Black Mirror
Creador: Charlie Brooker
Intèrprets: Rory Kinnear, Lindsay Duncan, Tom Goodman-Hill, Daniel Kaluuya, Jessica Brown-Findlay, Toby Kebbell, Jodie Whittaker.
Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 50-60 min.
Repassant el llegat de ficció televisiva de 2011, es pot constatar de forma inapel·lable que, a Europa, Gran Bretanya camina uns quants passos (molts) per davant la resta. Per si no n’hi havia prou amb perles com The Hour, Sherlock, Exile o Luther, entre altres, ara ens demostren que, a banda de qualitat, també són líders en productes revolucionaris. Black Mirror exemplifica perfectament aquesta revolució, aquesta voluntat de risc, de trencar motlles sense descuidar ni un gram de talent. Si hi ha alguna sèrie sobre la societat actual que mostri, en forma de sàtira, però sense cap voluntat humorística, en què ens hem convertit i el que podríem esdevenir en un futur no gaire llunyà si la situació se’ns descontrola, aquesta és Black Mirror. Històries crues i impactants, que no busquen versemblança, sinó la reflexió per part de l’espectador sobre el retrat social que amaguen, més vigent i amenaçador que mai. Aquests són els tres capítols:
The National Anthem
Les noves tecnologies, les xarxes socials i l’espai 2.0 en general han donat a les masses un poder molt important sobre la informació, impossible de controlar per cap govern o mitjà de comunicació. Aquest és el pretext sobre el qual gira, portant-lo a l’extrem, el primer capítol de Black Mirror. Durant una hora trepidant, l’argument exposa la immediatesa i la rapidesa amb què qualsevol informació, verídica o no, pot arribar a tota una població, i el perill que això pot suposar en mans d’algú que pugui controlar-ne els efectes i fer que algú altre se’n vegi inevitablement arrossegat. Més enllà de la seva discutible credibilitat en molts sentits, un no pot evitar pensar, inquietantment, si quelcom així podria passar de veritat. Amb un Rory Kinnear esplèndid, el capítol demostra la total vulnerabilitat que té un sol individu, per molt important que sigui, davant aquesta massa globalitzada.
15 Million Merits
En un futur, milers de persones viuen en un edifici format completament per pantalles. La seva única activitat és pedalejar en una bicicleta estàtica amb l’objectiu de guanyar punts (o “mèrits”), que després pot gastar en menjar o qualsevol altra cosa que necessiti. Tots els habitants tenen un avatar que els identifica, i tenen com a últim objectiu poder entrar al càsting del concurs de talents “Hot Shot”, la única forma de poder abandonar la seva monòtona vida.
Brutal sàtira sobre els “reality shows” i l’alienació que provoca la cultura de l’entreteniment present de forma constant als mitjans de comunicació. Amb una estètica força semblant a la pel·lícula La Isla, el capítol presenta un futur en què les relacions personals gairebé han desaparegut, i on la fama s’ha convertit en l’únic objectiu vital de les persones, ja que és la única forma d’escapar de la presó en què s’han convertit les seves vides. La forta crítica a tot allò virtual que ens crea una realitat ideal per tal que no puguem veure la veritable, s’uneix a un accentuat missatge pessimista després de l’aparició d’un cas puntual de rebel·lió contra el sistema. Tot i que el capítol cau lleugerament en la reiteració, resulta una al·legoria lamentablement acurada de les actuals fórmules d’entreteniment a totes les televisions del món, capaç d’enganyar a grans masses de públic sense que se n’adonin. En el fons, ells ens veuen, o volen veure’ns, d’aquesta forma.
The Entire History of You
En un futur no gaire llunyà, la majoria d’humans porten implantat un xip que emmagatzema tot el que veuen i escolten al llarg de la seva vida, com si els ulls fossin una càmera que grava de forma permanent. En el moment que vulguin, poden accedir a aquests records, ja sigui de forma personal o projectant-los a qualsevol pantalla, i també poden esborrar-los si així ho decideixen. En aquest context, Liam és un jove advocat que comença a sospitar de la seva parella quan un vell amic d’ella apareix.
Què està fent Facebook amb els seus últims canvis? Què fa Google cada vegada que fas una recerca? En efecte, construir un historial de cada usuari, volen saber-ho tot de nosaltres, estudiar el nostre passat per oferir-nos el que ens interessa, fent-ne un ús que no podem controlar i sovint invasiu. La tecnologia millora la nostra vida, però també ens la pot destrossar. És aquesta crítica, però traslladada a les persones de forma individualitzada, la que planteja el tercer capítol. Poder accedir a tot el que hem vist permet reviure els bons moments com si fóssim allà, però també ens fa esclaus de tots els nostres actes i exposa tota la nostra informació si no la vigilem. Amb una intensitat altíssima, l’argument planteja els riscos de perdre tota intimitat, la mancança de secrets i la impossibilitat de les relacions personals degut a la desconfiança que tot això genera. Els records que decideixes guardar poden estar a l’abast de qualsevol, realment sona terrible.
Martí
M.A.Confidential 
A mí puede que el que más me haya gustado sea el tercero. Aunque el primero me parece brillante, me da la impresión de que el tercero es mucho más verosímil en todos los aspectos, sobre todo el personal. Cómo describe las personalidades de los protagonistas y la manera en que la tecnología en cuestión les afecta me parece acojonante. Además me parece que el actor protagonista lo clava, cómo consigue ser un pringado a ratos, luego un paranoico, un violento agresivo y después un tío enamorado y destrozado, como pasa de un registro a otro sutilmente… me parece casi aún más difícil que lo del primer ministro en el piloto, que también tiene mucho mérito, no digo que no.
Lo que sí es cierto es que el segundo capítulo se queda un poco a medias metido entre los otros que son casi obras maestras. Se hace un poco lento, el protagonista no tiene demasiado carisma y en mi opinión expresan la moralina demasiado abiertamente, es mucho menos sutil en su ejecución. Si a todo eso añadimos que el mundo que presenta a mí me pareció el menos verosímil de todos… pues da la impresión de que no acaba de estar a la altura.
Sólo los ingleses pueden hacer estas cosas. La televisión entera como medio debería darles las gracias.
Por cierto… ¿Qué te pareció el primero Sherlock? Mucha gente lo está poniendo a parir y a mí me gustó bastante. Vale que la trama está un poco pillada por los pelos en algún momento, pero los personajes están mejor que nunca. La secuencia con Sherlock y Mycroft en la morgue es buenísima. Guy Ritchie lo va a tener jodido ^__^
M'agradaM'agrada
Sí, yo también creo que el 2º es el “menos bueno”, dentro de lo bueno que es, aunque el mensaje final está muy currado. Es verdad que lo ves con más distancia si no formas parte de este tipo de espectador, aunque su extrapolación a lo que pasa actualmente da que pensar, y mucho…
Entre el 1º y el 3º, casi que les doy empate técnico, aunque el primero, por el impacto inicial que supuso, es el que viví más. Vale que no destaca por su estricta verosimilitud, pero la idea me pareció brutal y es tan trepidante que te deja pegado a la pantalla.
El tercero es mucho más sutil, pero es verdad que es el más “humano” de todos y también el que aprofundiza más a nivel de personajes y comportamientos. De todos modos, y sin quitarle mérito, también es cierto que es el más previsible.
En fin, los tres capítulos dan mil vueltas a una inmensa parte de lo que hemos visto durante todo 2011.
Acerca del s2e1 de “Sherlock”, creo que opinamos lo mismo. El guión se les va un poco de las manos (tienden a querer complicarlo demasiado, no?) y también hay cierto exceso de giros finales, pero en general me moló bastante. Ya caerá el post cuando haya visto los tres (qué pocos, por cierto).
M'agradaM'agrada
Yo nadaré a la contra y diré que, en mi opinión, el primero es el más flojo. La serie va de menos a más, sin duda. El escenario del segundo es el más inverosímil de todos, estamos de acuerdo, pero la moraleja llega más lejos. El tercero, el más “realista” es casi perfecto; no sólo por la impresionante actuación del actor principal sino también por la empatía se genera para con el personaje. En cambio, sigo sin imaginarme que alguien sea capaz de follarse a un cerdo durante una hora. No, eso sí que no.
M'agradaM'agrada
La veritat és que és difícil comparar els tres capítols entre si perquè són tots força singulars i cadascun juga unes cartes diferents. Per això s’han de mirar amb prespectives diferents també.
El 1r parteix més del realisme, però portant-lo a l’extrem -de forma intencionada, crec jo-, per això en segons quin moment costa “creure’s” el que passa. El 2n és majoritàriament una metàfora, busca el simbolisme i el paral·lelisme amb la realitat, i vulguis que no, aquest procés d’identificació d’aquests detalls i el seu significat també mola bastant. No obstant, jo seguiria situant-lo l’últim. I el 3r és una mescla de realisme i ciència-ficció, i és, tal com dieu, amb el que més fàcil és identificar-nos i projectar-nos-hi.
Crec que mereixen ser vistos un altre cop, i ho faré, però al final m’haureu convençut i potser també em quedaré amb el 3r com a millor…
M'agradaM'agrada
Me pareció una ideas interesantes, valientes aunque no me acabaron de no me acabron de. Sigo pensando que el primero falla en la premisa: Un país no sacrificará el conjunto de su sociedad (escenificado en el Primer Ministro) por la vida de una sola persona. Es más un Estado serio jamás cede a un chantaje, caiga quien caiga, ya que es un síntoma de debilidad. Aún así, es de lo más entretenido.
El segundo lo encontré innecesariamente largo. Si los otros dos lo resuelven bien en 3/4, no hacía falta estirarlo hasta los 60 min). Me parece el más flojo de los tres además del ser algo previsible.
El tercero es, sin duda, estupendo.
M'agradaM'agrada
Discrepo un poco con lo del primero. Yo no lo concebí como que el atacado era “el país”, sino la figura individual del Primer Ministro. Al final se queda él solo, ante una opinión pública local (e incluso sus asesores) que le está pidiendo que lo haga, que prefiere que la chica sobreviva a preservar la dignidad de su gobernante.
Para mí lo más potente del mensaje es como su principal preocupación en todo momento es cuál de las dos opciones que tiene le va a perjudicar más. Le importa su futuro, no el de la chica secuestrada. Es por eso que el final impacta, porque parece que su imagen pública no se ha resentido, pero en cambio le ha destrozado a nivel personal.
Ah, y estoy de acuerdo en que, puestos a que uno de los tres durara 15 minutos más, al que más podía perjudicarle era el 2º. A mí no me pareció tedioso, pero sí demasiado redundante y dilatado.
M'agradaM'agrada