M.A.Confidential

The Great Gatsby

Director: Baz Luhrmann

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan, Tobey Maguire, Joel Edgerton, Isla Fisher, Jason Clarke.

Gènere: Drama. Australia, 2013. 140 min.

Sempre he pensat que les grans pel·lícules rarament són aquelles que han estat creades amb aquesta finalitat. Perseguir la grandiloqüència no només condiciona tot el camí fins a aconseguir-ho, sinó que sol comportar el sacrifici d’elements que precisament són clau per apropar-se a l’excel·lència cinematogràfica, especialment el de donar ànima a la història que s’està explicant. El Gran Gatsby és una d’aquelles pel·lícules que comet aquest pecat, el de focalitzar-se en la grandesa i oblidar-se l’ànima pel camí. La nova adaptació de la novel·la de F. Scott Fitzgerald per part de Baz Luhrmann (Moulin Rouge, Australia) és un espectacle absorbent i molt entretingut en quasi tot moment, a pesar de les seves 2 hores i 20 minuts de durada, però la sensació que deixa és que l’efecte que genera tot plegat és momentani i força volàtil. És una pel·lícula que es pot gaudir al cinema i en pantalla gran, però sense massa més recorregut un cop acabada.

Encarava la pel·lícula sense haver llegit la novel·la de Fitzgerald ni tampoc haver vist la primera adaptació al cinema, de 1974, per tant la història i el personatge resultaven força desconeguts, però tot i això, la sensació final és que la seva dimensió i profunditat havien de ser superiors al que plasma el film. Només recordant Moulin Rouge (2001), i també la seva versió de Romeo i Julieta (1996), ja ens podem fer la idea de la concepció que té Baz Luhrmann a l’hora de fer cinema; una voluntat de revisar històries d’amor clàssiques i aplicar-hi una mescla de barroquisme i modernitat per adaptar-les als temps que corren, però sense perdre’n l’essència. A El Gran Gatsby, el director australià ho posa en pràctica, completament fidel al seu estil i de forma molt efectiva a nivell tècnic, però és aquesta essència la que grinyola. Quan la pel·lícula ha de demostrar que les seves entranyes amaguen quelcom valuós, ens trobem amb poca cosa.

I és que El Gran Gatsby és més que un sofisticat relat d’un misteriós personatge envoltat de les classes socials més altes a la Nova York dels anys 20, inclou també una crítica a tota aquesta estructura classicista d’aquell moment i fins i tot un rerefons previ a la crisi del 29. També convida a conèixer molt més a fons el protagonista, qui basa el seu atractiu precisament en tot el que no sabem d’ell. Però tot això, el que probablement donaria una dimensió molt més rica al film, s’il·lustra a base de pinzellades puntuals -o directament ni es tracta- i queda en un clar segon terme per un Baz Luhrmann més preocupat per exhibir-se. Sí, la història amorosa que actua com a motor de la pel·lícula és intensa, passional i interessant, amb personatges carregats de dubtes emocionals i inevitablement tocats pel passat, però dubto que tot es redueixi només a això. És obvi que Luhrmann es fixa en el que l’interessa, i amb tot el dret, però ens deixa insaciats.

L’actuació de Leonardo DiCaprio torna a provocar-me el que fa pocs mesos m’havia fet oblidar a Django Desencadenado, i és que l’actor no aconsegueix transmetre’m el suficient per donar tot el que demanen els seus personatges. En el paper de Gatsby, DiCaprio, amb la cara més rodona de l’habitual, funciona a la perfecció per la seva imatge, el seu posat, la seva mirada i fins i tot aquest costat misteriós i obscur que sap mostrar, però dramàticament no connecto amb ell i em genera certa indiferència. Potser ja és quelcom personal, però no ho puc evitar. Contràriament, Tobey Maguire sí que desprèn la humilitat i honestedat pròpia del personatge, tot i no tenir el mateix pes argumental; això sí, s’ha de dir que la química entre els dos, amb personatges tan oposats, és especialment bona. Per la seva banda, Carey Mulligan fa gala d’una gran credibilitat, a més d’encaixar a la perfecció amb tota l’ambientació d’època, tot i que el seu posat vulnerable la traeix a vegades.

Com ja he dit, El Gran Gatsby mostra clares mancances a nivell emocional o de profunditat narrativa, però seria injust considerar-la una mala pel·licula. El seu sentit de l’espectacle, tot i ser una mica atabalador a vegades, resulta molt efectiu gràcies al ritme i l’atractiu tan visual com sonor. I és que la banda sonora presenta un contrast molt interessant i suggeridor, mesclant l’acció dels anys 20 amb artistes com Jay-Z, The XX, Lana del Rey, Florence + The Machine o Jack White. Una combinació que, lluny de repel·lir-se, funciona de forma sorprenent i mereix tot el reconeixement, en aquest cas sí, cap a Baz Luhrmann. Llàstima que no ho puguem fer de forma més general degut a aquesta falta de repercussió que té el film un cop vist. El Gran Gatsby entreté, però no omple, i es queda a mig camí per assolir aquesta grandesa que predica, tant pel que fa al personatge, com a la pròpia pel·lícula.