M.A.Confidential

Loving

Director: Jeff Nichols

Intèrprets: Joel Edgerton, Ruth Negga, Michael Shannon, Marton Csokas, Nick Kroll.

Gènere: Drama, romàntic. USA, 2016. 120 min.

“Quin perill suposa per a l’estat de Virginia el matrimoni interracial?”. La pregunta que l’advocat de la família Loving fa al jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units resulta tan absurda que pràcticament la converteix en retòrica. No obstant, a l’Amèrica dels anys 50, aquesta i altres qüestions que qualsevol persona mínimament raonable ni tan sols s’hauria de plantejar ni mig segon necessitaven d’una lluita incansable per a acabar imposant el sentit comú. El cas que ens presenta Jeff Nichols a Loving no només n’és un dels més paradigmàtics sinó també un dels més rellevants per l’abans i el després que va suposar. Tot i que la història té un component de perseverança i defensa dels drets socials molt susceptible de ser subratllat i accentuat a nivell dramàtic, Nichols aposta per una història de caràcter humil i contingut. A Loving, l’amor de la parella protagonista passa per davant de tot, i a la vegada es manifesta com l’arma més difícil de combatre, per moltes lleis que hi hagi pel mig.

Loving suposa la pel·lícula més clàssica de Jeff Nichols, a qui fins ara associàvem més aviat a un tipus de cinema força particular: tant Take Shelter com la recent Midnight Special sorprenien amb una intrigant i desconcertant mescla de drama psicològic i fenomens sobrenaturals. Aquí, el director nord-americà s’estableix en el melodrama pur i dur, i ho correspon amb una direcció molt més funcional i discreta, que no pretén destacar per sobre de la pròpia història que explica. La decisió no només és coherent amb el to global de la història i també de l’època en què se situa, sinó també amb la personalitat dels seus protagonistes. I és que Loving relata la història de dos herois que estan a les antípodes de voler ser-ho, que no aixequen la veu pràcticament en cap moment i que simplement es dediquen a tirar endavant empesos per la seva voluntat de poder viure una vida digna i tranquil·la. És normal, doncs, que Nichols respecti i comprengui aquesta actitud a l’hora de plantejar la seva direcció.

El que també comporta aquesta contenció, però, és que la pel·lícula acusi cert excés de timidesa en algun moment. D’acord que la història no busca l’impacte ni l’efectisme, i d’acord que la parella protagonista no és el súmmum de l’expressivitat, però els fets avancen i creixen en rellevància i repercussió, i en canvi la sensació és que el to de la pel·lícula es manté impassible. Potser un puntet més d’empenta no hauria anat malament, ja que l’espectador també es pot contagiar en certa manera d’aquesta emotivitat plana i no connectar del tot amb el film. I tampoc crec que això hagués traït el tipus d’homenatge que Loving vol fer a Richard i Mildred Loving, sinó més aviat al contrari: potser hauria afegit un mínim condiment necessari per a transmetre l’enorme valor del que van aconseguir i situar-los on es mereixen. També és veritat, això sí, que aquesta condició no afecta al seu interès constant durant les dues hores de durada.

Un dels elements que, entre altres, contribueixen al bon nivell global de Loving és el talent dels seus dos protagonistes. Joel Edgerton torna a pujar un esglaó més després d’El Regalo o Midnight Special (on repeteix amb Jeff Nichols) i Ruth Negga salta a la palestra amb força després que alguns la descobríssim a l’esbojarrada sèrie Preacher. Els dos saben convertir els Loving en l’antítesi de l’heroisme: ell, sense massa llums ni bona dicció, però tossut i incansable per a defensar la seva família; ella, bondadosa i optimista fins a tornar-se ingènua, però esperançada fins el final. Sense muntar numerets, sense cap mena d’afany de protagonisme ni ressò mediàtic, i sense cap voluntat de convertir-se en màrtirs, porten la defensa del seu amor fins on faci falta, ja que no necessiten cap més motiu o justificació. Realment, que el cognom familiar sigui Loving va de perles per al significat de tot el relat, ja que en el fons la pel·lícula no deixa de ser una gran història romàntica.

Més enllà de la necessitat que la història dels Loving fos coneguda, la gran aportació que una pel·lícula com Loving pot fer en un moment com aquest és la de fer-nos comprovar si les coses realment han canviat tant en els 60 anys de diferència que separen aquell cas dels nostres dies. I la resposta és bastant dolorosa. La declaració que el jutge de Virginia fa en un moment donat del film, afirmant que “Déu va crear diferents races i les va posar en continents separats perquè no volia que es barregessin”, sembla, en efecte, pròpia de temps passats, però fa mal veure dia rere dia que no és un pensament que hagi quedat enrere, ni molt menys. En aquella època, més enllà de suposar una gran victòria per als drets civils, per sobre de tot es va imposar el sentit comú. I avui? Passaria el mateix? Em temo que la resposta no és massa encoratjadora.