M.A.Confidential

No Country For Old Men

Director: Joel Coen i Ethan Coen

Intèrprets: Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin, Woody Harrelson, Stephen Root, Kelly McDonald, Garret Dillahunt.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En el món del cine, sempre he considerat que el qualificatiu de “obra mestra” només podia estar reservat a un grup molt sel·lecte de pel·lícules. En el meu cas, aquest grup no deu superar les trenta pelis i en els últims deu anys tan sols hi havia afegit El Pianista i Amores Perros. Doncs bé, estem davant d’una nova incorporació a la meva llista personal d’obres mestres. No Es País Para Viejos és un prodigi cinematogràfic, miris per on la miris. És d’aquelles pelis que els futurs estudiants de la meva carrera hauran d’analitzar per aprendre com es fa cine al segle XXI, ja sigui a nivell narratiu, de muntatge, de fotografia, de direcció d’actors, de tot. Tothom parla de Fargo com la peli referència dels germans Coen, doncs crec que aquesta condició acaba de canviar de mans. En realitat, No Es País Para Viejos té una forta semblança amb Fargo, ja que segueix aquesta estructura de persecució i fugida, de personatges solitaris en un paisatge completament inhòspit, de cruesa i violència en les imatges, d’aquests tocs d’humor tan particular dels Coen; això sí, amb 40 o 45 graus més de temperatura. Però, per mi, la peli que ens atén supera a Fargo perquè manté un grau d’intensitat més elevat, perquè els personatges tenen més carisma i perquè no fa ni una sola concessió a l’espectador i li deixa amb una demolidora sensació de la qual és molt difícil de desprendre’s.

Fa un bon temps que ens venen l’actuació de Javier Bardem com a extraordinària, i pensava que potser no n’hi hauria per tant, però m’haig de rendir a l’evidència i dir que encarna a un dels personatges més sonats i temibles que he vist mai en pantalla. Quasi cada diàleg seu fa posar els pèls de punta i genera una tensió pràcticament insuportable, tant per a la resta de personatges com per a l’espectador. Porta el pentinat més horrible que he vist mai, però això no fa més que accentuar aquesta imatge quasi diria que terrorífica i de tio que està tan girat que saps que és capaç de qualsevol cosa. Pel que fa a Josh Brolin i Tommy Lee Jones, també està realment magnífics, però es veuen un pèl eclipsats per l’actuació de Bardem. Brolin s’està confirmant com un dels grans actors dels últims anys i Lee Jones té una presència en pantalla certament imponent. Vull remarcar, precisament, la gran importància del personatge d’aquest últim, ja que és a qui hem d’atribuir el punt de vista de tot el que passa (sense anar més lluny, és ell qui justifica el títol de No Es País Para Viejos). Les seves reflexions representen clarament el missatge que vol donar la peli: com, en només un parell de dècades, la societat ha avançat impassible deixant-se portar per l’ambició, la violència, la corrupció i l’egoïsme de les persones. Aquesta sensació de no pertànyer al món en que vius probablement és una de les més dures que es poden tenir.

Pel que fa a Joel i Ethan Coen, un cop m’he aixecat de les repetides reverències que els faig, només dir que demostren un cop més que tenen una visió del cine inigualable. No he tingut el plaer de llegir la novel·la original de Cormac McCarthy, però, en qualsevol cas, el guió és un 10, per tant l’adaptació deu ser igual de bona. La direcció segueix la seva línia habitual, sense estridències però magistral, regalant grandíssims moments de tensió i suspens, amb plans cuidadíssims i aprofitant l’altíssim potencial del treball fotogràfic. La primera part de la peli és un plaer per a la vista. El muntatge també és exemplar, en un tres i no res et fa una presentació inmillorable dels personatges i després sap mantenir el ritme adequat. A més, et deixa anar uns talls i unes el·lipsis que deixen totalment descol·locat, sobretot per tot el que expliquen i et fan entendre sense que tu ho hagis vist. I què dir del final, per mi brillant i encertadíssim. Entendré que a bastanta gent no li agradi, pq s’escapa de lo habitual, però és que No Es País Para Viejos s’escapa de lo habitual. De moment, puc afirmar sense pensar-m’ho gaire que és la millor peli que he vist en els últims deu anys. Es convertirà en una de les imprescindibles del cine contemporani.