M.A.Confidential

Magic in the Moonlight

Director: Woody Allen

Intèrprets: Emma Stone, Colin Firth, Marcia Gay Harden, Jacki Weaver, Eileen Atkins, Simon McBurney, Hamish Linklater, Erica Leerhsen

Gènere: Comèdia romàntica. USA, 2014. 95 min.

Potser podria dedicar una mica més de temps a treballar els seus guions, a rebuscar de nou en els racons més corrosius del seu humor o a arriscar-se a explorar nous terrenys, però, amb 79 anys acabats de fer, sembla força improbable que Woody Allen trenqui la seva dinàmica creativa. I aviam qui és el valent que el convenç del contrari. Així doncs, hem tornat a rebre la seva particular ració anual, i en el cas de Magia a la Luz de la Luna ens tornem a trobar amb un d’aquells títols que passaran a engreixar el prestatge de pel·lícules d’un sol ús; simpàtiques, entranyables i fàcilment digeribles, però massa rutinàries i reiteratives per a resultar rellevants. Tots sabem que Allen no s’ha caracteritzat mai per l’amplitud de mires pel que fa als temes tractats a les seves pel·lícules, però a la vegada és cert que els tracta de forma única. Qui hi connecti i en tingui ganes, tornarà a passar una bona estona; qui no, té tot el dret, i amb raó, de lamentar una evident monotonia.

El que mai no minva excessivament és la capacitat d’Allen de transmetre a les seves pel·lícules bones idees sobre la vida i els seus diferents angles, sempre amb l’amor com a nucli al voltant del qual orbiten tots els maldecaps. A Magia en la Luz de la Luna, hi trobem una d’aquelles dicotomies tan clàssiques de l’ésser humà com és la de la fe contra la raó, i en aquest cas ho simbolitza amb les dues cares d’un número de màgia: la del públic que s’entusiasma amb el que veu i la del mag que ha de seguir al peu de la lletra un truc estudiat fins el més mínim detall. Què preferim? Quedar-nos amb la il·lusió del que acabem de veure o buscar-ne l’explicació racional que ens posi els peus a terra? La narració del film, i concretament la relació entre els dos principals protagonistes, és una clara extrapolació d’aquest conflicte i la decisió que pren cadascú per a resoldre’l. Probablement el millor és trobar-ne un equilibri, o saber detectar en quin moment ha de prevaldre cada opció.

Magia a la Luz de la Luna escenifica molt bé el missatge que vol transmetre, però deixa certa sensació que l’execució global és un pèl imprecisa, fins i tot dispersa en algun moment. Diverses escenes o diàlegs sonen més a capritxos de Woody Allen que no pas a elements necessaris per fer avançar la narració; i sí, no és que això resulti una novetat en les pel·lícules del director novaiorquès, però el seu pes s’acusa de forma força més considerable. Tampoc hi ajuda l’entorn de la història, centrat en les classes altes de la societat europea dels anys 20, cosa que espesseix una mica massa alguna escena puntual i també converteix certes converses pràcticament en recitals de prosa per l’excés de distinció i adornament. Allen es mou molt millor en el seu humor jueu carregat de mala bava (Si la cosa Funciona n’és l’última gran exemple), que no pas fent ús de la fina ironia britànica de fa un segle; si més no, per aguantar-ho en el decurs de tot un film.

El que sí que resulta tot un encert és l’elecció de Colin Firth per a interpretar aquest tipus de protagonista, ja que l’actor de Hampshire personifica a la perfecció l’elegància i la rectitud del personatge de Stanley, però també mostra la seva inseguretat interior i la seva incomoditat quan el treuen d’allò ja establert. Firth no fa una actuació per ser particularment recordada, però compleix amb gran ofici amb allò que el paper li demana. El seu contrapunt, o la fe que posa en dubte la raó, queda en mans de la figura d’Emma Stone, que aporta tot el color i la naturalitat necessàries per trencar amb la rectitud de Firth. El seu posat angelical i vulnerable amaguen una forta convicció, així com una gran personalitat, tot i que tampoc s’escapi dels dubtes existencials. Amb Magia a la Luz de la Luna, els dos debuten amb Woody Allen i no desentonen, llàstima que la curiosa química entre ells -ell li dobla l’edat- no sempre funciona amb la mateixa eficàcia.

On no sembla que Woody Allen tingui ganes d’esforçar-se massa és en la direcció, molt plana i clàssica en tot moment, i sense massa cosa per aportar a nivell narratiu. En realitat, tot i que l’apartat fotogràfic sí que està molt ben cuidat, Magia a la Luz de la Luna és una pel·lícula que se sustenta clarament pel seu text. Massa i tot. Fins i tot a l’hora d’exposar el seu missatge troncal es torna innecessàriament reiterativa. En tot cas, l’agradable atmosfera que desprèn la història i també la seva curta durada ajuden a digerir-la de gust i sense massa dificultat. A més a més, encara que últimament acabi caient en els subjectes de sempre, segueix latent la sensació que Woody Allen té molta més facilitat per parlar-nos de l’amor que la gran majoria de cineastes d’aquest gènere. Llàstima que, en aquest cas, el film estigui destinat a esquivar qualsevol lloc a la nostra memòria i es limiti tan sols a fer-nos passar una bona estona.