M.A.Confidential

Black Mirror

Creador: Charlie Brooker

Intèrprets: Hayley Atwell, Domhnall Gleeson, Lenora Crichlow, Michael Smiley, Tuppence Middleton, Ian Bonar, Daniel Rigby, Chloe Pirrie, Jason Flemyng.

Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2013. 3 capítols de 50-60 min.

Fa poc més d’un any, la primera temporada de Black Mirror es va convertir en un dels grans fenòmens televisius dels últims anys. El programa creat per Charlie Brooker abordava de forma creativa, crua i implacable diverses temàtiques que giren al voltant de la creixent presència de dispositius tecnològics al nostre voltant (televisió, mòbils, ordinadors, etc.) i l’efecte que han tingut, i seguiran tenint, en la nostra societat. La imatge d’un primer ministre britànic practicant sexe amb un porc va ser una carta de presentació impossible d’ignorar, i a partir d’aquí el fenomen no ha deixat d’estendre’s. Com era d’esperar després de l’èxit aconseguit, Brooker ha presentat tres capítols més seguint les mateixes premises. Tot i que globalment el nivell ha estat lleugerament inferior, l’impacte dels temes tractats i el missatge amagat darrere de cadascun ha tornat a ser d’allò més atractiu. Aquests són els tres capítols de la 2a temporada:

Be Right Back

“Crea el teu perfil” és la primera acció que et demanen quan entres a qualsevol xarxa social. Dades personals, aficions, amics i tot tipus d’informació que queda emmagatzemada i que, gràcies a les successives actualitzacions que vas fent, ajuda a crear un autèntic “jo virtual”. Pot equiparar-se aquest “jo virtual” a la persona de veritat? Aquesta és la pregunta sobre la qual gira Be Right Back, que d’una banda alerta de la quantitat d’informació personal que publiquem cada dia a internet, i de l’altra evidencia que cap recreació de tots aquests trets que ens defineixen a la xarxa pot igualar les emocions i espontaneïtats que transmet una persona real. És millor deixar que la persona desaparegui, que no pas intentar retenir-la a qualsevol preu i viure pensant el que no és. Igual que passava amb el tercer capítol de la 1a temporada, aquí la sèrie s’endinsa més en la ciència-ficció, però també és probablement la història més íntima i personal de les que hem vist.

White Bear

Victoria desperta asseguda en una cadira d’una habitació, no sap on és i no recorda absolutament res de la seva vida. La casa és buida i a la televisió només hi ha un símbol de color blanc. Quan surt al carrer, comença a veure tot de gent que l’està gravant amb els mòbils i que es va acostant cap a ella, fins que un cotxe arriba i en surt un home que comença a perseguir-la amb una escopeta. Mentre fuig, la gent no deixa de gravar-la, impassibles davant el que passa.

Sens dubte el capítol més trepidant i atractiu a nivell d’estructura narrativa, i també el més extrem de tota la temporada. Tot i que alguns elements ja ens fan ensumar per on podien anar els trets, el capítol queda marcat pel gir que presenta quan arriba aproximadament als seus dos terços. Charlie Brooker torna a centrar la seva crítica en la cultura de masses i en el que s’ha convertit el consum televisiu, que aconsegueix banalitzar qualsevol cosa mentre aquesta generi espectacle i audiència. Tot val, per cruel que sigui. També mostra el perill de l’ús dels telèfons mòbils com a càmera, i destaca com fan aflorar la nostra vessant més morbosa. La història és realment dura, però no tant pel que viu la protagonista, sinó per tota la resta. Les imatges que acompanyen els títols de crèdit són colpidores i també polèmiques per l’extrem al qual ho porten tot plegat, però recullen a la perfecció l’essència d’aquesta sèrie. Esgarrifosament brillant.

The Waldo Moment

Jamie és un comediant que es guanya la vida interpretant la veu i els moviments d’un ós animat de color blau anomenat Waldo, la gran estrella d’un ‘late show’  a la televisió britànica. Waldo es dedica a molestar i fer preguntes impertinents als polítics, per la qual cosa és molt popular entre el públic, però Jamie està insatisfet amb la seva vida a l’ombra del personatge. Davant l’arribada d’unes eleccions municipals, sorgeix la idea que Waldo hi participi com un candidat més.

En una societat com la que vivim qualsevol pot adquirir unes quotes de popularitat immenses si aconsegueix que la gent s’hi senti identificada, encara que no hagi fet res per merèixer-ho o fins i tot que sigui un personatge de ficció. D’aquí parteix The Waldo Moment, que reparteix el seu atac entre una classe política que desencanta i no sap connectar amb les persones, i una societat que és capaç de fer créixer desmesuradament qualsevol icona fins que la situació es descontroli totalment. Encara que aquesta sigui un ós animat de color blau que diu paraulotes. Fa un temps, va sorgir una enquesta que deia que si Belén Esteban es presentés a les eleccions seria la tercera força política; aquesta horrífica estupidesa, que tan poc diu de la classe política com dels votants, és la plantejada aquí. El punt de partida del capítol és molt interessant, però va perdent força a mida que avança, possiblement per primar la història personal del protagonista que no la de Waldo, que és de qui tots acabem recordant la cara.