Tomboy
Director: Céline Sciamma
Intèrprets: Zoé Héran, Malonn Lévana, Jeanne Disson, Sophie Cattani, Mathieu Demy.
Gènere: Drama. França, 2011. 80 min.
Laure és una nena de deu anys que s’instal·la amb la seva família a un barri a les afores de París. Durant l’estiu, a l’hora de fer nous amics a la zona, Laure aprofita el seu aspecte i cabell curt per fer-se passar per un nen, sota el nom de Michael. Al principi tot és fàcil, però poc a poc les situacions es tornen més complicades per mantenir en secret la seva veritable identitat, com per exemple quan una de les noies del grup es fixa en ella.El del transvestisme és un tema àmpliament tractat al cinema, però quasi sempre se n’ha buscat la seva part més còmica o bé un caràcter marcadament sexual (i obviarem Almodóvar, pel bé de la nostra salut); no obstant, quan la protagonista és una nena de deu anys que no es troba còmoda amb la seva condició femenina, la lectura és molt més seriosa i profunda. I més quan la història està tractada de forma tan propera i honesta com a Tomboy, La directora francesa Céline Sciamma ens presenta una pel·lícula molt humil, però impactant i carregada de significat. Un d’aquells films que es limita a seguir una sola trama, però que cuida a la perfecció cada escena i també cada matís del missatge que vol transmetre.
Evidentment, tota història d’aquest tipus protagonitzada per nens requereix una delicadesa especial, i és precisament del que fa gala Sciamma, que aposta per la naturalitat més absoluta i evita tot el component frívol i morbós que podria tenir el relat. I és que la pel·lícula deixa clar des d’un principi que el transvestisme de la Laure no és cap joc de nens, ni tampoc quelcom capritxós. Ens trobem davant d’una nena que no es troba a gust amb el seu cos, que necessita enganyar els altres per no enganyar-se a si mateixa i poder sentir-se bé; i per la qual cosa no la podem jutjar ni culpar, sinó més aviat recolzar-la i fer-nos-en còmplices. No és una entremaliadura, és una persona, en aquest cas de deu anys, explorant la seva identitat.
Tomboy, que seria la paraula anglesa equivalent a “marimacho”, no necessita explicar causes ni motius, probablement perquè no són rellevants i perquè tampoc no han de sortir més enllà del cap de la protagonista. Al mateix temps, tampoc ens diu si el que passa entra dins d’allò correcte o no, tan sols ens ho exposa. La pel·lícula ens fa afrontar-ho de forma directa i totalment natural, de manera que aconsegueix fins i tot que acabem veient la protagonista realment com un nen i després ens resulti estrany veure-la com el que és, una nena. Sciamma ens trasllada així el mateix que sent la Laure i aquesta necessitat d’expressar-ho, per molt que la naturalesa li hagi dit una cosa diferent. I qui hi vulgui veure mal gust, s’equivoca.
La narrativa aparentment simple de Céline Sciamma és en realitat molt meritòria i està molt cuidada; no li fa falta més d’una trama per explicar el que vol, ni tampoc endinsar-se en altres qüestions. El gran treball de la jove Zoé Héran, present en pràcticament tots els plans de Tomboy i capaç de donar l’ambigüitat necessària al personatge, també hi ajuda. Hi posa el contrapunt més graciós i tendre la petita Malonn Lévana, sorprenent per la seva espontaneïtat i naturalitat. La resta de secundaris, especialment els nens, destaquen també per la versemblança i el gran realisme que aporten a la pel·lícula, que en algunes ocasions fins i tot s’acosta al que podria ser un documental.
El que trobem a Tomboy no és només una història personal d’autodescobriment, també és un retrat dels arquetips socials que ja podem trobar fins i tot entre nens de deu anys, i extrapolable en molts sentits a la societat en general. A més, la pel·lícula té un gran recorregut, ja que el seu punt de conclusió és en realitat l’inici d’una etapa molt més important i crítica per a la protagonista. Imaginar-nos el futur de Laure (o Michael) ja és cosa nostra, però tot fa pensar que no ho tindrà gens fàcil.
(Crítica original a Gent Normal)