M.A.Confidential

Soul Kitchen

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Anna Bederke, Birol Unel, Pheline Roggan, Wotan Wilke Mohring.

Gènere: Comèdia. Alemanya, 2009. 100 min.

No hi ha dubte que l’any 2010 ens està portant molt millor material cinematogràfic que l’anterior, no només per la presència de grans pel·lícules, sinó perquè la que consideraríem “classe mitja” està a un nivell realment alt. Soul Kitchen entraria dins d’aquesta classe mitja-alta, posicionant-se com una comèdia molt efectiva i amb una identitat molt clara des del principi que la decanta cap a un humor no excessivament elaborat, però enginyós i sense pretensions. Fatih Akin, que fins ara havia apostat sempre per drames de molta cruesa (Contra la Pared, Al Otro Lado) , demostra que també controla perfectament el ritme i estil oposats, construint uns personatges amb qui es simpatitza des del primer moment i desenvolupant una trama de credibilitat variable, però divertida i sorprenent. Un d’aquells films idonis per desintoxicar.

Fatih Akin canvia de registre, però no d’elements definidors del seu cinema, ja que Soul Kitchen combina els dos motius preferits del director turcoalemany: la mescla entre cultures i la música. Fins ara, Akin havia presentat sempre protagonistes de la seva mateixa naturalesa, però aquí ens presenta un personatge d’origen grec, segurament més adient pels temes culinaris sobre els que gira el film. D’altra banda, altres nacionalitats o orígens també apareixen al llarg de la història. Pel que fa a la música, és un aspecte fonamental a Soul Kitchen, ja que ens acompanya en tot moment, ja sigui com a part de la història (tocada en directe o reproduïda pels personatges) o com a banda sonora. La influència que té en l’estat d’ànim dels protagonistes o en el clima d’una escena concreta és absoluta. No és casualitat que el títol de la peli i el nom del restaurant sigui Soul Kitchen, ja que el soul és el gènere que predomina clarament.

No només a nivell musical, també els títols de crèdit evidencien que el soul i el “look” dels anys 80 són els grans protagonistes. Akin simbolitza clarament amb l’elecció d’aquesta música el distanciament d’aquesta peli respecte les seves anteriors pel que fa a estat d’ànim i a ritme, i això també es nota a la direcció. Acostumats als seus plans fixos i força prolongats, a Soul Kitchen Akin pràcticament s’oblida de la càmera estàtica i ajuda a dinamitzar encara més l’acció amb moviments continus d’apropament i distanciament, tràvelings o plans zenitals (sense arribar a la càmera a l’espatlla, això sí). Amb tot, el director deixa clar que s’ha pres la peli de forma molt més distesa i despreocupada, de la mateixa forma que ens l’hem de prendre nosaltres.

I és que l’argument, tot i ser força enginyós i efectiu, no sempre resol les situacions amb el mateix rigor, sobretot a la part final. No obstant, lluny de censurar-ho, ho vaig trobar força encertat, ja que és una clara prova de que ni la pròpia peli es pren seriosament a si mateixa. Com ja he dit, no estem davant d’una comèdia subtil i d’humor intel·ligent, sinó d’un producte molt més accessible i amb un humor més bàsic, fins i tot delirant en ocasions, que tira molt de gag visual i diàleg lleuger, però sense caure en vulgaritats o infantilismes. En aquest sentit, cal destacar el treball de tots els actors, destacant el protagonista i la seva conflictiva esquena, i també el parell de secundaris que, amb un cert estil “Coen”, acostumen a generar els moments més divertits de Soul Kitchen.

El millor de Soul Kitchen és que és una pel·lícula honesta, conscient de la seva naturalesa i les seves pretensions i, per tant, molt coherent amb si mateixa. Pot agradar més o menys, però no sé trobar-hi motius per no divertir-se i evadir-se de tot durant uns 100 minuts que passen com una exhalació i que quasi diria que es queden curts. En una cartellera que, ara mateix, no passa pels seus millors dies en quan a oferta, Soul Kitchen es converteix en una de les millors opcions, ja que és recomanable a qualsevol tipus de públic. Una de les comèdies més refrescants i agraïdes dels últims mesos.