M.A.Confidential

mother!

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Jennifer Lawrence, Javier Bardem, Ed Harris, Michelle Pfeiffer, Domhnall Gleeson, Brian Gleeson, Kristen Wiig.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2017. 120 min.

En una casa aïllada enmig del camp, una jove parella viu de forma aparentment tranquil·la. Ella passa el dia en plenes tasques de remodelació de la casa, la qual fa un temps va patir un gran incendi, i mentrestant ell mira de començar a escriure un nou llibre. Un dia, un desconegut arriba a casa seva i l’home decideix convidar-lo a quedar-se, tot i les reticències de la dona. Poc a poc, la situació es va tornant cada vegada més incòmoda per a ella, fins al punt que comença a sentir coses estranyes. 

Qualsevol que hagi seguit mínimament la trajectòria de Darren Aronofsky sap que la comoditat de l’espectador no acostuma a ser la seva prioritat. Però per si no havia quedat prou clar, Madre! s’encarrega de recordar-nos-ho de la forma més rotunda possible. El director nord-americà ha tornat a parir una d’aquelles pel·lícules que el defineixen com una de les ments més privilegiades, i també polèmiques, del cinema contemporani. Assistir a tot el que passa no només suposa una brutal experiència de dues hores, sinó el desplegament d’un discurs que adopta múltiples i enormes dimensions. Els simbolismes de la història, presents des de la primera fins la última imatge, enriqueixen i amplien cada fet i cada acció, i acosten l’espectador a un caos al qual no és tan aliè com potser es pensa. Tot i la seva creixent bogeria, Madre! resulta una de les declaracions més fermes d’Aronofsky.

Seria fàcil resumir la pel·lícula com una gran metàfora creacionista. També seria quedar-se molt curt, ja que Madre! accepta moltes més vessants i connotacions possibles. En tot cas, Aronofsky deixa ben clares les seves intencions a través del punt de vista escollit: és la mare la que viu i pateix totes les conseqüències del que va passant al seu voltant. El personatge és associable, bàsicament, a la mare naturalesa, però també s’hi poden veure reflectides altres figures maternes cabdals com, per exemple, la Verge Maria. De fet, es pot arribar a interpretar com un gran símbol de feminitat. És per això que Madre! és a la vegada una reinterpretació enverinada de la Bíblia, un desesperat crit ecologista, una ferotge crítica a la societat de consum i fins i tot un al·legat feminista. Totes aquestes lectures que presenta la pel·lícula, ja sigui a nivell global o parcial, són evidentment interpretables i subjectives, però no hi ha dubte que són necessàries. I és que voler concebre Madre! de forma literal pot ser gairebé una tortura.

L’escalada d’intensitat, de desordre i també d’impacte visual que presenta la pel·lícula és admirable. Darren Aronofsky porta la seva expressió artística fins el final, amb tot el descontrol i el dramatisme que requereix la seva representació, però amb la sensació que mai desvarieja o recorre a morbositats innecessàries. Tot té un sentit, encara que cada vegada passi més ràpid i de forma més eixordadora; al director mai se li’n va la pel·lícula de les mans. A nivell formal, Madre! tampoc ens ho posa fàcil, ja que la càmera d’Aronofsky reprodueix fidelment la pressió constant a què es veu sotmesa la seva protagonista. Jennifer Lawrence se’n surt de forma més que meritòria, tenint en compte que el director rarament deixa que els seus plans respirin i li fa un autèntic marcatge personal seguint tots els seus moviments. Només així Madre! podia transmetre’ns tota l’angoixa i les pors que viu la seva protagonista i, en certa manera, fer que ens hi veiem reflectits.

No és nova la relació de Darren Aronofsky amb el concepte d’humanitat i creació, o amb el vincle entre allò terrenal i allò transcendental. Només cal recordar dues pel·lícules com Pi, fe en el caos o La Fuente de la Vida -una molt més afortunada que l’altra, tot sigui dit- per a comprovar les experimentacions i obsessions del director al voltant d’aquests temes. Madre! és, doncs, una integrant més d’aquesta particular col·lecció d’Aronofsky, i òbviament està farcida de tots aquests tics personals amb els quals es pot coincidir en major o menor mesura. El que no es pot negar al director és que, tot i que la pel·lícula sembli submergir-se en el caos absolut, en tot moment es pot detectar una trama que avança amb coherència i solidesa. Lluny de ser obtusa o extremadament críptica, Madre! propicia que l’espectador vagi aprenent cada cop més coses sobre ella a mida que avança, i és això el que acaba conformant una experiència inigualable davant la pantalla.

A més de tot això, Aronofsky es permet el luxe de tancar Madre! amb una rotunditat que, a 10 minuts del final, semblava impossible. De totes formes, la pel·lícula té tal dimensió que en cap cas es pot considerar acabada quan apareixen els crèdits finals. No busca satisfer precisament perquè porti a una única deducció clara i inequívoca, sinó perquè la seva condició de cicle sense fi estimula la recerca de noves lectures i noves visions de tot allò que acabem de veure; fins i tot anima a aventurar-se amb aquelles interpretacions més surrealistes o passades de voltes. Personalment, sempre celebraré qualsevol pel·lícula que provoqui aquest efecte. Aronofsky ens té tancats dues hores en una casa, però ens obre tot un univers. Controvèrsies a banda, Madre! passa a ser ja una de les pel·lícules imprescindibles dels últims anys per a entendre el cinema com una expressió narrativa i artística sense igual.