M.A.Confidential

Split

Director: M. Night Shyamalan

Intèrprets: James McAvoy, Anya Taylor-Joy, Betty Buckley, Haley Lu Richardson, Jessica Sula, Brad William Henke.

Gènere: Thriller, intriga. USA, 2016. 115 min.

Tot i l’irrefutable daltabaix que ha patit la seva carrera durant la última dècada, ningú li pot negar a M. Night Shyamalan la seva posició com un dels grans narradors de l’era cinematogràfica actual. Les seves no solen ser pel·lícules absolutament rodones, però abracen els seus missatges amb un sentit molt particular i mostren una astúcia que funciona com poques a l’hora d’executar-ho en pantalla. Fa dos anys celebràvem La Visita com una reconciliació amb el director, tot i que a nivell formal s’entenia com un capritx per part seva; però amb Múltiple sí que podem parlar d’un ple retrobament amb el cinema de Shyamalan: el que primer ens deixa amb la boca oberta i després provoca una pila de converses posteriors. El director vessa tot el seu ADN a la història per a jugar amb l’espectador com a ell tant li agrada, i també per a crear, amb aquest toc sobrenatural marca de la casa, un univers propi amb el qual tractar certs aspectes de la naturalesa humana presents a tota la seva filmografia.

Múltiple es presenta com una pel·lícula de diferents capes, i la veritat és que totes acaben funcionant a un gran nivell. La primera ens situa en ple terreny dels “thrillers d’escapada”, que tan bona collita ens ha donat recentment gràcies a títols com Calle Cloverfield 10 -és fàcil recordar-se’n més d’un cop-, Green Room o No Respires. Aquí, Shyamalan aconsegueix una tensió constant gràcies sobretot al caràcter imprevisible del segrestador, la condició del qual fa que no sapiguem per on sortirà cada vegada, però també a l’atmosfera cada cop més angoixant dels espais. La inquietud que genera cada aparició de James McAvoy -amb un camaleonisme especialment brillant i subtil- és un dels grans arguments de Múltiple, però també ho és la forma de gestionar-ho de la seva “contrincant” Casey, encarnada per una Anya Taylor-Joy que està feta per aquest tipus de pel·lícules. Així, es crea un gran duel entre tots dos; no només de supervivència, sinó d’aprofundiment en la història de cadascun.

En aquest procés de coneixença dels personatges és on entra la segona capa de la pel·lícula: la que ens parla del dolor i de la por. Qui estigui familiaritzat amb les pel·lícules de Shyamalan, detectarà que no és el primer cop que el director ens ofereix un plantejament com aquest, i a Múltiple hi trobem probablement una de les figures que millor expressa la diversitat de reaccions humanes davant el dolor i la por. El de Kevin no és un personatge creat buscant un efecte concret, sinó que en el fons ens parla de nosaltres molt més del que ens pensem. En realitat, la seva representació es podria equiparar força a la que retratava Inside Out, però en aquest cas veiem des de fora -i evidentment en un to molt més obscur- quina és la personalitat que agafa els comandaments en cada moment. Aquest relació entre el que es cou per dins i el que surt a l’exterior, que queda simbolitzada de diverses formes al llarg de la història, és el veritable nucli de Múltiple.

La narrativa visual de Shyamalan torna a aflorar de forma especial amb aquest film. En el desenvolupament dels personatges, per exemple, aplica a la perfecció la seva habilitat per a mostrar sense necessitat d’explicar. Queda clar en els primers compassos de la presentació de Casey, a qui enquadra de forma especialment angulosa i a qui sempre separa visualment de les altres dues noies per a donar a entendre que no té res a veure amb elles. L’altre element “made in Shyamalan” que resulta clau a Múltiple és el fora de camp. Es tracta d’una pel·lícula d’espais reduïts, que pràcticament no surt a l’exterior, però el director sap ampliar aquest abast gràcies a la intervenció de tot allò que no entra a l’enquadrament. Només cal presenciar, per exemple, el doble moviment de càmera en l’escena inicial del cotxe, fet amb tota la mala intenció del món i amb la certesa que ens mantindrà del tot expectants.

Probablement no estem davant d’un film rodó del tot -els flashbacks no sempre funcionen igual i alguns diàlegs verbalitzen massa allò que passa-, però no hi ha dubte que Múltiple és capaç de satisfer a espectadors de qualsevol tipus. Des de la seva vessant de thriller d’intriga fins la interpretació diversa que tenen els seus personatges, el film va sobrat de substància. I si a sobre hi afegim el caramelet final amb el qual Shyamalan ens deixa amb la boca oberta, la sortida de la sala de cinema pot ser especialment eufòrica. El més probable és que Múltiple provoqui reaccions força variades, però de moment ja s’ha convertit en el primer gran fenomen cinematogràfic de l’any; i el millor és que ningú, absolutament ningú, s’ho esperava.