M.A.Confidential

The Imposter

Director: Bart Layton

Intèrprets: Frédéric Bourdin, Adam O’Brian, Anna Ruben, Cathy Dresbach, Alan Teichman, Ken Appledorn.

Gènere: Documental, drama 2012. 95 min.

¿Qui és més impostor, el qui crea una mentida o el qui hi participa i l’accepta com a veritat tot i sabent que no ho és? És una de les preguntes bàsiques que tothom es fa després de veure El Impostor, un documental construït en forma de semificció que presenta una història realment insòlita i sorprenent sobre el que probablement sigui el gran mestre dels impostors arreu del món. La pel·lícula, que ja va causar una gran sensació al Festival de Sundance, no presumeix de res extraordinari ni escandalós, simplement presenta alguns dels límits als quals poden arribar les persones quan estan desesperades i n’explora els motius, encara que siguin difícils de comprendre per la gran majoria. Un documental que possiblement passarà més desapercebut del que es mereix, però que deixarà tothom qui el vegi amb la sensació que, si realment el que acaba de veure va passar de veritat, hi ha gent que està pitjor del que ens pensem.

El documental té un format sobri, potser massa i tot, i mescla les intervencions dels protagonistes reals de la història amb recreacions d’algunes de les seves escenes. La narració avança de forma senzilla, com si no fos res de l’altre món, però poc a poc ens anem adonant de la magnitud dels fets. El Impostor aconsegueix enganxar de seguida, i la tensió creixent que va aplicant al relat ens va calant cada cop més. Bart Layton sap que la història té prou força per si sola, i que som testimonis d’un engany com no n’havíem vist cap abans, dut a terme per un autèntic professional de la matèria. La figura de Bourdin, que ens explica en primera persona els fets amb una naturalitat i fredor que espanten, gairebé amb un somriure a la boca, va creixent cada cop més a mida que anem coneixent els límits als quals arriba la seva suplantació, i encara més quan acabem saben tot el seu historial. Un autèntic impostor en sèrie.

Però el gran punt fort de El Impostor, a banda del seu protagonista, és l’altra part de l’engany. Davant una persona com Bourdin, que no vacil·la en cap moment a l’hora de mantenir la seva mentida i actuar com la persona que diu ser, potser seria normal caure en el seu parany i no adonar-se del que passa, però quan els indicis són tan clars com en aquest cas, és que alguna cosa més passa. I és que acceptar una mentida com aquesta, acceptar com a teu un fill que saps que no ho és i participar de la seva mentida, resulta encara més colpidor. És un retrat del dolor d’una família que prefereix un fill impostor a no tenir-lo, i d’un jove necessitat d’amor familiar que no va tenir en el seu moment i que s’aprofita completament d’aquesta situació. Tot plegat sembla insostenible, però sembla que les persones són capaces d’arribar a aquest extrem per ofegar les seves penes, encara que costi de creure.

És per això que resulta impactant veure tant el propi Frédéric Bourdin com la família del nen desaparegut explicant la història de forma testimonial. El primer, amb aquest posat inquietant que he descrit abans, i la resta, amb un fort sentiment de culpa a sobre, encara que alguns es resisteixin a reconèixer la veritat. I és aquí on ens ve a la ment la pregunta que obria aquest text, sobre aquest costat impostor que en realitat tenen totes les parts, cadascuna por motius emocionals diferents. Bart Layton deixa que l’espectador treballi, no hi ha posicionament ni més respostes de les necessàries; un aspecte positiu, però fins a cert punt, ja que el tram final de El Impostor és un pèl desangelat, potser mancat d’alguna traca final que no acaba d’arribar. O és que potser no tocava. El cas és que em va deixar una mica fred després d’haver presenciat tota la resta de la història.

El Impostor és, doncs, un documental sobre un engany en què el responsable i les víctimes quasi tenen la mateixa part de culpa en la seva perpetració. La figura de Bourdin ens fascina, però el rerefons de l’actuació de la família ens deixa perplexos. Potser un format una mica més dinàmic en algun moment no hauria estat de més, però el cas és que la història té prou força per si sola com per atraure l’espectador, i que veure la cara de l’impostor somrient mentre explica orgullós la seva “obra” té un impacte especial. No s’hi van matar amb el títol, però és una de les propostes del gènere documental actual que realment val la pena.