M.A.Confidential

Servant

Creadors: M. Night Shyamalan, Tony Basgallop

Intèrprets: Lauren Ambrose, Toby Kebbell, Nell Tiger Free, Rupert Grint, S.J. Son, Jeffrey Mowery, Erinn Anova, Sarah Biermann.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2019. 10 capítols de 30 min.

En una nit plujosa a Filadèlfia, la jove Leanne arriba a casa dels Turner, una parella de classe alta que l’ha escollit per a fer de cuidadora de Jericho, el seu fill de pocs mesos. Tot seria prou normal si no fos perquè el bebè és en realitat un ninot al qual la seva mare Dorothy segueix tractant com si fos el seu fill. Tot i les indicacions del pare, Sean, que és plenament conscient de la situació, Leanne decideix actuar també com si Jericho fos real, cosa que augmenta el desconcert d’ell, que pensava que comptaria amb una aliada. 

Quan ens enfrontem a un producte concebut per M. Night Shyamalan hi ha una premissa que hem de saber que és innegociable: mai serem nosaltres els qui controlem el relat. Ell sempre anirà un pas per davant. Pot agradar o no, però si s’accepta aquesta condició i s’entra en el seu joc, el trajecte es pot gaudir, i molt. Ho compleix a la perfecció Servant, la nova sèrie d’Apple TV creada pel propi Shyamalan i el guionista Tony Basgallop. A partir d’un plantejament que ja de per sí resulta pertorbador, la sèrie desenvolupa una inquietant trama en què el thriller psicològic i el drama familiar conviuen amb alguns tocs que directament pertanyen al terror. I ho fa amb tota l’astúcia i la mala llet que ens ha anat demostrant Shyamalan: dosificant allò que mostra i allò que oculta, i transmetent a l’espectador la sensació constant que encara hi ha alguna cosa que se li escapa. Unes qualitats que converteixen Servant en una sèrie absorbent i també força diferent a tota la oferta que es pot trobar ara mateix.

Shyamalan i Basgallop plantegen un producte purament de gènere, tant a nivell argumental com formal, i s’hi aferren sense fer gaires concessions. De fet, no tenen cap problema en recórrer als seus cànons una i altra vegada. Només cal veure l’escena amb què Servant es presenta per primer cop a l’espectador: una nit plujosa, un cotxe que para davant la casa i la jove Leanne, sota una caputxa, que és rebuda a la que serà la seva nova llar durant les properes setmanes. Una parella que deixa entrar una estranya a casa seva, però que a més a més ho fa en relació a una circumstància encara més estranya. Aquesta volta més de cargol inicial, però, només és un aperitiu. I és que, ja des del mateix final del primer capítol, la sèrie no deixa de fer-nos anar d’una banda a l’altra i de jugar amb unes evidències que potser no ho són tant. En realitat, veient la seva carta de presentació, podia ser fàcil intuir per on podrien anar les passes de Servant, però la història ens té preparades moltes més coses de les que ens pensàvem.

Però no només s’han de destacar totes les voltes que és capaç de fer-nos fer la sèrie, sinó el mode amb què ho fa. I és que, exceptuant algun moment puntual que té lloc just a la vorera de davant, Servant es desenvolupa sempre dins de la llar dels Turner. Així, arriba un moment en què ja ens coneixem la casa de memòria, i no és casual, ja que el tractament de cada espai és clau. La planta baixa com a zona comú, sent la cuina territori de Sean; la primera planta on es separen els espais privats de la parella, de Leanne i del petit Jericho, amb tot el joc de moviments que això suposa; i el celler soterrani on es busca l’aïllament i on tenen lloc els secrets i les confessions. A banda d’això, tots els inputs exteriors arriben sempre a través de pantalles. Però Servant ja en té prou per a desplegar les seves estratègies; sovint, amb la presència de més personatges dels què ens crèiem al principi de la sèrie. De fet, sorprèn la facilitat amb què entren i surten les persones d’aquesta casa.

La sèrie també juga amb aquest element, ja que cada nou participant a la seva partida arriba sense cap mena d’avís i sense que en sapiguem res de forma prèvia, per tant, és una nova font de misteri. Però més enllà de la seva incidència, al capdavall Servant ho focalitza tot en el triangle inicial: d’on ha sortit Leanne i quines són les seves intencions, i de quina manera inferirà en l’evolució de Sean i Dorothy i la peculiaritat de la seva situació. I és aquí on es fan més evidents les mitges pistes/mitges trampes tan típiques de Shyamalan que la història ens va deixant pel camí, així com la seva capacitat per a fer-nos trencar el cap buscant una interpretació (perquè segur que n’han de tenir) als diversos successos que hi tenen lloc. Precisament, una de les gràcies de Servant és aquesta llibertat que dóna perquè cadascú es munti la seva pel·lícula, amb els seus simbolismes. Sigui com sigui, el que és evident és que Leanne no ha arribat a casa dels Turner per un cop de sort o per capritxos del destí.

És molt probable que, a pesar de tenir un nom tan potent darrere com el del director de El Sexto Sentido o les recents Múltiple i Glass, la popularitat de Servant es vegi afectada per la poca volada d’una plataforma com Apple TV. No obstant, es confirma com una de les sèries més suggeridores dels últims mesos, apart de ser de les poques que es poden trobar tan estretament lligades al gènere del thriller psicològic, al qual es manté fidel en tot moment. D’altra banda, la decisió de reduir la durada dels seus 10 capítols fins a no gaire més de mitja hora fa que el recorregut es visqui amb més intensitat encara. A més, Servant demostra una virtut inalterable: un cop acabat un capítol, és impossible preveure què pot passar al següent. I és exactament el mateix que succeeix en intentar imaginar el rumb de la sèrie a la seva ja anunciada segona temporada. Caldrà esperar a trobar-nos-ho de cara i entomar-ho com puguem. En el fons, és molt millor així.