M.A.Confidential

Arròs Covat

Creador: Juanjo Sáez

Intèrprets: Xavi Masdeu, Lluís, Ricard, Tieta Paquita, Sònia, Laura, Serafí.

Gènere: Animació, comèdia. Catalunya, 2009. 24 capítols de 12-15 min.

Tots sóm Xavi Masdeu. O ho hem estat, o ho serem, encara que sigui només una petita porció d’ell. Hi ha poques formes de resumir millor el missatge genèric que Arròs Covat ha enviat a tots els seus espectadors i que il·lustra a la perfecció la millor virtut, i a la vegada clau de l’èxit, d’aquesta humil sèrie d’animació: la proximitat. De la privilegiada i, per què no dir-ho, peculiar ment de l’il·lustrador Juanjo Sáez, ha aflorat un dels productes més frescos, sincers i originals que la televisió catalana ha parit durant els últims anys, una mostra rotunda que no cal recórrer a grans mitjans de caràcter tècnic si la idea i la capacitat narrativa que hi ha darrere funcionen a la perfecció. La humanitat que desprenen els personatges i la majoritària quotidianitat de les trames, tot i els seus tocs de surrealisme i deliri, fan d’Arròs Covat una sèrie que qualsevol de nosaltres podria protagonitzar.

El punt de partida de la sèrie és tan senzill com inevitable per a tothom: aquell moment en què un s’adona que s’està fent gran i que, sense deixar de sentir-se jove, hauria d’encarar la vida d’una altra forma. Cada situació, cada dilema, cada decisió es veu afectada per aquest sentiment, i això acostuma a comportar complicacions i resultats no desitjats. El cas és que al Xavi no li passa res extraordinari i, a priori, té una vida que no inspiraria ni al guionista més brillant, però Arròs Covat capgira aquesta normalitat i poc a poc, i amb un gran sentit de l’humor i la ironia, ens va endinsant a la ment del protagonista i va extraient allò que en realitat molts de nosaltres portem dins. Una vegada forjada aquesta complicitat, ja és impossible desenganxar-se d’aquest personatge, dels seus èxits i fracassos, dels seus somnis o de les seves pors, perquè també són els nostres. A més a més, tenim aquesta gran satisfacció de sentir que la sèrie no ens amaga res.

Naturalment, tot això es combina amb l’inconfusible estil visual de Juanjo Sáez, clarament inspirat en les vinyetes dels còmics i usant una porció molt reduïda de la pantalla. Sáez demostra que no necessita més espai per expressar el que vol explicar; per no necessitar, ni tan sols les cares dels personatges. Qui ens diria que uns dibuixos sense rostre (excepte l’ús molt puntual de detalls com els ulls, el nas o el somriure) podrien arribar a ser tan expressius i a transmetre tantes emocions. Resulta curiós, i també hilarant, que això es combini amb personatges que tenen cara d’animal o d’objecte, un aspecte que forma part d’aquest surrealisme i absurditat propis de l’autor, però que en cap cas trenca la cohesió del disseny visual d’Arròs Covat. Els entorns segueixen la mateixa tònica minimalista amb una gran efectivitat, i l’animació és d’una gran qualitat per la seva capacitat de dinamisme amb tants pocs elements, a banda de ser una de les principals fonts d’humor de la sèrie.

Com no podia ser d’altra forma, no es tracta d’un producte inofensiu, ja que la sèrie deixa anar força crítiques a tot el que rodeja el món del disseny i a l’actual corrent “moderna” que governa certs entorns de la ciutat de Barcelona. Si s’està familiaritzat amb Juanjo Sáez a través d’algun dels seus llibres, ja es pot conèixer l’especial animadversió de l’autor cap a certs personatges, tendències i funcionaments, i de seguida s’intueix que el Xavi Masdeu és, en major o menor mesura, el seu alter ego a la sèrie. Aquest fet és una arma de doble fulla, ja que accentua la complicitat amb el públic de Barcelona, però n’allunya un pèl a qui no conegui les referències. En tot cas, també s’ha de dir que Sáez en el fons es riu de si mateix, ja que pertany a aquest sector que tan critica, a vegades amb més fortuna, a vegades amb una mica de calçador. No obstant, no estem davant d’una sèrie ofensiva, bàsicament perquè el tema principal és un altre.

I és que el tema som nosaltres. Tots patim per si se’ns cova l’arròs, per si tenim la feina que ens pertoca, per si no hem assolit objectius que ja hauríem d’haver assolit, per si tenim clar quin camí volem seguir i un llarg etcètera. I el Xavi Masdeu ens ho recorda, ens ho planteja, ens acompanya i, en el fons, ens encoratja a afrontar-ho, recordant que sovint no ens hem de prendre les coses tan seriosament com creiem. I si no té cara, potser és perquè vol que cadascú hi posi la seva i la de les persones que l’envolten. Poques vegades una sèrie d’animació que aparenta tan poc s’havia convertit en un producte tan realista, humà i entranyable. Tot apunta que ens haurem de conformar amb les dues temporades emeses, i és cert que probablement una tercera s’arriscava massa a cremar la sèrie, però el seu lleugeríssim format de menys d’un quart d’hora convida a revisionar-la. I és que Arròs Covat ho té tot per mantenir-se vigent un munt de temps, sempre que hi hagi gent amb por que se li covi l’arròs.

Tots els capítols d’Arròs Covat es poden veure (legalment) a la seva web www.arroscovat.com.