M.A.Confidential

Viva la Libertà

Director: Roberto Andò

Intèrprets: Toni Servillo, Valerio Mastandrea, Valeria Bruni Tedeschi, Michela Cescon, Anna Bonaiuto, Eric Nguyen

Gènere: Drama, comèdia. Itàlia, 2013. 90 min.

Deixant de banda les opinions globals sobre la pel·lícula, si algun efecte unànime va generar La Gran Belleza va ser l’admiració per aquest tros d’actor anomenat Toni Servillo. La seva elegància impertèrrita, el seu posat irònic i la seva mirada trista i melancòlica van robar el cor de tot el públic. Des de llavors, veure el seu nom en un cartell ja és un reclam més que significatiu, només pel fet de poder tornar a gaudir de la seva interpretació. I si és per partida doble, doncs encara millor. Això és precisament el que em va empènyer a veure Viva la Libertà, que es presentava com una sàtira política sobre la influència que els diferents dirigents poden arribar a tenir sobre els ciutadans. I sí, la pel·lícula desprèn un gran enginy en moltes situacions i fins i tot regala algunes sentències molt més intel·ligents del que li he sentit dir mai a qualsevol polític, però s’entrebanca a l’hora de concloure la història i acaba desorientada per aquesta manca de rumb.

Tal com he dit, la pel·lícula sembla presentar-se amb aires de comèdia, però un cop vista costa categoritzar-la d’aquesta forma, sobretot pel pes final que acaba tenint l’humor en tot plegat. Roberto Andò, director i guionista, reparteix diversos gags durant el transcurs del film i també juga amb alguns paral·lelismes amb la realitat actual, però poc a poc Viva la Libertà va desviant la seva prioritat cap a qüestions més introspectives i sembla deixar la seva crítica social i política en un segon pla. I és aquí on comet el seu gran error. Tot allò que havia sembrat en el seu inici i que ens havia convençut de forma rotunda es va esvaint en favor de la trama (la pel·lícula s’estructura en dues que avancen de forma simultània) que menys ens importa. L’estocada final, doncs, no arriba mai, i el film acaba en terra de ningú, enmig d’un desconcert sobre quines eren realment les seves intencions.

El rerefons de Viva la Libertà té un fort component local italià, on no estan massa millor que nosaltres a nivell de classe política, però també evidencia qüestions més globals com la falta de confiança per part de la població i també la falta de preparació dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat. Andò plasma de forma intel·ligent la doble cara d’una mateixa moneda: d’una banda, la teoria que diu que el poble seria capaç de votar qualsevol persona només per la capacitat d’aquesta de persuadir-lo o connectar amb ell (salvant les distàncies, semblant al que ens exposava el capítol de “Waldo” de Black Mirror); de l’altra, la constatació que una persona de carrer amb les idees clares podria fer-ho millor que qualsevol polític influenciat per la seva condició com a tal. És per això que lamento la no perpetuació d’aquest missatge per part de la pel·lícula, com si al final s’agafés a la barana enlloc de deixar-se anar i arriscar-se definitivament.

Tot i aquesta falta de convicció de la pel·lícula, el plaer de veure Toni Servillo no ens el treu ningú, i com era d’esperar és capaç de fer-nos creure que realment els dos bessons són persones diferents. Un mínim encorbament d’esquena, la caiguda de la mirada o la forma de caminar ja ens pot fer distingir la personalitat de dos homes, encara que siguin idèntics, però aconseguir-ho d’aquesta forma no és a l’abast de tothom. Servillo no necessita cap canvi fisonòmic, simplement transmet el que cadascun dels germans porta dins. És evident que ell porta el pes principal de principi a fi, però seria injust limitar-nos a això, ja que el principal secundari, Valerio Mastandrea, ofereix també un paper molt meritori, jugant amb la introversió del seu personatge i també traient-li el costat més còmic. Globalment, s’ha de reconèixer que tot el repartiment de Viva la Libertà mostra un bon nivell.

La sensació final és que Roberto Andò divideix de forma massa acusada la seva pel·lícula en dues parts, i que quan intenta tornar-les a ajuntar i tancar el conjunt (que entenc que era el seu objectiu), no sap molt bé com fer-ho. Viva la Libertà deixa anar tocs de geni en el seu discurs i arriba a prendre una rellevància important, sobretot tenint en compte els temps que vivim; per això resulta decebedor el tancament del film, que rebaixa tota aquesta rellevància i acaba deixant el conjunt en un producte molt poc memorable. No només no acaba d’aprofitar el costat més versàtil de Toni Servillo, sinó que descuida una burla política i social que de ben segur hauria regirat la mentalitat de més d’un espectador. El pitjor de tot és que el final del film no acaba de tancar res, i és aquí on un es posa a pensar quina raó de ser tenia tota la resta, i si realment el propi director era conscient de l’oportunitat que estava deixant escapar.