M.A.Confidential

Her

Director: Spike Jonze

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson (veu), Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt.

Gènere: Drama, ciència-ficció. USA, 2013. 120 min.

Si ara mateix una pel·lícula m’expliqués que l’evolució de la tecnologia durant les dues últimes dècades ha modificat la forma amb què sorgeixen o es desenvolupen les relacions afectives, o que la veritable identitat d’una persona darrere un nick o un avatar pot ser fàcilment falsejada, o que cap enllaç virtual pot proporcionar el mateix que ofereix el contacte humà, segurament m’hauria fet perdre l’interès al cap de poca estona per la manca d’aportacions noves. Però quan arriba Spike Jonze i agafa tot el context que engloba aquests conceptes per construir una història sobre les expectatives i aspiracions que genera l’amor i també sobre la dubtosa felicitat que pot provocar la recerca d’ideals, ens trobem davant un tros de pel·lícula com Her. Un relat tendre i commovedor que en el fons amaga una realitat preocupant, no només per si mateixa, sinó per la poca distància que la separa dels temps que vivim actualment.

Segurament és un dels tòpics cinèfils més gastats, però no puc evitar referir-m’hi cada vegada que queda demostrat: el gènere de ciència-ficció és el que sol fer aflorar el costat més humà dels seus personatges. I és que no hi ha res com interactuar amb una màquina o un robot per adonar-te, a través de la contraposició, de la veritable essència dels humans. Spike Jonze planteja Her des d’aquest punt de vista, explicant que, per molt que la tecnologia avanci, mai podrà igualar el component emocional i imprevisible que forma part de nosaltres. Tal com vèiem a Blade Runner entre Rick Deckard i la replicant Rachel, per molta connexió que s’estableixi, en algun moment o altre sorgirà aquesta barrera que ni la màquina més sofisticada pot superar. A Her, Jonze pren el relleu aplicant-ho a un entorn tecnològic molt proper, ja sigui per alertar-nos, per deixar-nos en evidència o per defensar l’amor tal com és, amb tots els seus errors.

I és que ben bé podríem definir Her com una reivindicació d’allò que ens fa més humans: la imperfecció. Gràcies a un guió brillant, la pel·lícula és capaç d’avançar durant bona part del metratge amb una doble capa que mostra amb delicadesa i sensibilitat l’intent de recuperació emocional del protagonista, però al mateix temps amaga una ferida per tancar i una sensació d’ingenuïtat i melancolia. A més, Spike Jonze introdueix tocs d’humor irònic -fins i tot gamberro en alguna ocasió-, i torna a demostrar el seu especial tacte a l’hora de transmetre’ns emocions de tot tipus a través del seu cinema. D’altra banda, la riquesa de l’argument recau també en la importància de les seves trames secundàries, més rellevants del que pot semblar a primera instància. Tot i que aparentment no passen moltes coses, el ritme narratiu resulta força viu i l’evolució del protagonista és constant. És un film que de seguida desprèn una empatia particular.

La presència de Joaquin Phoenix té gran part de culpa en aquesta capacitat de Her per connectar amb l’espectador. L’actor porto-riqueny és l’ànima de la pel·lícula i ens ofereix, com ja és habitual en ell, el millor de la seva genuïna expressivitat, en aquest cas explotant la seva vessant més sensible i entranyable. La dificultat afegida d’haver d’actuar en solitari, però com si realment estigués acompanyat d’algú, dóna encara més mèrit al seu paper. Clar que quan aquest “algú” virtual és la veu de Scarlett Johansson, probablement tot resulta més fàcil, ja que l’actriu aporta una presència increïble i realment aconsegueix ser percebuda com un personatge més de carn i ossos. I és que, només amb la veu, Johansson sap seduir, intimar, riure, plorar, enfadar-se o decebre’s amb una veracitat sorprenent. Com a secundàries, Amy Adams es mostra menys imponent, però igual d’efectiva que sempre, i Rooney Mara no passa de correcta.

Un altre dels aspectes significatius de Her és, òbviament, el retrat que fa de la societat en un futur relativament proper. Individus més alienats, accés permanent a la xarxa i a tot tipus d’aplicacions amb control per veu, videojocs tridimensionals totalment interactius… en resum, una pèrdua del contacte humà encara més accentuada en favor de les noves vies de comunicació. En aquest sentit, l’ús dels efectes especials és discret, però molt creïble i integrat amb la realitat, la qual, com ja he dit, no s’allunya gaire del que tenim ara. Tot plegat, acompanyat d’una banda sonora pulcra i emotiva, que sap aportar calidesa quan l’escena ho requereix. Spike Jonze firma amb Her la seva millor pel·lícula, juntament amb Adaptation, i ens deixa clar que, per molta tecnologia que tinguem a la nostra disposició, nosaltres seguim sent iguals, amb tot el que això suposa. Per tant, si hem de fracassar, que sigui per causes “naturals” i no perquè una màquina s’hi ha ficat pel mig.