M.A.Confidential

Nanjing! Nanjing!

Director: Chuan Lu

Intèrprets: Ye Liu, Hideo Nakaizumi, Wei Fan, Yuanyuan Gao, Yiyan Jiang, John Paisley, Bin Liu .

Gènere: Bèl·lic, drama, històric. Xina, 2009. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després de la premiada com a millor pel·lícula del Festival de Sitges, arriba la Conxa d’Or del recent Festival de San Sebastián. No només aquesta condició ha propiciat que hi mostrés interès, també l’insòlit fet que Carlos Boyero parli tant bé d’un film asiàtic. I com que aquest home cada cop em mereix més consideració, he decidit seguir el seu consell, i he fet bé. Ciudad de Vida y Muerte és un esgarrifant retrat d’un dels episodis més tristos i lamentables de la 2a Guerra Mundial, i del qual no se’n té gaire constància. Amb certes reminiscències a Salvar al Soldado Ryan a l’inici i La Lista de Schindler després, sempre en l’estil asiàtic, naturalment, narra sense cap mena de concessió i amb una impecable seguretat uns fets tan colpidors com delicats de descriure. No obstant, el director Chan Lu ho resol sense caure en l’escandalització barata ni en el refugi de ser massa políticament correcte. Un equilibri que es tradueix en escenes de molta duresa i situacions d’alt dramatisme, necessàries i imprescindibles per explicar de forma realista el que va passar a Nanjing.

Rodada en un cuidat blanc i negre (un altre element que equipara Ciudad de Vida y Muerte a La Lista de Schindler) que de seguida assimilem, les imatges prenen un matís molt especial, a mig camí entre el documental i la ficció. Està clar que el director utilitza aquest recurs per subratllar la veracitat dels fets que explica i també per contribuir a aquesta atmosfera grisa que els defineix perfectament. La direcció és brillant, deixant diversos plans genials, com el de la imatge principal, jugant amb la profunditat de camp i explicant un munt de coses en un sol enquadrament. També els plans generals, amb centenars d’extres, són tan espectaculars com impactants. El treball de la llum i les ombres és un altre dels punts forts, i no hi ha dubte que té un pes molt especial tractant-se d’un film en blanc i negre.

El film es divideix de forma bastant acusada en dues parts. Els primers 30 o 40 minuts són de caire eminentment bèl·lic, centrant-se en els últims focus de resistència xinesa que queden quan la ciutat ja està derruïda. En realitat, la diferència d’efectius entre els dos exèrcits era tal, que l’ocupació va tenir ben poca història. No obstant, el film ens mostra aquells que no es rendeixen i que es neguen a deixar-se matar simplement perquè no tenen més escapatòria. La segona part de la peli deixa de banda el combat, i es centra en el drama i l’horror que passen els capturats de guerra i després els civils de Nanjing. Tot i que la narració resulta en ocasions un pèl confusa i pot costar de situar-se, el film es centra en les històries personals d’alguns personatges per il·lustrar l’evolució dels fets. Des del general japonès sense escrúpols, passant pel soldat commocionat quan s’adona de què estan fent i acabant per un alemany que es troba al mig del conflicte, juntament amb el seu assistent xinès.

Així doncs, el film no només mostra des d’un punt de vista ampli el que va ocórrer, també vol acostar-nos als diferents sentiments de qui ho va viure. Amb tot, els minuts passen i un no s’atreveix a trencar el silenci davant la descripció del calvari que va passar aquella gent. I que quedi clar que no és un film de tapar-se els ulls per la duresa de les imatges, però sí per acabar força commocionat. En el meu cas, haig de dir que desconeixia per complet els detalls d’aquest episodi històric, així que em va agafar totalment desprevingut. Tot i ser una producció xinesa, Ciudad de Vida y Muerte no és cap intent d’enaltiment nacional xinès ni cap atac directe a Japó, només una narració que busca la màxima fidelitat. I crec que l’aconsegueix i la transmet. I segurament no ens costa gens de creure perquè som conscients que coses així passaven el 1937 i segueixen passant ara.

No ens enganyem, és un film asiàtic i ja se sap que aquests solen anar a un altre ritme, narrar de forma diferent a la que estem acostumats, incorporar diàlegs que no semblen tenir massa sentit i presentar personatges una mica estranys, però Ciudad de Vida y Muerte té el seu valor en la sensibilitat i la valentia del seu contingut. I molt probablement en el seu rigor històric, ja que el govern de Japó ha prohibit la seva estrena al país. Potser per vergonya, potser per negació dels fets, però, en tot cas, de forma totalment impositiva. En tot cas, i sense haver vist la resta d’aspirants al premi, crec que aquest és un film mereixedor d’una Conxa d’Or. I ara que ho penso, això que diu el Boyero de “el Spielberg chino” resulta força encertat

Data d’estrena: indefinida. Però la xarxa fa miracles…