M.A.Confidential

Toni Erdmann

Directora: Maren Ade

Intèrprets: Sandra Hüller, Peter Simonischek, Michael Wittenborn, Trystan Pütter, Thomas Loibl, Ingrid Bisu.

Gènere: Comèdia, drama. Alemanya, 2016. 160 min.

A tothom li ha entrat més d’una vegada el desig de trencar amb els protocols, ignorar les formalitats establertes i rebel·lar-se contra els comportaments considerats “normals” en una situació concreta; i a sobre fer-ho amb la més absoluta naturalitat i sense cap mena de sentit del ridícul. Possiblement la directora alemanya Maren Ade també ho ha pensat en repetides ocasions, per això ens planteja un repte: posa un ‘Toni Erdmann’ a la teva vida. El film, que està col·leccionant premis per allà on passa i és clara favorita a l’Oscar a la pel·lícula de parla no anglesa, es basa en una mescla d’humor absurd i sàtira social focalitzada en el món empresarial més elitista. Partint d’ella, i prenent-se unes llibertats molt particulars, Toni Erdmann aconsegueix situacions surrealistes i també força entranyables, però topa amb una durada completament innecessària (2 hores i 40 minuts) que la fa ser massa irregular i també reiterativa.

Cal agafar-li el pols a la història, i no és fàcil, ja que Maren Ade es pren el seu temps per a començar a mostrar la veritable intencionalitat de la pel·lícula. El primer tram de Toni Erdmann ja ofereix algunes pistes de l’estranya afició que el pare protagonista té per les disfresses, però es centra en una dilatada presentació del personatge d’Inès, una executiva d’èxit que ha oblidat què significa gaudir de la vida degut a la seva esclavitud vers la seva feina. Aquest procés d’introducció és necessari perquè després puguem riure’ns de les diferents situacions i també per entendre la relació pare-filla, però també provoca que la primera escena que realment arrenca una rialla no arribi fins ben passada l’hora de metratge. A partir d’aquí, sí que Toni Erdmann desplega una sèrie de situacions que juguen amb la incomoditat i l’esperpent, fins i tot generant un punt de vergonya aliena a l’espectador. ¿Què faríem amb un pare com aquest? ¿L’apartem perquè deixi de posar-nos en un compromís o mirem d’entendre allò que ens vol ensenyar?

La pel·lícula és atípica, sobretot en el sentit d’enllaçar escenes sense una cohesió massa clara. S’entén que la directora vulgui introduir a la pròpia narrativa de la història aquesta voluntat de transgressió del personatge de Toni Erdmann, però la sensació que crea és la d’un avanç a trompicons, on les situacions puntuals acaben sobresortint més que no pas la història se. Hi ha trams en què Toni Erdmann es torna massa dispersa, ja que Maren Ade s’entesta en acompanyar els personatges durant massa estona. I al capdavall són aquests minuts de més aquí i allà els que, sumats, porten el film a una durada del tot exagerada i acaben restant efectivitat al seu objectiu global. D’acord que aquest aspecte de per si no és obligatòriament un problema, però en aquest cas es destina a un contingut que hauria pogut retallar-se sense que les idees a transmetre en el conjunt de Toni Erdmann se’n veiessin afectades.

Ara bé, quan la pel·lícula treu les seves millors cartes, no es pot negar que desplega un sentit de l’humor molt fi. El seu desafiament a tot l’entorn empresarial d’alta volada, les festes d’etiqueta i les relacions falses, en què tot es redueix a les aparences i els interessos ocults, es duu a terme amb un personatge tan improbable com memorable, que posa de potes enlaire les situacions sense cap mena de pudor. El joc de l’engany i la posició de l’espectador, que és l’únic -juntament amb la filla Inès- que té tot el context del que està passant, porta Toni Erdmann a regalar moments realment divertits, encara que hagi de suspendre la seva credibilitat en més d’una ocasió. Quan es situa al punt de vista del personatge d’ella, a qui arriba retratar de forma força cruel per la seva dependència a nivell laboral, la pel·lícula aprofita també per a llançar més d’un dard a l’estratègia de les grans corporacions per a aprofitar-se de la precarietat laboral en països com Romania.

Tot i que és el gènere amb el qual se la pot relacionar de forma més clara, Toni Erdmann és força més que una comèdia, i és per això que surt perjudicada de la seva promoció com si fos una pel·lícula que t’hagués de posar a prova la mandíbula de tant riure. Res més lluny de la realitat: sota de la seva capa absurda i gairebé surrealista, hi ha una tonalitat profundament agredolça, una relació pare-filla on hi ha una evident desconnexió, i una sensació global d’infelicitat dels personatges. Si bé és veritat que diverses de les seves escenes perduren en la memòria, potser si la directora Maren Ade ho hagués compactat tot una mica més, l’efecte de Toni Erdmann encara hauria estat més potent i el seu missatge hauria calat més fort. Potser si tots traguéssim a la vegada el ‘Toni Erdmann’ que portem dins, el món es convertiria en un caos, però fer-ho de tant en tant segur que seria un exercici d’allò més sa.