The Ghost Writer
Director: Roman Polanski
Intèrprets: Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Olivia Williams, Kim Cattrall, Tom Wilkinson, Jon Bernthal.
Gènere: Drama, intriga, thriller. Alemanya, 2010. 125 min.
Les tèrboles circumstàncies que envolten la seva vida privada (que ja és més pública que privada) han tacat lamentablement el seu nom, però com aquí parlem de cinema i, en cas de fer algun judici, només el farem en aquest aspecte, ens limitarem a dir que Roman Polanski és un cineasta brillant. Així ho van corroborar al recent Festival de Berlín, on va rebre l’Os de Plata a millor director, i així queda evidenciat al seu últim film, El Escritor. No és una pel·lícula excel·lent perquè l’argument no li permet, però és aquí precisament on es nota la mà de Polanski i la seva capacitat de convertir el que hagués pogut ser un telefilm en potència en un thriller d’intriga molt intens i efectiu. Amb això vull dir que l’argument no és el súmmum de l’originalitat, ja que presenta molts elements ja vistos, però que el seu tractament per part del director li dóna un salt qualitatiu molt important, resultant en una peli molt sòlida.
Si a Shutter Island parlava d’un marcat estil “hitchcockià” per part de Martin Scorsese en molts fragments del film, a El Escritor aquesta influència del mestre del cinema d’intriga és encara més evident. Polanski envolta els seus personatges d’un entorn trampós i incòmode, i ho transmet també a l’espectador. La casa del primer ministre a la petita illa d’Estats Units, aparentment paradisíaca i relaxant, es converteix en opressiva, gairebé claustrofòbica. A més, Polanski hi afegeix una meteorologia que encara accentua més aquesta sensació d’inquietud. Arriba un moment en què ni el protagonista ni l’espectador es fien de ningú, ni tan sols dels criats de la casa, ja que tot és motiu de desconfiança. Amb això, Polanski aconsegueix mantenir un nivell de tensió constant al llarg de tot el film i et manté clavat a la butaca fins el final. El ritme narratiu rarament decau, tot i alguns alts i baixos de l’argument, per això l’efectivitat és pràcticament completa.
La trama, basada en una novel·la de Thomas Harris (autor d’Hannibal, per més referències) és un pèl irregular per culpa d’alguns episodis en concret, sobretot quan el contingut més polític entra en escena. La qüestió principal és que hi ha temes que es tracten de forma una mica precipitada, sense aprofundir-hi gaire i quedant-se a mitges, quan resulten claus per la resolució de l’argument. Em vaig quedar amb ganes de saber més coses sobre el rerefons del personatge de l’ex primer ministre. D’altra banda, el gir final, tot i funcionar com a tal i no ser previsible, el vaig trobar massa fruït de la casualitat. No obstant, s’ha de dir que El Escritor aconsegueix sorprendre fins l’últim moment, i que també té la virtut de no voler tancar-ho tot, permetent que la intriga que ha envoltat el film quedi present. Un altre punt que s’anota l’amic Polanski.
Les interpretacions són, en certa forma, també sorprenents, ja que dos actors que tampoc són extraordinaris com Ewan McGregor i Pierce Brosnan estan a un nivell realment alt. El primer, en un paper marcat per la sol·litud i indefensió del seu personatge (de qui mai sabem el nom, per cert, en un bon detall jugant amb la seva condició d’escriptor “fantasma”); el segon, com a polític amb moltes coses a amagar (i clarament inspirat en cert ex primer ministre britànic de l’actualitat). Fa poc, Brosnan deia que sempre li quedaria l’etiqueta de James Bond, però amb papers com aquest crec que se la pot treure de sobre. L’altre gran personatge de El Escritor és la banda sonora, la qual, com he dit abans, podria firmar el mateix Hitchcock. La sensació d’inquietud i tensió que Polanski provoca a través la música és increïble. En cada escena, la presència o no de la banda sonora té un sentit molt clar i estudiat, i en ocasions, sembla realment que els violins marquin les pulsacions del protagonista.
El Escritor representa el renaixement cinematogràfic de Roman Polanski, fet més significatiu encara si considerem la seva actual situació personal. No s’acosta a l’excel·lència de El Pianista (millor pel·lícula de la passada dècada segons aquest blog) o la seva altra gran obra, Chinatown, però crec que es farà un lloc entre les seves pel·lícules més destacades. La seva gran capacitat per exprimir al màxim una trama que, de per si, no és excepcional i el seu minuciós treball de tots els elements cinematogràfics i també darrere la càmera, fan de El Escritor un film notable i, sens dubte, molt recomanable pels qui busquin bones dosis d’intriga. Ara mateix, és impossible saber quan tindrem una altra dosi cinèfila de Polanski, però, mentre no arribi, la trobarem a faltar.
Martí
M.A.Confidential 
Justament la vaig veure ahir i em va sembla aburridissima, normalmente aguanto les pelicules lentes sense cap problema, pero que quan ja havien passat 2 hores de pelicula encara no ens havia explicat res, les poques coses que ens expliquen ja son obvies, com la manera en que mora l’anterior escritor. I que practicament el suspens es inexistent. Vaig sortir del cinema molt emprenyat sobretot per les bones critiques que havia tingut la pelicula. I el final que em pensava que estava presenciant una escena de Nicolas Cage a la Busqueda… en fi una pelicula mediocre. Estara molt ben dirigida, molt bona posada en escena etc.. pero aburrida com la mare que la va parir.
M'agradaM'agrada
És la millor pel·lícula del que portem d’any sense cap mena de dubte.
M'agradaM'agrada
Més oposats no podrien ser els dos comentaris…
Home, entre poc i massa. Per mi és molt agosarat dir que és la millor pel·lícula del que portem d’any, però sí que estaria tirant cap a la part alta i en cap cas la definiria com aburrida.
borinot, que els culpables de la mort de l’escriptor anterior són obvis no t’ho negaré, crec que qualsevol espectador ho intueix, però el suspens de la pel·lícula no està en aquesta qüestió, està en saber per què el van matar, què va descobrir perquè volguessin desfer-se d’ell, en anar descobrint què hi ha darrere de tot. Jo crec que de seguida t’has girat d’esquena a la peli i per això tens aquesta opinió, perquè que me la consideris “lenta” o la comparis amb una peli de Nicolas Cage ho trobo molt sorprenent.
No és la intriga del segle, ni destaca per un enginy extraordinari, però l’atmosfera que li dóna Polanski i el ritme són les seves millors virtuts.
M'agradaM'agrada
Molt bona pel·lícula!
Adequadament lenta, doncs gràcies a com s’explica (sempre dsd el punt de vista de l’escriptor), entres més en el paper del protagonista i passes a identificar-te amb ell, dona la sensació que la pel·lícula la protagonitzes tu.
Tb és veritat que podrien haver parlat més del contingut polític i de la vida del ex-primer ministre, però no deixa de un altre recurs, dsd el meu punt de vista, per sentir-te com el protagonista i viure-ho com ho viu ell. I podria tindre un final diferent, amb una explicació de tot un cop descoberta la noticia, però resulta més interessant acabar com ho fa, amb un final molt realístic. (quan ens enterearem del que realment passa!!!)
M'agradaM'agrada
Exacte, és d’aquelles pel·lícules en què l’espectador té en tot moment la mateixa informació que el protagonista. Ara que ho penso, diria que, exceptuant el primer minut (on ens mostren la mort de l’anterior escriptor) no hi ha ni cap altra escena on no aparegui Ewan McGregor. Tot i que ens podem imaginar algunes de les coses que passen, mai corroborem res fins que el propi protagonista ho descobreix.
Ah, i jo no la vaig trobar lenta… no és trepidant, però el ritme és molt bo. Les dues hores passen volant…
M'agradaM'agrada
Doncs deu ser que vaig veure una altra pelicula, pq jo no la vaig trobar ni trepidant, ni amb suspense ni amb intriga. I com vosaltres dieu, mai corroborem res fins que el protagonista ho descubreix, i el protagonista no descobreix absolutament res fins al final, va navegant durant tota la pelicula fins al final, aportant 0 d’informacio, no te ni puta idea de que cony ha passat fins al final, i aixo per mi es on la caguen en la pelicula. La poca informacio rellevant ( excepte la tambe poc interessant entrevista amb el dr) de lo que va passar li aporta el vell de la casa i al final no serveix absolutament per res. Una de les pelicules mes sobrevalorades dels ultims anys desde el meu punt de vista. I lo de chiste la millor informacio la descobreix amb 4 clics de google i a la pagina de la corporacio aquella…
M'agradaM'agrada
No, si ja he repetit que jo tampoc la trobo trepidant, però crec que porta molt bé el tempo de la història, encara que no passin coses rellevants. El protagonista va fent descobriments poc a poc, i crec que sí que són rellevants perquè acabi dirigint-se cap a la solució. Polanski sap crear el clima adequat per mantenir-nos en tensió (exagerat? dilatació innecessària d’algunes escenes? potser… també ho feia Hitchcock, d’aquí la comparació). No obstant, jo no em vaig sentir enganyat.
Amb el tema de Google et dono la raó, recordo que va ser motiu de conya quan vaig sortir de la sala (a banda de la pasta que deu haver pagat Google). Però fixa’t com després el propi personatge de Pierce Brosnan se’n riu…
En fi, el que està clar és que vas veure la mateixa pel·lícula, però la pel·lícula et va despertar unes sensacions diferents. De totes formes, això tampoc vol dir que tu estiguis equivocat i nosaltres no, ni viceversa, simplement són dues opinions. Per això vaig crear el blog, jeje.
M'agradaM'agrada