Tot i que les seves últimes pel·lícules han provocat certa irregularitat, no descobrirem ara que David Fincher és un dels més grans de la nostra època. Sense anar més lluny, el cinema dels anys 90 no s’entén sense tres pel·lícules seves com Seven (1995), El Club de la Lucha (1999) o, en menor mesura, The Game (1997). Últimament, sembla que es decanta per l’adaptació de grans “best-sellers” contemporanis, i l’últim exemple és el de Gone Girl, una novel·la que aquí es va traduir com a Perdida (encara no està confirmat que la traducció s’apliqui al film), escrita per l’autora nord-americana Gillian Flynn. La història gira al voltant de la misteriosa desaparició d’una dona el dia del seu aniversari de boda i tot el posterior procés de recerca, liderat pel seu marit, qui a més del patiment per trobar-la, és objecte d’acusacions d’assassinat.
drama
All posts tagged drama
Non-Stop
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Liam Neeson, Julianne Moore, Michelle Dockery, Lupita Nyong’o, Scoot McNairy, Nate Parker, Anson Mount.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2014. 100 min.
El veterà agent Bill Marks, del servei aeri dels Marshalls d’Estats Units, empren un altre vol en què, de forma encoberta, ha de vetllar per la seguretat dels passatgers si es dóna una situació de perill. Quan és a bord i el vol ja s’ha enlairat, comença a rebre missatges al seu mòbil per part d’un desconegut que l’amenaça de matar una persona de l’avió cada 20 minuts si no se l’ingressa una gran quantitat de diners en un compte corrent.Tot i que la seva filmografia segueix combinant papers de tot tipus en qualsevol gènere, Liam Neeson s’ha convertit en tota una icona del cinema d’acció. Segurament ho ha fet sense buscar-ho en cap moment, però va ser sobretot l’estrena de la trepidant Taken (Luc Besson, 2008) on es va posar de manifest la particular potència i el gran carisma de l’actor nord-irlandès en aquest tipus d’històries. I curiosament ha estat un director català, Jaume Collet-Serra, un dels qui ha fet més per a consolidar-lo en aquesta posició. Primer va ser amb Sin Identidad, amb què Collet-Serra va fer el salt a Hollywood el 2011, i ara continua amb Non-Stop, que ha arrasat a la taquilla d’Estats Units gràcies a la seva absoluta identificació amb el thriller d’acció al més pur estil nord-americà. No ens descobrirà res de nou -al contrari, se li poden trobar desenes de referents-, però exerceix la seves funcions amb ofici i eficàcia, que no és poc.
Enemy
Director: Denis Villeneuve
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Mélanie Laurent, Sarah Gadon, Isabella Rossellini.
Gènere: Thriller, drama. Canadà, 2013. 90 min.
Adam és un professor d’història d’una universitat de Toronto que porta una vida força monòtona i no massa complaent, dedicada bàsicament a les seves classes i a passar temps amb la seva nòvia, en una relació que no acaba de rutllar del tot. Un dia, veient un film que li ha recomanat un company de feina, descobreix que un dels actors que hi apareix és idèntic a ell. Profundament impactat, decideix buscar el seu nom i mirar de contactar-hi.Les respostes són un element clau a l’hora de definir una pel·lícula; no només pel seu contingut, sinó pel moment, la forma i la intenció amb què són revelades. O precisament al contrari: per com no són revelades. Enemy és un film que es defineix exactament per això, per la seva deliberada voluntat de jugar amb tots els enigmes que planteja i les seves respectives respostes. I ho fa ajudant-se d’una atmosfera incòmoda, quasi opressiva, que submergeix l’espectador i l’obliga a activar tota la seva capacitat perceptiva i interpretativa si no vol quedar-se en el desconcert que pot generar el final de la pel·lícula. Sens dubte, tota una experiència cinematogràfica que fuig de les concessions i planteja tot un repte que l’espectador ha d’afrontar. Un repte que val la pena acceptar.
Dallas Buyers Club
Director: Jean-Marc Vallée
Intèrprets: Matthew McConaughey, Jared Leto, Jennifer Garner, Steve Zahn, Dallas Roberts, Denis O’Hare.
Gènere: Drama. USA, 2014. 115 min.
La vida de Ron Woodroof, un electricista i cowboy de rodeos castigat per l’alcohol i les drogues, canvia per complet quan li diagnostiquen SIDA i li preveuen només 30 dies de supervivència. Després d’informar-se sobre els últims descobriments farmacèutics per combatre la malaltia, fa tot el possible per començar a prendre AZT, la única medicina aprovada a Estats Units en aquell moment, però de seguida es veu obligat a buscar alternatives.És una expressió eminentment nord-americana, però de ben segur que molts hem sentit o llegit més d’un cop la frase “life is like a rodeo” (la vida és com un rodeo) per fer referència a les dificultats que ens trobem per mantenir el nostre equilibri vital. Dallas Buyers Club és una pel·lícula que pren aquest significat i el posa de manifest, tant en sentit literal com metafòric, per explicar-nos la vida de Ron Woodroof, una d’aquelles persones anònimes amb una història personal que mereixia ser coneguda. Jean-Marc Vallée, que es va guanyar un nom a l’escena independent gràcies a la notable C.R.A.Z.Y. (2005), és l’encarregat de portar-la a la pantalla. El resultat és un drama intens i proper, clarament beneficiat per les immenses actuacions dels dos protagonistes, però amb una excessiva preocupació per no traspassar alguns límits que el fa quedar-se una mica curt en alguns aspectes.
La Venus à la Fourrure
Director: Roman Polanski
Intèrprets: Mathieu Amalric, Emmanuelle Seigner.
Gènere: Comèdia. França, 2013. 95 min.
En un teatre parisenc, Thomas Novachek està força desanimat després d’un dia sencer d’audicions en què no ha trobat cap actriu que encaixi en el paper de protagonista de la seva nova obra de teatre. Quan ja està recollint per marxar, arriba Vanda, una jove malgirbada i força descarada, que a més a més va tota xopa per culpa de la pluja que cau fora. Tot i que les audicions ja han acabat, Vanda insisteix a Thomas que la deixi fer la prova pel paper.Sense ànims d’establir cap mena de relació causa-efecte malintencionada, és evident que, des de l’alliberament del seu arrest domiciliari, Roman Polanski ha trobat un entorn confortable dins del gènere teatral. És a dir, un sol espai per a tota l’acció, molt pocs actors protagonistes i el diàleg com a principal arma. Fa un parell d’anys, el director ja ens acostava la divertida i intel·ligent sàtira social Un Dios Salvaje, adaptant una obra de Yazmina Reza; ara, s’atreveix amb La Venus de las Pieles, escrita pel dramaturg nord-americà David Ives i amb una carrera triomfal a Broadway entre els anys 2010 i 2012. I si en el primer exemple la història comptava amb tan sols quatre intèrprets dins d’un pis, ara la posada en escena encara es redueix més amb tan sols dos protagonistes sobre un escenari teatral. Doncs el repte torna a funcionar.
Nebraska
Director: Alexander Payne
Intèrprets: Bruce Dern, June Squibb, Will Forte, Stacy Keach, Bob Odenkirk.
Gènere: Drama. USA, 2013. 120 min.
Després de rebre una carta en què l’informaven que acabava de guanyar un premi d’un milió de dòlars, el vell Woody Grant s’entesta a viatjar fins a Nebraska per reclamar-lo. Les seves continues escapades de casa amb aquest propòsit i d’amagat de la seva dona fan que el seu fill David, amb qui manté una relació força freda, acabi acceptant acompanyar-lo amb cotxe, encara que sigui perquè s’adoni que l’han enganyatTot i no ser tan prolífic com voldríem alguns -mitja dotzena de pel·lícules en 20 anys-, Alexander Payne s’ha guanyat el dret de ser un dels cineastes més respectats de l’actualitat. I no només per l’alta qualitat dels seus títols, tant en la faceta de director com la de guionista, sinó per la coherència que ha sabut donar a la seva filmografia. A Propósito de Schmidt (2002) era l’aventura d’un jubilat per retrobar-se amb si mateix i buscar aquelles experiències que li havien faltat durant la seva vida, Entre Copas (2004) ens portava de viatge en un redescobriment de l’amistat entre dos homes radicalment diferents, i Los Descendientes (2011) presentava un repte per un pare que de cop es troba amb l’obligació d’aprendre a ser-ho i de preservar la dignitat de la seva família. Ara, Nebraska torna a parlar-nos de reconstruccions afectives, però des del punt de vista d’un fill que busca esmenar la distància que el separa amb el seu pare.
Semblava que no arribaria mai. Ara sí, després d’anys de rumors de tota mena i dates d’estrena posposades una i altra vegada, l’esperada seqüela Sin City: A Dame to Kill For ja és una realitat. Caldrà esperar uns quants mesos, però almenys sabem que arribarà, que ja és molt més del que teníem. Agradés més o menys (personalment, em va encantar), no hi ha dubte que Sin City va causar impacte quan es va estrenar -ja fa nou anys!-, sobretot per la seva elegant estètica, que mimetitza per complet el còmic que adapta. Com era evident, la seqüela manté aquest estil visual i torna a estar codirigida per Robert Rodriguez i Frank Miller, autor del còmic en qüestió. La pel·lícula recupera força personatges de la primera part, i centra el seu argument en una història de venjança protagonitzada per Dwight (que canvia d’actor) i una misteriosa dama.
Her
Director: Spike Jonze
Intèrprets: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson (veu), Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt.
Gènere: Drama, ciència-ficció. USA, 2013. 120 min.
En un futur no molt llunyà, però força més avançat tecnològicament, Theodore és un home solitari que després de separar-se de la seva dona dedica la seva vida a la seva feina en una empresa de redactors de cartes d’altres persones i a jugar als videojocs al seu pis de Los Ángeles. Tot canvia quan un dia compra OS1, un nou sistema operatiu basat en la intel·ligència artificial i amb veu de dona, amb el qual comença a interactuar de forma cada vegada més intensa.Si ara mateix una pel·lícula m’expliqués que l’evolució de la tecnologia durant les dues últimes dècades ha modificat la forma amb què sorgeixen o es desenvolupen les relacions afectives, o que la veritable identitat d’una persona darrere un nick o un avatar pot ser fàcilment falsejada, o que cap enllaç virtual pot proporcionar el mateix que ofereix el contacte humà, segurament m’hauria fet perdre l’interès al cap de poca estona per la manca d’aportacions noves. Però quan arriba Spike Jonze i agafa tot el context que engloba aquests conceptes per construir una història sobre les expectatives i aspiracions que genera l’amor i també sobre la dubtosa felicitat que pot provocar la recerca d’ideals, ens trobem davant un tros de pel·lícula com Her. Un relat tendre i commovedor que en el fons amaga una realitat preocupant, no només per si mateixa, sinó per la poca distància que la separa dels temps que vivim actualment.
Nymphomaniac
Director: Lars von Trier
Intèrprets: Charlotte Gainsbourg, Stellan Skarsgaard, Stacy Martin, Shia LaBeouf, Christian Slater, Sophie Kennedy Clark, Jamie Bell, Uma Thurman, Willem Dafoe.
Gènere: Drama. Dinamarca, 2014. 240 min.
Durant un plujós vespre d’hivern, un home gran troba al mig d’un carreró una dona estirada, quasi inconscient i amb senyals d’haver estat agredida. Quan se l’emporta a casa per donar-li aixopluc i s’interessa pel que li ha passat per acabar així, ella comença a explicar-li la història de la seva vida, en què va descobrint poc a poc la seva addicció al sexe.Ja fa anys que Lars von Trier ha afegit a les controvertides pel·lícules que formen la seva filmografia una certa voluntat de fer-se notar a nivell personal, sobretot des que va dir que “simpatitzava una mica amb Hitler” durant el Festival de Cannes de 2011. Una polèmica que, quan va quedar relativament aparcada, va donar pas a l’anunci que la propera pel·lícula que rodaria seria pornogràfica. Des de llavors, i més encara quan es va desvelar que el títol seria Nymphomaniac, la voluntat -i cert morbo també- de saber detalls sobre el projecte no va deixar de créixer, fins que el muntatge final es va acabar amb un resultat que arribava a les 4 hores de metratge. Incompatible amb l’exhibició a sales comercials, la pel·lícula es va dividir en dues parts, però un cop vistes ambdues el més convenient és contemplar-la com el que és originalment: una sola obra que explora de forma exhaustiva, cuidada, explícita i polèmica el que passa per la ment d’una nimfòmana.
Oslo, 31 August
Director: Joachim Trier
Intèrprets: Anders Danielsen Lie, Hans Olav Brenner, Ingrid Olava, Øystein Røger, Tone Beate Mostraum.
Gènere: Drama. Noruega, 2011. 90 min.
Anders, un jove noruec que es troba a la recta final del seu tractament de desintoxicació, rep un permís per passar un dia a la ciutat d’Oslo i de pas fer una entrevista de feina com a part del seu programa per ajudar-lo a reprendre la seva vida. Durant aquestes hores, Anders aprofita per trobar-se amb algunes de les persones més properes que havia deixat de veure per culpa de la seva addicció, i és quan comprovarà els efectes del pas del temps i dels seus errors del passat.No serà el primer cop que subratllo l’especial sensibilitat -i a la vegada cruesa- que mostren els nòrdics a l’hora d’endinsar-se a la vessant moral més obscura o autodestructiva de les persones. Serà el fred polar, les poques hores de llum o la seva personalitat inherent, però molts dels drames cinematogràfics que arriben del nord d’Europa aconsegueixen deixar-te unes males vibracions molt particulars. Recordo la sueca La Caza (Thomas Vinterberg) o la noruega Headhunters (Morten Tyldum) com alguns dels exemples més recents. Ara, no marxem de terres noruegues per afegir-hi Oslo, 31 de Agosto, una pel·lícula molt més personal i introspectiva que les dues citades, en què el jove director danès Joachim Trier fa un impactant retrat de l’efecte de les drogues en un jove que encara té tota la vida per davant, i al mateix temps examina un bocí de la societat benestant actual. Un film que, sense fer soroll, va castigant poc a poc.





















