M.A.Confidential

1917

Director: Sam Mendes

Intèrprets: George MacKay, Dean-Charles Chapman, Mark Strong, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Andrew Scott, Richard Madden, Daniel Mays, Adrian Scarborough.

Gènere: Bèl·lic, drama.

País: Regne Unit, 2019. 115 min.

Abril de 1917. Nord de França. L’exèrcit britànic és a punt d’iniciar una ofensiva aprofitant una retirada dels alemanys, però el general d’una altra companyia descobreix que es tracta d’una trampa que pot causar milers de morts. Amb l’objectiu d’evitar-ho, envia dos soldats per a entregar el missatge abans que no sigui massa tard. Tenen mig dia, amb prou feines, per a creuar una zona que, fins fa poc, era ocupada per l’enemic.

El cinema bèl·lic no està vivint una època particularment prolífica aquests últims anys. Ara bé, també és cert que, d’entre els pocs exemplars que n’han sortit, hem pogut gaudir d’algunes revisions i modernitzacions del gènere absolutament memorables: Dunkirk, En Tierra Hostil, Cartas desde Iwo Jima… A totes elles, ara cal afegir-hi aquest autèntic prodigi anomenat 1917, una pel·lícula amb la qual Sam Mendes abandona la seva etapa a l’univers James Bond per a fer-nos capbussar de ple a la 1a Guerra Mundial. I ho fa no només buscant aquesta màxima immersió a nivell sensorial que altres títols ja havien aconseguit, sinó també afegint-hi una continuïtat temporal i espacial que eleven encara més l’experiència. Sota un estat de tensió constant, 1917 ens proposa un trajecte que gairebé podria pertànyer a un film de terror, però que al mateix temps és capaç de provocar-nos reaccions de tota mena, gràcies a tots els escenaris i situacions que va enllaçant de forma sorprenentment cohesionada.

És evident que 1917 està marcada des del primer minut per les seves característiques formals. En moltes ocasions, l’aposta pel pla seqüència pot respondre a una ambició purament estètica o més aviat a un capritx per part del director, però aquí pren tot el sentit del món. Des del mateix tràveling inicial, en què seguim els dos protagonistes a mida que van descendint fins el fons de la trinxera, aquesta aposta formal es converteix en un element narratiu que alimenta cada escena, i que també condiciona -i de quina manera- el nostre punt de vista. És un joc de doble vessant que Mendes sap equilibrar en tot moment. Per exemple, aconsegueix la mateixa sensació de “no descans” que tenen els soldats protagonistes; si ells no se’l poden permetre, donada la urgència de la seva missió, nosaltres tampoc. Així, pràcticament notem el seu mateix cansament, però també se’ns multiplica el respir cada vegada que l’acció baixa d’intensitat. De fet, a 1917 tot es percep de forma multiplicada.

D’altra banda, el director utilitza aquest pla seqüència per a atrapar-nos. Un cop sortim de la primera trinxera, ja no podem escapar; quedem lligats a uns personatges i una càmera que no pararan fins que no puguin arribar al seu destí. No sabrem a què ens enfrontarem fins que no ens ho trobem als morros, ni tampoc què vindrà després. Alguns dels millors fragments de 1917 són aquells en què el moviment de la càmera ens va descobrint tots els elements que teníem al costat, però que encara no havíem vist, de mode que va variant la nostra construcció mental dels escenaris. Potser crèiem que en un lloc gairebé no hi havia ningú, i en realitat estava ple de gent; o havíem imaginat un espai buit, i de sobte l’enquadrament gira i apareix una població sencera. És així com 1917 aprofita les limitacions que suposa aquest punt de vista únic, continu i sense talls: ens fa viure tot el que passa amb un intens “ara i aquí”. I quan això vol dir creuar un territori enemic en plena guerra, el resultat no pot ser més angoixant.

Més enllà de tota l’espectacularitat que ens ofereix la càmera de Sam Mendes, el director també evita que el ritme de 1917 es descontroli. El film passa per etapes de tota mena, arribant a moments límit, però també frenant quan fa falta; i tant la direcció com la resta d’elements formals s’hi adapten. En aquest sentit, la fotografia de Roger Deakins és una proesa, sobretot per la capacitat d’anar enllaçant escenaris totalment diferents quant a lluminositat, textures, atmosferes… sempre aconseguint que les imatges ens transmetin alguna cosa distingible. Tota la part que té lloc en un poble derruït, començant en negra nit, passant d’exteriors a interiors i acabant amb una fugida quan el sol està sortint, resulta especialment admirable. Tot i el pla seqüència permanent, surts de 1917 amb la ferma sensació que has passat per un munt d’espais diversos, i que cadascun l’has viscut de forma diferent.

Si bé és cert que a 1917 el virtuosisme formal sembla agafar amb massa força les regnes de tota la pel·lícula, les mancances que això genera queden, en gran part, compensades per tota la resta. Per exemple, la connexió emocional que establim amb els protagonistes no va més enllà de la d’acompanyar-los en la seva missió de supervivència, però de seguida queda clar que la història tampoc no ho requereix en excés. El dramatisme no pertocava a aspectes íntims, sinó al que provoca el propi horror de la guerra. D’altra banda, al film se li noten algunes dreceres força descarades en el seu trajecte, però, de nou, es poden assimilar dins de la seva aposta narrativa. I és que, al capdavall, Sam Mendes completa un increïble exercici de cinema, d’aquells que el consoliden com una expressió inigualable a l’hora d’explicar històries; i encara que sigui usant tots els artificis tècnics que podem trobar aquí. En ple 2020, 1917 ens deixa la certesa que acabem de veure una pel·lícula única, així que poca cosa més podem demanar.