M.A.Confidential

Nymphomaniac

Director: Lars von Trier

Intèrprets: Charlotte Gainsbourg, Stellan Skarsgaard, Stacy Martin, Shia LaBeouf, Christian Slater, Sophie Kennedy Clark, Jamie Bell, Uma Thurman, Willem Dafoe.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2014. 240 min.

Ja fa anys que Lars von Trier ha afegit a les controvertides pel·lícules que formen la seva filmografia una certa voluntat de fer-se notar a nivell personal, sobretot des que va dir que “simpatitzava una mica amb Hitler” durant el Festival de Cannes de 2011. Una polèmica que, quan va quedar relativament aparcada, va donar pas a l’anunci que la propera pel·lícula que rodaria seria pornogràfica. Des de llavors, i més encara quan es va desvelar que el títol seria Nymphomaniac, la voluntat -i cert morbo també- de saber detalls sobre el projecte no va deixar de créixer, fins que el muntatge final es va acabar amb un resultat que arribava a les 4 hores de metratge. Incompatible amb l’exhibició a sales comercials, la pel·lícula es va dividir en dues parts, però un cop vistes ambdues el més convenient és contemplar-la com el que és originalment: una sola obra que explora de forma exhaustiva, cuidada, explícita i polèmica el que passa per la ment d’una nimfòmana.

Nymphomaniac porta el segell de Von Trier des de la primera escena fins l’última, i no només per la seva evident llibertat de mostrar tot allò que considera necessari, sinó també per la brillantor de la seva narrativa. A banda d’una part final en què alguns elements de guió s’incorporen de forma un pèl discutible, són quatre hores força sòlides. D’una banda, l’estructura de l’avanç temporal de l’acció, a base de flashbacks i capítols, dóna un ritme sorprenent al film, permetent que el grau d’interès es mantingui de forma quasi permanent; de l’altra, les constants metàfores i referències literàries, filosòfiques i culturals de tota mena -sempre sota la particular interpretació que en fa el director danès, per suposat- aporten una gran riquesa, i fins i tot coneixements a l’espectador. Tot i això, resulta significatiu també que a nivell global la narrativa de Nymphomaniac sigui força més clara i accessible del que ens té acostumats Von Trier.

L’altre factor que fa de Nymphomaniac una pel·lícula sorprenentment més propera que Anticristo o Melancolía, per exemple, és la naturalitat i franquesa amb què parla de la sexualitat. Encara que estiguem a anys llum del que pensa o experimenta la seva protagonista, i òbviament sense considerar si compartim o no els seus punts de vista, tot està explicat de forma directa, sense vacil·lacions ni rodejos. I no ens enganyem, la provocació visual tampoc és tant escandalitzant; i si ho és, més a nivell violent que no sexual. En realitat, el veritable impacte del film és anar descobrint la forma de veure la vida de la seva protagonista, o com l’addicció al sexe -igual que les drogues o l’alcohol- pot deixar tota la resta en segon pla fins esborrar-ho per complet. Algunes de les escenes amb més càrrega psicològica i dramàtica resulten colpidores, sobretot perquè estan rodades i exposades com només Von Trier sap fer-ho.

D’altra banda, el realisme que desprèn la pel·lícula és absolut. I ho és en gran part per l’entrega del seu repartiment, començant per una Charlotte Gainsbourg que completa el seu triplet particular amb Von Trier amb un paper brillant, molt físic i a la vegada ple de matisos. No sé fins quin punt la Gainsbourg s’identifica amb el personatge, però la veritat és que l’actuació és sorprenent, sobretot per com en ocasions sap explicar allò més intens amb una fredor impactant. Pràcticament al seu nivell podríem situar Stacy Martin, que en el seu debut com a actriu -i deu ni do el film escollit per a debutar- duu el pes de la primera meitat de la història amb una confiança remarcable. Els secundaris estan a un gran nivell també en papers força exigents, especialment Uma Thurman, Jamie Bell o Christian Slater. Stellan Skarsgaard i Shia LaBeouf estan més discrets, potser per la naturalesa dels seus personatges, però completen un repartiment a l’alçada del que la pel·lícula demanava.

Von Trier posa en boca de la protagonista de Nymphomaniac un discurs contundent, amb idees força discutibles o directament reprovables, però té també la capacitat de deixar-nos jutjar a nosaltres. La podem odiar, la podem contradir, la podem comprendre, o una mica de tot, però no serà perquè la pel·lícula ens convidi a fer-ho. El nivell d’acceptació moral del film va a càrrec de cada espectador, i és aquí on el danès ens proposa el veritable repte. Personalment, crec que potser es podria haver estalviat algun petit tram del viatge en la seva segona meitat, però la sensació final és que no hi ha res que respongui a una voluntat de provocació gratuïta per part del director. Nymphomaniac no és una pel·lícula per sortir amb les mans el cap, sinó un recorregut de gran interès i des d’un punt de vista molt lúcid a l’interior d’una ment pertorbada. Polèmiques apart, l’ull de Von Trier darrere la càmera segueix sent molt necessari pel cinema contemporani.

(Text original publicat a Gent Normal)