M.A.Confidential

Spring Breakers

Director: Harmony Korine

Intèrprets: Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine, Ashley Benson, James Franco, Heather Morris, Emma Holzer.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 95 min.

Des del seu pas pel Festival de Venècia, on va obtenir la Menció Especial del Jurat, i el seu passi sorpresa al Festival de Sitges, Spring Breakers ha anat despertant una expectació molt peculiar al seu voltant. Es parlava d’una de les revolucions cinematogràfiques dels últims temps, d’una de les mirades més descarades i iròniques sobre l’actual cultura de masses entre els joves a Estats Units; altres ho definien com una presa de pèl, un videoclip dilatat de la MTV sense cap interès i passat de voltes. El director es sentia incomprès i les discussions es succeïen. I ara que l’he vist, puc entendre una i altra posició, però el cert és que la pel·lícula no té tanta dimensió com per tot plegat. És un exercici cinematogràfic atrevit, gamberro, molt talentós i amb tocs de geni, però Spring Breakers no serà una pel·lícula de la qual parlaré al llarg dels anys, sinó que quedarà com un bon capritx que en el seu moment va valdre la pena tastar i prou.

Si bé és cert que convé veure les pel·lícules sabent-ne el mínim possible, és important encarar Spring Breakers conscients que no ens la podem prendre com un film convencional. Els primers minuts en forma de videoclip de David Guetta amb cossos mig despullats a la platja en càmera lenta ja poden tirar enrere a més d’un, però les intencions d’Harmony Korine es poden anar deduint poc a poc. Aquí la forma ho és pràcticament tot, i no només a nivell estètic del propi film, sinó també com a indicador del temps i la societat que vol retratar, on l’aparença és el que preval per sobre la resta. Però també és molt important detectar la ironia i la ingenuïtat que desprèn gran part de la pel·lícula, sobretot a través dels seus diferents personatges. Korine ofereix un combinat que recull sexe, alcohol, drogues i violència, el somni de tot adolescent que està disposat a trencar barreres i ser lliure, sense que res el pugui aturar. O almenys això és el que pensa.

Si bé aquest atrevit enfoc de Spring Breakers cap a la nova cultura jove pop postmoderna (o el que un dels propis personatges anomena com “el veritable somni americà”) té punts de gran geni i és capaç de deixar en evidència la joventut actual, la pel·lícula acaba sent víctima de la seva obsessió, de la reiteració en aquesta intencionalitat. La seva escassa hora i mitja passa volant i de forma dinàmica des del primer fins l’últim minut, inclosos moments realment surrealistes, però la gràcia es va perdent quan sembla que el director va perdent les coses que té per explicar-nos i el fons acaba completament superat per la forma. La pel·lícula ja busca això, però s’excedeix, com aquella gràcia que va perdent eficàcia per culpa de repetir-se massa. La resolució de la trama, que es podia esperar pletòrica o trencadora per tot el que havíem vist fins el moment, deixa una sensació freda i un pèl desconcertant.

Les actuacions de les quatre protagonistes van a tenor del que ha de ser la pel·lícula. És a dir, quatre actrius mediocres, però que funcionen molt bé en el paper que els toca interpretar. Així doncs, poc hi ha per dir de Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine i Ashley Benson, a banda que porten al film el que algunes d’elles són a la vida real: figures aclamades per la joventut i punts de mira per tothom qui vol ser guapo i famós. En tot cas, se’ls ha de reconèixer el mèrit de transmetre amb molt d’encert el que demana el director. Un cas apart és James Franco, la veritable joia de Spring Breakers. L’actor encarna a la perfecció aquesta còpia moderna i falsa del que se suposa és un mafiós de Florida, i sap recrear-s’hi fins al punt de resultar tan odiós com ridícul i divertit. La resta de secundaris i extres són els mateixos que podem trobar a qualsevol videoclip de rapers baratos o programa de la MTV; així, sense més.

Agradi més o menys la naturalesa del producte, Harmony Korine fa gala d’una direcció exquisida, efectista com la que més (de forma buscada), però també d’una immensa qualitat; sense anar més lluny, l’escena del robatori de la cafeteria és una de les millors rodades que he vist últimament. La forma de vestir tota la resta, la caracterització dels personatges, l’estil del muntatge i la música que no deixa de sonar en cap moment, alguns cops de forma atronadora, reafirma que estem davant d’un director descarat i amb les idees clares. Llàstima que tot plegat em segueixi semblant insuficient com per trobar Spring Breakers veritablement radical i provocadora, si més no per aixecar totes les reaccions que s’han vist. Veig clarament la seva intenció i participo d’ella, i aprecio totes les seves virtuts a nivell visual, fins i tot aplaudeixo l’escena amb la cançó de Britney Spears, però ara em quedo amb la sensació que ja està, ja l’he vist, i que no n’hi havia per tant.