M.A.Confidential

Don’t Breathe

Director: Fede Álvarez

Intèrprets: Jane Levy, Dylan Minnette, Stephen Lang, Daniel Zovatto, Sergej Onopko, Jane May Graves

Gènere: Thriller. USA, 2016. 85 min.

Hi ha pel·lícules que, en algun moment puntual del seu visionat, et fan pensar que el que estàs veient és una estupidesa. És una idea fugaç que en realitat forma part de l’experiència que proposa el propi film, però que precisament necessita ser assumida per a poder gaudir-lo de veritat. Passava, per exemple, a Infierno Azul, i ara ho tornem a trobar a No Respires, que comparteix bona part de les propietats d’aquella aventura de supervivència marina, però duent-les a un altre tipus de terreny. Capitanejada per l’uruguaià Fede Álvarez, un altre director que com Jaume Collet-Serra s’ha obert camí en el cinema de gènere a Estats Units, No Respires ofereix un interessant exercici d’estil a mig camí entre el thriller i el terror per a submergir-nos durant poc menys d’hora i mitja en la seva particular prova a vida o mort. Una nova mostra de cinema baix en pressupost, però d’allò més elevat en tensió i dramatisme.

“Ofereix un interessant exercici d’estil a mig camí entre el thriller i el terror per a submergir-nos durant poc menys d’hora i mitja en la seva particular prova a vida o mort.”

El film no té massa secrets: presenta la seva premissa i a partir d’aquí va a per ella sense més. Davant la simplicitat narrativa i les limitacions d’espai, Fede Álvarez recorre a un ampli inventari estilístic per a aconseguir l’efecte desitjat en cada moment, i no es preocupa massa perquè la pel·lícula mostri els seus trucs o costures de tant en tant. Per molt que la subtilitat quedi sovint a una banda, pràcticament no hi ha cap moviment de càmera, cap canvi de perspectiva ni cap enquadrament que no aportin quelcom a la pel·lícula. Destaca sobretot el seu joc amb el punt de vista, capaç de convertir l’espectador en un intrús més per així mostrar-li detalls no percebuts pels personatges (el fantàstic pla seqüència d’entrada a la casa n’és el màxim exponent) i també de fer-li perdre la perspectiva sencera de l’acció per així poder-lo agafar desprevingut. Són elements que evidencien la mala llet amb què està executada No Respires, però que també demostren certa complicitat amb nosaltres.

Davant la irrellevància que presenten els perfils personals dels seus protagonistes, així com la relació entre ells (tan poc desenvolupada que pràcticament no es té en compte), No Respires aprofita per a no posicionar-se en cap moment, evitant que ens identifiquem massa amb cap d’ells. En aquest sentit, té un punt proper al gènere ‘slasher’, ja que es percep cert càstig merescut vista la reprovable i covarda conducta dels tres joves, però tampoc és que el film justifiqui massa el comportament de ningú. Aquest fet queda clar a mida que anem descobrint la brutalitat que amaga la figura del cec, interpretat per un pertorbador Stephen Lang que posa els pèls de punta en més d’una i de dues ocasions, i que ens té preparada més d’una sorpresa desagradable en el decurs de l’acció. Si bé la impressió és que el film s’hauria pogut estalviar segons quin detall un pèl grotesc i tot, no hi ha dubte que la seva atmosfera malsana va calant cada vegada més.

“Busca fer-nos patir durant una estona, sentir la mateixa angoixa que els seus protagonistes i utilitzar totes les eines que té a l’abast per a presentar-ho tot amb una firma personal identificable; i el resultat funciona.”

A banda de la intel·ligent direcció i de la celeritat amb què l’acció es trasllada a una i altra banda de la casa sense que la sensació de perill decaigui en cap moment, No Respires també fa gala d’un ús clarament funcional de les seves qualitats tècniques. Tot i presentar algunes estridències, Fede Álvarez sobresurt sobretot per l’ús que fa dels silencis, que són precisament els moments en què el cec gaudeix de més avantatge i pot afinar tota la resta de sentits. Aquí, gràcies a l’expressió gestual de Stephen Lang, és fàcil visualitzar-lo com un autèntic depredador sigil·lós que té la situació controlada davant les seves potencials preses, i que a més a més juga com a local. També l’ús de les llums i ombres, tot i que un pèl falsejat a vegades, resulta un gran aliat del director uruguaià a l’hora d’ambientar cada situació, i també de mostrar-nos cada personatge.   

No Respires acaba de construir la seva essència gràcies als paisatges desolats i fatalistes de la ciutat de Detroit, un escenari on realment sembla que l’objectiu sigui més aviat sobreviure que no pas viure, i on el més normal és tenir ganes de fotre el camp el més aviat possible. En tot cas, tampoc sembla que la pel·lícula pretengui llançar cap mena de missatge en aquest sentit, ni tampoc en cap altre. Simplement, busca fer-nos patir durant una estona, sentir la mateixa angoixa que els seus protagonistes i utilitzar totes les eines que té a l’abast per a presentar-ho tot amb una firma personal identificable. El resultat funciona, fins al punt de deixar en meres anècdotes el parell de girs gratuïts o els tres o quatre detalls estúpids del seu tram final. És per això que cal deixar de banda l’anàlisi racional del que estem veient -la que ens diu que tot plegat és una estupidesa- i deixar-se portar per l’espiral de pulsacions que garanteix No Respires un cop t’ha atrapat i t’ha tancat amb candau.