Una Mujer Fantástica
Director: Sebastián Lelio
Intèrprets: Daniela Vega, Francisco Reyes, Luis Gnecco, Aline Küppenheim, Amparo Noguera.
Gènere: Drama. Chile, 2017. 100 min.
Marina, una jove cambrera que aspira a ser cantant, planeja amb gran il·lusió el seu futur al costat d’Orlando, vint anys més gran que ella. Després d’una nit de celebració en què ell li regala un viatge pels dos a les cascades d’Iguazú, Orlando es troba malament i Marina el porta a l’hospital. Quan es confirma la pitjor de les conseqüències, Marina es veu obligada a defensar la seva dignitat davant la família d’Orlando i també les autoritats que investiguen la mort, condicionats pel fet que ella és una dona transsexual.
El cinema de Xile empeny amb força, i Sebastián Lelio s’està consolidant com un dels seus pilars més significatius. A Una Mujer Fantástica, el director s’atreveix amb un drama en què examina la convivència de la societat xilena en ple segle XXI. Ho fa sense subratllar cap causa ni donar cap lliçó, però amb la lucidesa i contundència necessària a l’hora de deixar en evidència el bon tros de camí que encara queda per a recórrer. Lelio sap afrontar amb tota la naturalitat del món la condició de transsexual de la seva protagonista Marina, i pel camí va retratant tots aquells que són incapaços d’adoptar aquesta posició natural. Evitant convertir-se en cap melodrama, ni tampoc en cap pamflet reivindicatiu, Una Mujer Fantàstica aconsegueix fer-nos identificar en Marina amb absoluta facilitat, demostrant que res la diferencia de qualsevol de nosaltres.
A Una Mujer Fantástica, el director Sebastián Lelio aprofita la doble accepció d’aquest adjectiu per a descriure’ns la seva protagonista Marina. D’una banda, elogia el mèrit de les seves accions i de la seva lluita contra la força d’uns prejudicis que semblen impossibles de tombar. De l’altra, ironitza sobre la consideració que en tenen, precisament, els qui estan carregats d’aquests prejudicis, tractant-la com si no fos humana o hagués vingut d’un altre planeta. “Cuando te miro, no sé lo que veo… veo una quimera”, li diu l’exdona del seu difunt Orlando. Aquesta incapacitat d’alguns per a normalitzar el que veuen queda perfectament plasmada a Una Mujer Fantástica. Això sí, en general el director sap tractar Marina sense condescendència, ni tampoc com algú superior a qualsevol persona que tan sols defensa allò que és just. La seva és una lluita personal, i no en nom de cap col·lectiu o com a abanderada de res.
També és cert que la pel·lícula cau en algun punt en què el discurs se li’n va pel broc gros, com per exemple en un episodi de certa violència que no acaba de casar massa amb el to del conjunt. Una Mujer Fantástica funciona millor quan es comunica amb diàlegs i mirades, que no pas quan busca impactar amb atacs o insults. Fins i tot les escenes simbòliques que Sebastián Lelio introdueix en un parell d’ocasions són més efectives a l’hora de representar els sentiments de Marina: la sensació d’anar a contracorrent i les ganes d’evadir-se i d’expressar-se lliurement. A més d’aquestes, la pel·lícula conté un bon grapat d’imatges en què Lelio ens mostra com la pròpia Marina es veu a si mateixa, ja sigui per a mostrar un mínim dubte existencial com per a acabar refermant la seva naturalesa humana.
L’actuació de Daniela Vega, qui probablement haurà viscut de primera mà la mateixa discriminació que pateix Marina, afegeix un enorme realisme a la pel·lícula. L’actriu no és el súmmum de l’expressivitat, però sap fer del seu llenguatge corporal i la seva poderosa mirada una efectiva via d’expressió, i Sebastián Lelio ho aprofita a la perfecció. De la mateixa manera, el director tracta amb una enorme delicadesa les escenes de nuesa de la protagonista: hi ha altres personatges del film que ho presencien amb morbositat o amb l’expectació pròpia de qui està a punt de veure un número de circ, però per a l’espectador resulta proper. En aquest sentit, Una Mujer Fantástica fa un gran exercici per a despullar –en sentit literal i figurat– el personatge davant nostre; és la millor manera que Marina sigui honesta amb nosaltres i, per tant, la millor manera perquè la puguem comprendre del tot.
Potser Sebastián Lelio hauria pogut anar més enllà en la seva proposta i posar Marina en situacions o conflictes més extrems o complexos, però el cert és que Una Mujer Fantástica funciona precisament perquè situa la seva protagonista en problemes on res té a veure la seva condició. Només vol acomiadar el seu difunt nòvio com és degut, només vol declarar a la policia com ho faria qualsevol ciutadà, només vol caminar pel carrer tranquil·lament i només vol complir el seu somni de convertir-se en cantant professional. De fet, Una Mujer Fantástica ens parla d’una dona que ni se’n sent, ni aspira a ser-ho; ella només vol ser una dona corrent, com qualsevol altra. És en aquesta humil voluntat on acaba radicant el veritable valor del personatge i també de la pel·lícula. Si el director l’hagués volgut convertir en una espècie de superheroïna o d’estendard per a la defensa dels drets dels transsexuals, segurament no ens hauríem trobat amb una pel·lícula tan propera.
Martí
