Després d’aquella mena d’experiment que mesclava el cinema infantil d’aventures amb un homenatge a Georges Meliès anomenat La Invención de Hugo -i que no li va acabar de sortir massa bé, la veritat- el gran Martin Scorsese torna a posar-se una mica més seriós, encara que no del tot. La seva nova pel·lícula és The Wolf of Wall Street, un drama basat en les memòries homònimes de Jordan Belfort, un corredor de borsa de Nova York que es nega a cooperar en un cas de frau que implica Wall Street, els principals bancs del país i fins i tot algunes organitzacions mafioses. La història desvetlla algunes de les interioritats de Wall Street i en general el sistema financer nord-americà i totes les irregularitats i influències que hi tenen lloc.
drama
All posts tagged drama
The Imposter
Director: Bart Layton
Intèrprets: Frédéric Bourdin, Adam O’Brian, Anna Ruben, Cathy Dresbach, Alan Teichman, Ken Appledorn.
Gènere: Documental, drama 2012. 95 min.
L’any 1994, Nicholas Barclay, de 13 anys, va desaparèixer misteriosament a Texas. Tres anys després, la família va rebre la inesperada notícia que el nen havia estat trobat a Espanya amb senyals d’haver estat maltractat. Però l’alegria per tornar a tenir a Nicholas entre ells s’enrareix quan es constata que el físic del noi trobat no s’assembla gens al que va desaparèixer.¿Qui és més impostor, el qui crea una mentida o el qui hi participa i l’accepta com a veritat tot i sabent que no ho és? És una de les preguntes bàsiques que tothom es fa després de veure El Impostor, un documental construït en forma de semificció que presenta una història realment insòlita i sorprenent sobre el que probablement sigui el gran mestre dels impostors arreu del món. La pel·lícula, que ja va causar una gran sensació al Festival de Sundance, no presumeix de res extraordinari ni escandalós, simplement presenta alguns dels límits als quals poden arribar les persones quan estan desesperades i n’explora els motius, encara que siguin difícils de comprendre per la gran majoria. Un documental que possiblement passarà més desapercebut del que es mereix, però que deixarà tothom qui el vegi amb la sensació que, si realment el que acaba de veure va passar de veritat, hi ha gent que està pitjor del que ens pensem.
Tomboy
Director: Céline Sciamma
Intèrprets: Zoé Héran, Malonn Lévana, Jeanne Disson, Sophie Cattani, Mathieu Demy.
Gènere: Drama. França, 2011. 80 min.
Laure és una nena de deu anys que s’instal·la amb la seva família a un barri a les afores de París. Durant l’estiu, a l’hora de fer nous amics a la zona, Laure aprofita el seu aspecte i cabell curt per fer-se passar per un nen, sota el nom de Michael. Al principi tot és fàcil, però poc a poc les situacions es tornen més complicades per mantenir en secret la seva veritable identitat, com per exemple quan una de les noies del grup es fixa en ella.El del transvestisme és un tema àmpliament tractat al cinema, però quasi sempre se n’ha buscat la seva part més còmica o bé un caràcter marcadament sexual (i obviarem Almodóvar, pel bé de la nostra salut); no obstant, quan la protagonista és una nena de deu anys que no es troba còmoda amb la seva condició femenina, la lectura és molt més seriosa i profunda. I més quan la història està tractada de forma tan propera i honesta com a Tomboy, La directora francesa Céline Sciamma ens presenta una pel·lícula molt humil, però impactant i carregada de significat. Un d’aquells films que es limita a seguir una sola trama, però que cuida a la perfecció cada escena i també cada matís del missatge que vol transmetre.
The Great Gatsby
Director: Baz Luhrmann
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan, Tobey Maguire, Joel Edgerton, Isla Fisher, Jason Clarke.
Gènere: Drama. Australia, 2013. 140 min.
Jay Gatsby és un multimilionari que s’ha convertit en una de les persones més influents de l’alta societat nord-americana dels anys 20, sobretot gràcies a les immenses, luxoses i desfasades festes que organitza a casa seva. Just al costat, viu en una caseta molt més modesta Nick Carraway, qui descobreix que Gatsby amaga una obsessió per recuperar un amor de joventut, Daisy Buchanan, la cosina de Nick. Tot i la seva riquesa, Gatsby només serà feliç si recupera a Daisy.Sempre he pensat que les grans pel·lícules rarament són aquelles que han estat creades amb aquesta finalitat. Perseguir la grandiloqüència no només condiciona tot el camí fins a aconseguir-ho, sinó que sol comportar el sacrifici d’elements que precisament són clau per apropar-se a l’excel·lència cinematogràfica, especialment el de donar ànima a la història que s’està explicant. El Gran Gatsby és una d’aquelles pel·lícules que comet aquest pecat, el de focalitzar-se en la grandesa i oblidar-se l’ànima pel camí. La nova adaptació de la novel·la de F. Scott Fitzgerald per part de Baz Luhrmann (Moulin Rouge, Australia) és un espectacle absorbent i molt entretingut en quasi tot moment, a pesar de les seves 2 hores i 20 minuts de durada, però la sensació que deixa és que l’efecte que genera tot plegat és momentani i força volàtil. És una pel·lícula que es pot gaudir al cinema i en pantalla gran, però sense massa més recorregut un cop acabada.
Jagten
Director: Thomas Vinterberg
Intèrprets: Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Annika Wedderkopp, Alexandra Rapaport, Anne Louise Hassing, Lars Ranthe.
Gènere: Drama. Dinamarca, 2012. 110 min.
Lucas és un home que està reconduint la seva vida després d’un divorci no gaire amistós. A la guarderia on treballa, és un dels més estimats per tots els nens, però un dia, una confessió inventada per part d’una de les nenes fa que tot canviï de cop. Sense saber-se’n avenir, Lucas es veu sota la greu acusació d’haver abusat sexualment d’un menor, i a poc a poc la seva vida i la seva relació amb la resta de persones comença a notar-ne les conseqüències.El cinema nòrdic segueix trepitjant amb molta força. I no parlem de pel·lícules contemplatives de gent caminant per la neu o converses eternes al voltant d’una llar de foc, sinó de drames i thrillers de caire relativament comercial que destil·len personalitat pròpia i una efectivitat molt particular. Films amb un públic objectiu més massiu, però també seguint una forma identificable de fer cinema. En els últims anys, la industria de Dinamarca ja ho ha demostrat amb exemples com la colpidora En un Mundo Mejor i l’efectiu thriller Headhunters, entre altres, i ara pren el relleu un dels drames més sòlids que s’han pogut veure al cinema últimament: La Caza. El director Thomas Vinterberg, que es va emportar el guardó al millor guió als últims Premis del Cine Europeu gràcies a aquesta història, relata la impotència d’un home que veu com una injustícia que creix i es fa grossa de forma inexorable li va destrossant la vida poc a poc.
Spring Breakers
Director: Harmony Korine
Intèrprets: Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine, Ashley Benson, James Franco, Heather Morris, Emma Holzer.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 95 min.
Quatre adolescents nord-americanes estan desitjant marxar de vacances durant la setmana de l’anomenat “spring break”, a l’inici de la primavera, però no tenen diners per poder fer-ho. Per aconseguir-los, decideixen robar una cafeteria, i amb el botí marxen cap a Florida, on els esperen uns dies en què l’alcohol, les drogues i la festa ho dominen tot. Però tot es torça quan els toca pagar pel seu crim.Des del seu pas pel Festival de Venècia, on va obtenir la Menció Especial del Jurat, i el seu passi sorpresa al Festival de Sitges, Spring Breakers ha anat despertant una expectació molt peculiar al seu voltant. Es parlava d’una de les revolucions cinematogràfiques dels últims temps, d’una de les mirades més descarades i iròniques sobre l’actual cultura de masses entre els joves a Estats Units; altres ho definien com una presa de pèl, un videoclip dilatat de la MTV sense cap interès i passat de voltes. El director es sentia incomprès i les discussions es succeïen. I ara que l’he vist, puc entendre una i altra posició, però el cert és que la pel·lícula no té tanta dimensió com per tot plegat. És un exercici cinematogràfic atrevit, gamberro, molt talentós i amb tocs de geni, però Spring Breakers no serà una pel·lícula de la qual parlaré al llarg dels anys, sinó que quedarà com un bon capritx que en el seu moment va valdre la pena tastar i prou.
Black Mirror
Creador: Charlie Brooker
Intèrprets: Hayley Atwell, Domhnall Gleeson, Lenora Crichlow, Michael Smiley, Tuppence Middleton, Ian Bonar, Daniel Rigby, Chloe Pirrie, Jason Flemyng.
Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2013. 3 capítols de 50-60 min.
Fa poc més d’un any, la primera temporada de Black Mirror es va convertir en un dels grans fenòmens televisius dels últims anys. El programa creat per Charlie Brooker abordava de forma creativa, crua i implacable diverses temàtiques que giren al voltant de la creixent presència de dispositius tecnològics al nostre voltant (televisió, mòbils, ordinadors, etc.) i l’efecte que han tingut, i seguiran tenint, en la nostra societat. La imatge d’un primer ministre britànic practicant sexe amb un porc va ser una carta de presentació impossible d’ignorar, i a partir d’aquí el fenomen no ha deixat d’estendre’s. Com era d’esperar després de l’èxit aconseguit, Brooker ha presentat tres capítols més seguint les mateixes premises. Tot i que globalment el nivell ha estat lleugerament inferior, l’impacte dels temes tractats i el missatge amagat darrere de cadascun ha tornat a ser d’allò més atractiu. Aquests són els tres capítols de la 2a temporada:
Tot el que fa Danny Boyle és motiu d’atenció. Pot funcionar més (Trainspotting, 28 Días Después, Slumdog Millionaire) o menys (La Playa, 127 Horas) però el director anglès imprimeix un estil molt personal a tot el que fa, i veient el que ens té preparat per aquest any, queda clar que aquesta tendència es mantindrà. La seva nova proposta és Trance, una thriller psicològic amb tocs de cinema negre que gira al voltant de la hipnosi, tant la de la trama com la que ens vol fer a nosaltres. La història gira al voltant d’un home que treballa en una casa de subhastes i planeja un robatori des de dins, però un cop al cap el fa oblidar on guarda el quadre que es volen emportar. Per aconseguir fer-lo recordar, el sotmeten a sessions d’hipnosi que trauran a la llum molts més secrets dels que esperaven.
Weekend
Director: Andrew Haigh
Intèrprets: Tom Cullen, Chris New, Jonathan Race, Laura Freeman, Loreto Murray.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2012. 90 min.
Russell i Glen es coneixen en una discoteca de Nottingham un divendres qualsevol, després d’un creuament de mirades i una atracció a l’instant. Així es coneixen El que havia de ser tan sols una nit, deriva en una relació marcada per les seves personalitats totalment diferents i també per la intensitat que desprèn des del primer minut. Russell, més reservat i relativament acomplexat per la seva homosexualitat, es troba amb l’atreviment i la impulsivitat de Glen, qui de seguida intenta espavilar-lo.Gràcies a la meravellosa distribució cinematogràfica d’aquest país, Weekend ha arribat a les nostres sales un any i mig després de la seva estrena al Regne Unit. La pel·lícula ja va passar pel Festival de Cinema d’Autor de Barcelona 2012 amb una molt bona acollida, i durant els dos últims anys ha col·leccionat un bon grapat de premis en festivals de tot el món. Tot i això, el gran públic no ha pogut gaudir-la fins ara. I dic gaudir-la perquè estem davant una d’aquelles peces que enamoren per la senzillesa de la seva forma contrastada amb la riquesa del seu fons. La pel·lícula, totalment parida per Andrew Haigh –director, guionista i muntador– sorprèn per la seva naturalitat i capacitat de sintetitzar en hora i mitja escassa la complexitat de l’amor entre dues persones, que en aquest cas són dos homes, però que podria haver estat qualsevol altre cas.
The Perks of Being a Wallflower
Director: Stephen Chbosky
Intèrprets: Logan Lerman, Emma Watson, Ezra Miller, Mae Whitman, Kate Walsh, Dylan McDermott.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2012. 100 min.
Charlie és un estudiant tímid i sense massa habilitat socialitzadora que inicia l’etapa de secundària sense gaire entusiasme. No obstant, el primer dia coneix Patrick i Sam, dos amics que l’integren de seguida i el fan canviar d’actitud i mentalitat davant la vida, obrint progressivament les seves portes a tot allò que fins ara duia tancat.L’apartat de pel·lícules enganyoses compta des de fa un parell de setmanes amb una nova i agradable incorporació. Després de veure’n el tràiler o llegir-ne alguna cosa al respecte, més d’un decidirà allunyar-se de Las Ventajas de Ser un Marginado per la percepció de trobar-se davant un altre drama lleuger d’adolescents d’institut nord-americà. Error. La pel·lícula és precisament això, però la lleugeresa dóna pas a una exposició diferent de les situacions i els personatges, molt més sensata, fresca i sorprenent. El film és obra íntegra de Stephen Chbosky, autor de la pròpia novel·la homònima, i també responsable del guió i la direcció d’aquesta adaptació cinematogràfica. Aquest és probablement un dels fets clau pel gran funcionament de la pel·lícula, ja que ningú millor que el propi autor per traslladar l’essència d’un llibre al cinema. Chbosky és un autèntic home orquestra que ens regala una molt bona composició.




















