La Hija de un Ladrón

Directora: Belén Funes

Intèrprets: Greta Fernández, Eduard Fernández, Àlex Monner, Tomás Martín, Frank Feys

Gènere: Drama.

País: Espanya, 2019. 100 min.

Sara és una noia de 21 anys que viu a l’extraradi de Barcelona. Subsisteix gràcies a petites i sacrificades feines de neteja, de cambrera o el que faci falta, i a la vegada cuida del seu fill de pocs mesos, amb el qual viu en un pis tutelat per a mares solteres. Un dia que acudeix a una oficina de serveis socials per a buscar alguna ocupació que li generi més ingressos, descobreix que el seu pare, que era a la presó, ha sortit en llibertat.

Tot exponent de cinema social amb un mínim d’ambició sol caminar sobre una fina línia que separa dos enfocaments: el que ens apropa i ens fa comprendre un entorn i uns personatges, i el que utilitza les desgràcies d’aquests per a buscar una simple reacció emocional i compassiva. No hi ha dubte que el bon cinema és el que opta per la primera opció, i en aquest sentit La Hija de un Ladrón ens en dóna una bona lliçó. L’òpera prima de Belén Funes, que parteix del seu anterior curtmetratge Sara a la Fuga, gira al voltant d’una dona a qui la vida no ha somrigut gens, però enlloc de caure en un lament constant, es converteix en tot un exercici de dignificació i reconeixement. I ho fa sense obviar en cap moment la duresa de les circumstàncies personals de Sara, però amb un llenguatge que no subratlla, i que fins i tot no escatima aquells instants alegres i assossegats que també formen part de la seva vida. Unes decisions que fan de La Hija de un Ladrón una pel·lícula honesta i, al capdavall, molt més efectiva.