M.A.Confidential

Dallas Buyers Club

Director: Jean-Marc Vallée

Intèrprets: Matthew McConaughey, Jared Leto, Jennifer Garner, Steve Zahn, Dallas Roberts, Denis O’Hare.

Gènere: Drama. USA, 2014. 115 min.

És una expressió eminentment nord-americana, però de ben segur que molts hem sentit o llegit més d’un cop la frase “life is like a rodeo” (la vida és com un rodeo) per fer referència a les dificultats que ens trobem per mantenir el nostre equilibri vital. Dallas Buyers Club és una pel·lícula que pren aquest significat i el posa de manifest, tant en sentit literal com metafòric, per explicar-nos la vida de Ron Woodroof, una d’aquelles persones anònimes amb una història personal que mereixia ser coneguda. Jean-Marc Vallée, que es va guanyar un nom a l’escena independent gràcies a la notable C.R.A.Z.Y. (2005), és l’encarregat de portar-la a la pantalla. El resultat és un drama intens i proper, clarament beneficiat per les immenses actuacions dels dos protagonistes, però amb una excessiva preocupació per no traspassar alguns límits que el fa quedar-se una mica curt en alguns aspectes.

El film ens aproxima de forma força equilibrada a la problemàtica de la SIDA en una època de ple auge de la malaltia. D’una banda, perquè ens presenta els personatges de forma tremendament realista, però no es recrea en les seves penes buscant un efecte lacrimogen o melodramàtic; de l’altra, perquè sap incloure intel·ligents tocs d’humor (sí, força negre en alguna ocasió) i adoptar un enfoc més desenfadat sense que resulti frívol o desentoni amb la història. Algú ho considerarà una concessió a l’espectador, però jo hi veig un fet clau per donar personalitat al film. En general, Dallas Buyers Club evita fer una introspecció profunda i transcendental en els seus personatges, tant donada en temàtiques com aquesta, i es decanta per donar-los vitalitat a pesar de la seva situació. Això sí, en moments puntuals, ens mostren el seu interior de forma més crua i visceral, recordant-nos que el seu futur no és precisament gaire clar.

Amb tot, no crec del tot encertat -a banda que quedaria totalment simplista- dir que Dallas Buyers Club és una pel·lícula sobre la SIDA. Naturalment que hi té un pes clau, però jo parlaria més d’un film sobre la voluntat de plantar cara al destí, on els obstacles no es limiten només a un virus immunodeficient. La pel·lícula fa un enfoc sociològic, polític i econòmic que demostra que hi ha altres virus que cal combatre, com el de la posició social dels afectats per la malaltia o el dels interessos del sector sanitari i farmacèutic en relació als medicaments pel tractament. En realitat, és en aquest sentit on les accions de Ron Woodroof tenen més mèrit i rellevància, però malauradament també és on el guió perd cert grau de lucidesa per culpa d’algunes manques de risc. La sensació és que, tot i mantenir l’atractiu de la història en tot moment, es queda a mig camí entre un film de denúncia, de reivindicació, de conscienciació i un simple “biopic”.

Aquest fet és el que propicia la inevitable certesa que, sense la sensacional parella d’actors que la protagonitzen, Dallas Buyers Club passaria força més desapercebuda. Pocs títols poden presumir d’haver fet doblet d’Oscars pels seus actors, i tot i que veient que potser aquesta condició li queda un pèl gran a un projecte com aquest, la veritat és que no hi ha res a replicar. Matthew McConaughey ho clava de principi a fi, es fica completament a la pell del personatge i dóna el millor de si mateix a cada escena, cada diàleg i cada paraula. Més enllà de la profunda transformació física, l’actor texà dibuixa un antiheroi en tota regla, durament castigat per la vida i els seus mals hàbits, però carregat de tenacitat i amb un gran carisma. Per la seva banda, Jared Leto el segueix de prop, portant encara més enllà la vessant física i oferint un contrapunt idoni, exteriorment molt més excèntric, però a la vegada molt més turmentat per dins.

Els diàlegs entre els dos protagonistes ofereixen sens dubte alguns dels millors moments del film, que tot i no destacar precisament per tenir una narració memorable, sí que mostra un molt bon ritme. Llàstima que la direcció resulti tan plana i sense cap estil mínimament personal per part de Jean-Marc Vallée, qui sembla recolzar-se massa en els actors i s’oblida d’incloure la seva signatura des de darrere la càmera. En tot cas, tot i que en alguns aspectes resulti una mica tèbia, Dallas Buyers Club té motius per ser memorable, començant per l’interès que desperta la història personal de Ron Woodroof i les conseqüències que la seva tossuderia va tenir i probablement han tingut a la societat actual en la seva lluita contra la SIDA i altres malalties. Per molts salts i voltes que donés el toro en el seu rodeo particular, ell s’hi va aferrar amb totes les seves forces. I va valdre la pena.