follows; i això que, de potencial per a ser-ho, no n’hi faltava.
Martí
M.A.Confidential 
Home home tio! Vale que l’escena de la piscina és una cagada, pero la resta de la peli és genial!!! Abans d’aquella escena, què et fallava?
A mi em sembla un peliculón. Té un mal clímax, sí…pero no un mal final! perque les 2 últimes escenes tenen miga: la parelleta passejant amb “algú” al darrera (mai estaran tranquils, un clàssic del gènere), i el tio anant de putes (mala llet màxima).
No crec en absolut que es necessiti una explicació o motiu “racional” de la maledicció, i no crec q la peli ho busqui en cap moment. És terror abstracte i metafòric (enfermetat de transmissió sexual? pèrdua de la innocència..?). L’objectiu dels protas no és entendre-ho, és desfer-se’n.
L’error del clímax a la piscina per mi no és tan de guió com de realització: és cutre. Perd l’elegància i la subtilitat de la resta d’escenes. Però q els protas havien de muntar una trampa i enfrontar-se directament a la amenaça era lo lògic i inevitable, i és un guiño més als clàssics del gènere (Pesadilla en Elm Street…).
En definitiva, que una mala escena, per molt q sigui el clímax, per mi no pot fer baixar TANT la nota, tenint en compte les moltíssimes virtuds!! ;P
M'agradaM'agrada
Abans d’aquella escena no em fallava res, al contrari, crec que tota la primera part és molt bona i un exemple de com crear escenes de terror amb ben poca cosa. Però crec que quan arriba el moment de fer un pas més enllà, la peli falla. L’escena de la mare del veí ja em va desafinar una mica, ja que s’hi recrea sense que vingui massa a compte, i a partir de llavors vaig començar a sortir poc a poc de la tensió de la història. I sí, el clímax té bona part de culpa, per què enganyar-nos… quasi em fa riure i tot! A més, si t’hi pares a pensar, de què acaba servint exactament aquella escena?? La vaig trobar efectista i poc més, i trenca amb el to del conjunt.
Respecte al motiu, no em referia que hagués d’explicitar-ho tot, sinó que seguís les pautes que havia establert al principi. La sensació és que al final les coses passen sense gaire solta ni volta. I mira que l’escena de les prostitutes i l’últim pla també em semblen bons, però el problema és que ja havia perdut tota la tensió.
Respecte la nota, no t’hi fixis tant! Quasi sempre és injusta, i em costa un munt posar-la. Per mi, la primera meitat de la peli en té una (i força alta), però la segona la fa rebaixar sensiblement. Em guio per les sensacions, i al sortir no notava que la peli m’hagués entrat a dins com en d’altres casos, simplement això.
M'agradaM'agrada