Un cop repassades les primeres deu pel·lícules que formen part d’allò més destacat del 2019 que acabem de tancar, arriba la flor i nata. I aquest cop, de forma especialment contundent, ja que el que semblava un any fluixet s’ha recuperat, i de quina manera, gràcies a bona part d’aquests títols. D’una banda, els principals blockbusters han respòs a les expectatives, però a la vegada els grans directors no han fallat i el cinema espanyol ha entrat amb molta força. Tot plegat, encapçalat per les dues grans sorpreses de l’any. En resum, un any notable, especialment gràcies a una fantàstica temporada de tardor. Aquestes són les 10 millors pel·lícules estrenades el 2019 segons un servidor:
Continue ReadingThe House that Jack Built
All posts tagged The House that Jack Built
The House That Jack Built
Director: Lars von Trier
Intèrprets: Matt Dillon, Bruno Ganz, Uma Thurman, Riley Keough, Sofie Gråbøl, Siobhan Fallon, Ed Speleers.
Gènere: Drama, thriller. 2018. 150 min.
Durant la dècada dels 70, Jack, un home solitari que somia amb construir-se la seva pròpia casa al costat d’un llac, duu a terme una sèrie de brutals assassinats a diferents persones del seu entorn. Els cadàvers acaben en una càmera frigorífica, on Jack busca la inspiració artística per a completar la seva obra, i on també reflexiona sobre el sentit de tot allò que fa. Tot comença amb una dona a qui Jack ajuda després d’haver patit una punxada al mig de la carretera.
És probable que Lars von Trier sigui una persona indesitjable en molts aspectes, però el que ningú mai li podrà negar és que pocs directors han bolcat tota la seva autoconsciència a les seves pel·lícules com ho ha fet ell. La Casa de Jack és, fins el moment, la seva obra culminant en aquest sentit. I, com era d’esperar, el danès ho ha fet de forma extrema, sometent l’espectador a plantejaments, imatges i afirmacions que poden remoure qualsevol estómac i consciència. No obstant, seria massa simplista quedar-se en la provocació com a única explicació de les intencions del director darrere aquesta pel·lícula. Reafirmació? Autocrítica? Penediment? Autoalabança? Desafiament? Confessió? El més probable és que hi sigui tot a la vegada, i és això el que dóna a La Casa de Jack una dimensió tan gran i també tan rica. Von Trier no s’està rient de nosaltres, sinó que ens enfronta a un estudi sobre la part més fosca de l’ésser humà i la possibilitat que també pugui ser considerada un art. Continue Reading
Després de les primeres ressenyes, arriba més ressaca de la 51a edició del Festival de Sitges, i aquest cop amb alguns dels grans plats forts que s’hi han pogut veure. Un any més, el Breixo fa les seves aportacions amb algunes de les pel·lícules que un servidor no va poder veure.
The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)
És probable que Lars von Trier sigui una persona indesitjable en molts aspectes, però el que ningú mai li podrà negar és que pocs directors han bolcat tota la seva autoconsciència a les seves pel·lícules com ho ha fet ell. The House that Jack Built podria ser la seva obra culminant en aquest sentit. Reafirmació, autocrítica, penediment, autoalabança, desafiament, “trollejada”… és complicat encertar les veritables intencions del director; de fet, potser hi són totes a la vegada, i per això acaba prenent aquesta dimensió tan gran. És fàcil identificar Von Trier en les paraules d’aquest assassí en sèrie que, mentre repassa explícitament alguns dels seus terribles crims, ens obre la seva ment per a exposar-nos la seva concepció de la vida, la humanitat i l’art. I el to és tan precís i raonat que, per molt en desacord que hi estiguem, The House that Jack Built suposa un fascinant exercici per a l’espectador.
Aquesta fascinació arriba sobretot gràcies a la capacitat de Von Trier de controlar el to de la història, i a la vegada fer-nos-en partícips amb tota la mala llet del món. Només ell és capaç de fer-nos riure amb escenes malaltisses i retorçades que ens haurien de fer posar les mans al cap, o fins i tot de fer-nos sentir mig gram d’empatia amb un despietat assassí en sèrie. The House that Jack Built és un exercici de provocació, però també una demostració que el director vol un diàleg i no imposar simplement la seva visió de les coses. L’estructura narrativa de la pel·lícula en forma d’episodis (o “incidents”, com en diu ell irònicament) i la claredat amb què el director expressa les seves idees la fan estranyament accessible; excloent un dubtós epíleg que costa digerir després de 2h 30min de pel·lícula. Això no evita, però, que The House that Jack Built s’erigeixi com a obra cabdal dins de la filmografia de Lars von Trier. (Martí)
S’apropa el mes d’octubre i això és sinònim de febre cinèfila i sobredosi fílmica per als qui tenim el Festival de Sitges marcat en vermell al calendari de cada nou any. Després del fantàstic 50è aniversari, no es pot dir que el festival hagi afluixat, sinó més aviat el contrari, ja que la 51a edició (del 4 al 14 d’octubre) es presenta encara més èpica quant a títols i protagonistes. Com ja és habitual, miro de seleccionar algunes de les pel·lícules més representatives del que s’hi podrà veure aquest any, tot i que, com sempre, serà impossible abraçar-ho tot. Aquesta n’és la primera part: