M.A.Confidential

La Venus à la Fourrure

Director: Roman Polanski

Intèrprets: Mathieu Amalric, Emmanuelle Seigner.

Gènere: Comèdia. França, 2013. 95 min.

Sense ànims d’establir cap mena de relació causa-efecte malintencionada, és evident que, des de l’alliberament del seu arrest domiciliari, Roman Polanski ha trobat un entorn confortable dins del gènere teatral. És a dir, un sol espai per a tota l’acció, molt pocs actors protagonistes i el diàleg com a principal arma. Fa un parell d’anys, el director ja ens acostava la divertida i intel·ligent sàtira social Un Dios Salvaje, adaptant una obra de Yazmina Reza; ara, s’atreveix amb La Venus de las Pieles, escrita pel dramaturg nord-americà David Ives i amb una carrera triomfal a Broadway entre els anys 2010 i 2012. I si en el primer exemple la història comptava amb tan sols quatre intèrprets dins d’un pis, ara la posada en escena encara es redueix més amb tan sols dos protagonistes sobre un escenari teatral. Doncs el repte torna a funcionar.

La Venus de las Pieles comença amb un suau tràveling que recorre un passeig de París totalment desert i sota una pluja contundent, i que es desvia per fer-nos entrar per la porta d’un vell teatre. Ja no en sortirem durant una bona estona. Allà, el film inicia un autèntic duel de poder a dues bandes, en què es mesclen la brillantor, enginy i subtilesa del text de David Ives amb el ritme dinàmic i la direcció aguda de Polanski. Tot això sumat, evidentment, al talent dels dos intèrprets. L’essència narrativa de la pel·lícula és un joc de diferents capes, en un principi ordenades, però que poc a poc es van entrellaçant. D’aquesta forma, la persona i el personatge es van alternant de forma constant i cada vegada més ambigua, posant a prova l’espectador a l’hora de distingir entre l’un o l’altre. Un joc en què la personalitat interpretada pot amagar-ne darrera una de real totalment oposada; o potser no. Polanski deixa que nosaltres ho interpretem.

Tot i la seva aparença humil i senzilla, poc a poc la pel·lícula va adquirint més profunditat de la que sembla, i a més a més en diverses vessants. La primera, centrada en el contingut del llibre homònim que es cita a l’obra (“La Venus de las Pieles” de Leopold von Sacher-Masoch), és una evident lluita de sexes per arribar a establir uns papers de dominador i dominat. Aquí, la química entre els dos protagonistes de la pel·lícula, que va mesclant rivalitat, complicitat i tensió sexual, dóna molt de joc. La segona gran dimensió darrere La Venus de las Pieles és aquella en què el propi creador de l’obra (i en aquest cas també de la pel·lícula) queda reflectit en el protagonista masculí. A ningú se li escapa que Roman Polanski és força identificable en pantalla, no només per la seva personalitat, sinó per com el caràcter de la protagonista femenina rememora part de la seva filmografia inicial, en què les dones hi tenien una presència bastant controvertida.

També hi ajuda el fet -qui sap si deliberat- que Mathieu Amalric tingui una bona retirada a Polanski de més jove. L’actor francès fa un autèntic desplegament interpretatiu, mostrant un personatge que evidencia com la seva posició inicial de conductor i director de l’escena es va veient afectada per la seva inseguretat, la seva por, la seva feblesa i la seva frustració. Amalric mostra una gran evolució durant l’hora i mitja de pel·lícula. Per la seva banda, el paper d’Emannuelle Seigner (dona de Polanski a la vida real) és completament diferent, ja que és conscient que portarà la batuta des del primer minut i es dedica a jugar amb el seu acompanyant i posar-lo a prova. Seigner funciona a la perfecció com a “Venus de les pells” particular de Polanski -ho serà també en la realitat?-, sobretot quan va deixant-se anar poc a poc fins arribar als minuts finals. La capacitat dels dos actors per sostenir la pel·lícula sencera és d’un gran mèrit.

Com es pot esperar d’una obra teatral d’aquest tipus, La Venus de las Pieles convida l’espectador a digerir-la de forma subjectiva, a escarbar una mica per trobar-ne un sentit més enllà del superficial. La conclusió ens mostra a un text enginyós, atrevit i fins i tot polèmic, tot i que en ocasions es passa una mica d’intel·lectual i algun diàleg queda poc clar a nivell de significat. Suposo que això ja depèn de la percepció de cadascú. És una pel·lícula interessant en el seu plantejament -més encara quan vas descobrint el simbolisme que hi ha darrere- i també lloable per la direcció intensa i propera que Polanski aplica a un format que, per la seva naturalesa teatral, ja és limitat. Potser per aquesta raó costarà citar-la dins del millor de la filmografia del director, de la mateixa forma que ha passat sense fer tot el soroll que es podria esperar tenint en compte qui hi ha darrere la càmera. Mal fet, perquè mereix ser reconeguda.