M.A.Confidential

The Ides of March

Director: George Clooney

Intèrprets: Ryan Gosling, George Clooney, Evan Rachel Wood, Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Marisa Tomei.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 95 min.

En temps de l’imperi romà, els anomenats idus de març coincidien amb el dia 15 d’aquest mes i eren considerats com una època de bons auguris i esperança, però el seu significat va canviar després que Juli Cèsar fos assassinat precisament en aquesta data i va passar a convertir-se en un dia on calia estar alerta davant uns esdeveniments podien ser traïdors. Aquest concepte històric (gràcies Wikipedia) ha estat simbòlicament traslladat a l’actualitat per part de l’escena política nord-americana, ja que tant el partit demòcrata com el republicà celebren el tram clau de les seves eleccions primàries durant aquestes mateixes dates, i és el que dóna títol i sentit a la tercera pel·lícula de George Clooney com a director. Amb Los Idus de Marzo, el seductor per excel·lència de Hollywood comença a esvair qualsevol dubte sobre la seva qualitat darrere la càmera i s’envolta de grans actors per firmar un drama polític intens, intel·ligent i amb les idees molt clares.

Clooney basa l’èxit de Los Idus de Marzo en la solidesa del conjunt. La constància de l’argument fa que l’interès de l’espectador no decaigui en cap moment, tot i que la segona meitat de la pel·lícula adopta un ritme molt més intens i fa créixer considerablement l’atractiu de la història. D’altra banda, la narració aconsegueix amagar de forma efectiva les seves cartes i desvetllar-les en el moment precís, fent canviar el rumb dels fets i donant una nova dimensió a la història i també als personatges. La sensació és que, tot i tenir escenes amb major o menor rellevància, la pel·lícula no deixa d’evolucionar. L’agilitat i l’enginy dels diàlegs, una mica a l’estil Aaron Sorkin, també dinamitzen la narració i regalen escenes realment bones, les quals es veuen beneficiades també per un Clooney que demostra un ràpid aprenentatge i ofereix una direcció molt interessant i amb més profunditat de la que sembla. Un fet meritori, tenint en compte que només es tracta de la seva tercera pel·lícula.

Los Idus de Marzo planteja la campanya electoral com un joc d’escacs, en què cada jugador actua amb perspectiva, pensant tant en ell com en la reacció del seu adversari. Un escenari estratègic on les relacions personals perden tot el seu valor i són fàcilment sacrificades pel bé dels objectius de cadascú, i on no pots fiar-te d’absolutament ningú, sigui del bàndol que sigui. George Clooney, demòcrata declarat, no dubta en introduir clares referències a la realitat política nord-americana, present i passada, de les quals ningú en surt ben parat, especialment el seu partit. Això sí, potser alguna d’elles és massa descarada o excessiva i acaba grinyolant un pèl. En tot cas, el film es caracteritza per desprendre un gran realisme i fer un retrat força cru i despiadat del món de la política, sense cap mena de partidisme ni posicionament. El vot ho és tot, el poder ho és tot, els codis ètics queden profundament enterrats i tot el que facis durant el camí no importa si ha servit per guanyar.

La versemblança i contundència de la pel·lícula es veuen reforçades pel prestigi d’un repartiment de solvència més que contrastada. Ryan Gosling prolonga el seu estat de gràcia i es posa a la pell d’un jove talentós i decidit, però a qui la realitat encara ha de donar una gran lliçó. Tot i que el personatge de Drive encara pesa i en ocasions tens ganes de posar-li una jaqueta blanca i un escuradents a la boca, Gosling completa un bon paper i aguanta estoicament els duels interpretatius amb els tres monstres que l’acompanyen. Clooney es reserva un paper important, però relativament secundari, i encaixa a la perfecció en el candidat “estil Obama” ideal per enlluernar tothom, mentre que Philip Seymour Hoffman i Paul Giamatti fan gala de la seva immensa qualitat a cada escena en què apareixen. Res de nou. Finalment, Evan Rachel Wood i Marisa Tomei aguanten el tipus entre tant home i es posen a la pell de dues dones que, en realitat, conformen un dels principals motors de la història.

Los Idus de Marzo mesura les seves pretensions i defineix bé els seus objectius; i els compleix amb nota. La narració dosifica el seu contingut més dramàtic amb la seva vessant més incisiva cap a la imatge de la política nord-americana, i sap introduir dosis de thriller quan l’acció ho requereix. Sense ser un film espectacular o particularment emocional amb l’espectador, firmo ara mateix que tota la classe mitja o mitja-alta cinematogràfica dins d’aquest gènere seguís aquest patró. La sensació en sortir del cinema és d’haver vist bon cinema i d’haver-te implicat totalment en la història, i a més a més genera reflexió i més d’un punt de debat per a comentar posteriorment. Què més volem? George Clooney demostra que té les coses clares i evidencia un molt bon criteri a l’hora d’escollir els seus projectes com a cineasta. Vistes les seves últimes aparicions, m’atreveixo a dir que el seu futur com a realitzador brilla cada vegada més que el seu futur com a actor.