OSCARS 2011 – VALORACIÓ

Posted by Martí on 28 de febrer de 2011
Posted in: General. Tagged: , . 4 comentaris

Millor pel·lícula

Millor director

  • Darren Aronofsky (Cisne Negro)
  • Joel i Ethan Coen (Valor de Ley)
  • David Fincher (La Red Social)
  • Tom Hooper (El Discurso del Rey)
  • David O. Russell (The Fighter)

Millor actor

  • Javier Bardem (Biutiful)
  • Jeff Bridges (Valor de Ley)
  • Jesse Eisenberg (La Red Social)
  • Colin Firth (El Discurso del Rey)
  • James Franco (127 Horas)

Millor actriu

  • Annette Bening (Los Chicos Están Bien)
  • Nicole Kidman (Rabbit Hole)
  • Jennifer Lawrence (Winter’s Bone)
  • Natalie Portman (Cisne Negro)
  • Michelle Williams (Blue Valentine)

Millor actor secundari

  • Christian Bale (The Fighter)
  • John Hawkes (Winter’s Bone)
  • Jeremy Renner (The Town)
  • Mark Ruffalo (Los Chicos Están Bien)
  • Geoffrey Rush (El Discurso del Rey)

Millor actriu secundària

  • Amy Adams (The Fighter)
  • Helena Bonham-Carter (El Discurso del Rey)
  • Melissa Leo (The Fighter)
  • Hailee Steinfeld (Valor de Ley)
  • Jacki Weaver (Animal Kingdom)

Millor guió original

  • Another Year
  • The Fighter
  • Origen
  • Los Chicos Están Bien
  • El Discurso del Rey

Millor guió adaptat

  • 127 Horas
  • La Red Social
  • Toy Story 3
  • Valor de Ley
  • Winter’s Bone

Millor pel·lícula estrangera

  • Biutiful (México)
  • Canino (Grècia)
  • Fuera de Ley (Algèria)
  • In a Better World (Dinamarca)
  • Incendies (Canadà)

Millor pel·lícula d’animació

  • Cómo Entrenar a tu Dragón
  • The Illusionist
  • Toy Story 3

Valoració dels resultats

Hem vist una de les gales més avorrides dels últims anys, amb una decebedora presentació per part de James Franco i Anne Hathaway. Ella encara hi posava entusiasme i vis artística, però ell no feia cap mena d’esforç per tenir un mínim de gràcia i realment semblava que anés sota els efectes de certa herba que es fuma.

Pel que fa als guanyadors, l’Acadèmia ha tirat pel camí fàcil i còmode premiant El Discurso del Rey, pel·lícula sobrevalorada i clarament inferior a com a mínim cinc de la resta de nominades. I si Tom Hooper és el millor director de l’any, per davant de Fincher, Aronofsky o els Coen, que m’ho expliquin. Així doncs, clara injustícia en els dos premis principals.

Els Oscars interpretatius, en canvi, merescuts tots quatre, amb especial il·lusió pel de Christian Bale, un dels meus actors preferits. També Colin Firth era un d’aquells actors que no podia estar sense estatueta, tot i que jo li hagués donat l’any passat per Un Hombre Soltero, i a Jeff Bridges aquest any per Valor de Ley. Quan a Natalie Portman, la seva actuació a Cisne Negro és tan superior a la resta de nominades que no hi ha res a dir.

Com a apunt final, destacar l’Oscar a millor muntatge a La Red Social, un tipus de pel·lícula que rarament guanyaria una categoria com aquesta (el normal era donar-li a Origen), però que mereixia aquest premi, juntament amb el del guió d’Aaron Sorkin, per descomptat. No obstant, un premi de consolació per la que havia de ser la triomfadora de la nit.

Frase de la nit: “I am Banksy” (Justin Timberlake)

CISNE NEGRO

Posted by Martí on 26 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , . 9 comentaris

Black Swan

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey, Winona Ryder, Benjamin Millepied.

Gènere: Drama, suspens, thriller. USA, 2010. 100 min.


Nina és una de les millors ballarines d’una important companyia de ballet de Nova York que és a punt de començar una nova temporada amb una revisada versió del “Llac dels Cignes”. El paper principal de Reina Cigne és el més preuat per totes, però és de gran dificultat perquè comporta la interpretació de dos personatges molt oposats (cigne blanc/cigne negre). Nina és ideal pel cigne blanc, però falla amb el cigne negre degut a la seva incapacitat per deixar-se portar i perdre el control. Amb l’arribada d’una nova ballarina que també pretén el paper, el personatge de seguida passa de ser un repte a una obsessió.

La dualitat ha estat sempre una propietat essencial de la vida humana. El bé i el mal, la dreta i l’esquerra, el control i el descontrol, l’impuls i la reflexió, el yin i el yang, el blanc i el negre; formen part d’un mateix element que ha de buscar l’equilibri entre les dues parts per poder arribar a la perfecció, o si més no, acostar-s’hi. Cisne Negro és una magistral interpretació d’aquesta dualitat, portada fins a l’extrem a través d’una de les pràctiques artístiques que més perfecció requereix, el ballet. Inspirant-se en la coneguda obra “El Llac dels Cignes” de Txaikovsky, el gran Darren Aronofsky desenvolupa de forma brillant una història carregada d’intensitat i emotivitat, i amb una capacitat pertorbadora des del primer minut. Una batalla sense treva entre el blanc i el negre interioritzada en una protagonista a qui l’obsessió per assolir la perfecció va trastornant de forma progressiva.

La pel·lícula parteix d’un plantejament que podria considerar-se força simple i recorrent, una ballarina que aspira al paper protagonista de l’obra, però l’increïble desplegament cinematogràfic d’Aronofsky l’acaba convertint en un autèntic malson, endinsant-nos poc a poc i de forma obscura a la retorçada ment del personatge. La brutal banda sonora de Clint Mansell i el gran treball de so i fotografia són essencials per crear una atmosfera cada cop més asfixiant i desequilibrada a mida que el personatge evoluciona de la mateixa manera. La direcció d’Aronofsky és magistral, capaç de transmetre a l’espectador l’estat mental de la protagonista, combinant plans estàtics o suaus amb una càmera a l’espatlla agitada i nerviosa. El treball de llums i ombres o el constant joc de reflexos amb els miralls (un element bàsic del film com a expressió d’aquesta dualitat), ajudats de certs efectes digitals, contribueixen a fer de Cisne Negro una obra amb una expressivitat modèlica.

A nivell narratiu, Darren Aronofsky segueix demostrant que és un dels exponents més interessants en aquest sentit de l’actual cinema nord-americà, no per la forma d’explicar l’argument, sinó per com és capaç d’endinsar-nos al més profund dels personatges. La construcció de la figura de Nina és exemplar, mostrant-la com una persona fràgil, reprimida, plena de talent però incapaç d’exterioritzar-lo de forma completa degut a les seves pròpies barreres. Un cigne blanc sense cigne negre. I Cisne Negro no és altra cosa que un immens ballet on Nina ha de deixar-se emportar per aquest cigne negre, una transició dolorosa i crua, però plasmada de forma brillant. Més enllà de l’obra que forma part de l’argument, tot el film en si és una gran coreografia al voltant de la protagonista, un autèntic “Llac dels Cignes” molt més cruel i profund que el representat pels ballarins sobre l’escenari.

La gran reina d’aquest ballet no és altra que Natalie Portman, que ofereix la millor actuació de la seva carrera (ja té l’Oscar a la butxaca) i demostra que el seu talent va molt més enllà de ser una de les cares maques de Hollywood. A banda d’evidenciar una sacrificada transformació física, la seva capacitat per mostrar les dues cares tan oposades d’un mateix personatge és admirable, plena de matisos i amb una mirada que resulta difícil treure’s del cap. No hi ha dubte, Portman és el cigne ideal per a aquest ballet d’Aronofsky. Pel que fa als secundaris, sorprèn el bon paper de Mila Kunis, actriu no acostumada a aparèixer a grans títols, i cal subratllar Barbara Hershey com a implacable i opressiva mare de Nina. Pel que fa a Vincent Cassel, ofereix també una bona actuació i sobretot una aportació més a l’estranya atmosfera de la pel·lícula amb aquesta cara seva tan peculiar. Mencionar també el curt però intens paper de Winona Ryder.

Tal com una obra de ballet, Cisne Negro és un constant “crescendo” cap a un desenllaç que, tot i llegir opinions oposades per considerar-lo excessiu i efectista, a mi m’ha semblat apoteòsic i sensacional. Fidel i coherent a la idea que sustenta tot el film, Darren Aronofsky no fa altra cosa que el mateix recorregut que la seva protagonista i es va deixant portar pel seu cigne negre particular fins a mostrar-lo en tot el seu esplendor, la seva bogeria i el seu descontrol, tancant així la seva millor i més completa pel·lícula. Surts del cinema amb una satisfacció especial i encara amb seqüeles de pell de gallina (o de cigne), i aquesta sensació és tan satisfactòria que només vols que la resta també pugui experimentar-la. Estem davant d’una de les grans pel·lícules de l’any, un d’aquells exemples que expliquen perquè el cinema és un art. Dins d’aquest art, Cisne Negro és una obra de museu.

VALOR DE LEY (TRUE GRIT)

Posted by Martí on 22 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

True Grit

Directors: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Jeff Bridges, Hailee Steinfeld, Matt Damon, Josh Brolin, Barry Pepper.

Gènere: Western, aventures. USA, 2010. 110 min.


Després de l’assassinat del seu pare, la jove de 14 anys Mattie Ross acudeix al veterà sheriff Rooster Cogburn perquè l’ajudi a agafar l’autor del crim, Tom Chaney, un criminal força popular, i poder fer justícia davant la llei. Tot i les reticències inicials i el seu dubtós estat físic, Cogburn decideix ajudar la noia i anar a buscar l’assassí. A ells s’uneix un ranger de Texas anomenat LaBoeuf, qui persegueix a Chaney des de fa temps per un altre crim que va cometre, per endinsar-se en territori indígena.

Els germans Coen són capaços de tot. No serà cap novetat que rebin alabances des d’aquest blog, ja que formen part dels cineastes favorits del seu autor, però la seva versatilitat segueix resultant sorprenent i aparentment inacabable. El western era un dels gèneres que encara no havien tocat, i finalment s’hi han atrevit mitjançant Valor de Ley, un “remake” de la pel·lícula homònima de 1969 protagonitzada per John Wayne. El resultat torna a desprendre tota la qualitat d’aquests dos germans darrere la càmera, capaços d’adaptar-se al classicisme que requereix la història i fer-ne una lectura postmoderna impecable. La fidelitat a l’obra original i les particularitats del gènere limiten la presència de les singularitats pròpies dels Coen, però la qualitat de les interpretacions, la direcció i la fotografia neutralitzen qualsevol pega possible en aquest sentit. És un tros de pel·lícula.

El film manté una factura tècnica impecable de principi a fi, al mateix temps que respecta l’estil narratiu del western clàssic sense deixar que el ritme impacienti l’espectador en cap moment. Primer de tot, un simple pla per contextualitzar la història, després la presentació de la ciutat i la progressiva introducció de cadascun dels personatges i la seva respectiva personalitat, començant per la sorprenent jove protagonista, amb un enginy i una fredor capaç de fer suar al comerciant més vetarà en una negociació. Seguidament, l’ànima de la pel·lícula, el sheriff Cogburn, en una seqüència magistral que ja resulta suficient per conèixer com les gasta. Finalment, el ranger de Texas, aparentment poc imponent, però obstinat. Un western no pot anar directe al gra, i els Coen ho saben perfectament. A partir d’aquí, una història de venjança que pot ser considerada massa recorrent o típica, però que està executada a la perfecció.

Tot i la seva fama d’esperpèntics i surrealistes, es nota quan Joel i Ethan Coen es posen seriosos i Valor de Ley n’és un dels exemples. La bellesa dels plans i la importància de cada enquadrament en els moments clau demostra que els directors californians han cuidat la realització fins el mínim detall. Això, sumat a una fotografia espectacular i les imatges carregades de lirisme dels paisatges d’Arkansas, fa que el nivell visual sigui exquisit i recomanen fervorosament veure-la al cinema. També la banda sonora és imponent i aporta encara més èpica i caràcter emotiu a l’aventura, com no podia ser d’altra forma en un western com cal. Tot i la citada seriositat, els Coen no defugen introduir dosis d’humor en la seva vessant més irònica, tant en els diàlegs com en algunes escenes, a més de treure molt de suc del peculiar personatge de Cogburn i els efectes de l’alcohol i el mal caràcter. En tot cas, el converteixen en un personatge entranyable.

I és que quan l’actor és Jeff Bridges en el seu màxim esplendor, és difícil que un personatge no resulti memorable. Bridges és capaç de dotar a Cogburn d’un magnetisme increïble des del primer moment que apareix en pantalla i completa una actuació brillant, amb una veu difícil d’entendre a vegades, però que dóna encara més personalitat al personatge (imprescindible veure-la en V.O.). No li donaran l’Oscar perquè ja va guanyar l’any passat, però el mereixeria. Al seu costat, Hailee Steinfeld ens deixa la boca oberta (és el seu debut cinematogràfic) per la solidesa amb què es posa a la pell de l’atrevida i precoçment madura Mattie Ross, amb una barreja de convicció i innocència que convenç i combina a la perfecció amb Bridges. Pel que fa als secundaris, el tema baixa una mica per culpa d’un Matt Damon amb el mateix problema de sempre, privar de matisos als seus personatges, i un Josh Brolin sobre-actuat i un pèl decebedor després del bon record del seu treball amb els Coen a No Es País Para Viejos.

El desenllaç, emocionant tot i caure en algun gir previsible, manté el pols narratiu fins el final i clausura el film amb la mateixa elegància amb què aquest havia començat. No és la història més original mai explicada (començant pel fet que és un “remake”) ni tampoc la més trepidant, però Valor de Ley és d’aquelles pel·lícules que mereixen pagar una entrada de cinema, que evidencia que més enllà del 3D i aquestes tonteries hi ha gent que es preocupa de fer bon cinema. No ens enganyem, el western és un gènere que no tot el públic suporta amb la mateixa facilitat, però aquesta és una ocasió immillorable per donar-li una oportunitat. Si no és amb els Coen, amb qui si no?

I’M STILL HERE

Posted by Martí on 18 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010, documental. Tagged: , , . 2 comentaris

I’m Still Here

Director: Casey Affleck

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Casey Affleck, P.Diddy.

Gènere: Documental. USA, 2010. 105 min.


Després de rodar “Two Lovers”, Joaquin Phoenix decideix abandonar la seva carrera d’actor per dedicar-se al hip-hop, i així poder expressar-se tal com és ell. Amb l’ajuda d’un parell d’amics de confiança, i amb Casey Affleck seguint de prop la seva transformació, Phoenix comença a escriure les seves cançons, al mateix temps que va descuidant el seu físic fins a lluir una espessa barba i una cabellera de dubtosa higiene. Tot i ser un personatge popular, la seva incursió al món de la música no és gens fàcil.

“I’m still here, I won’t kneel, I’m the one God’s chosen, bitch”. El missatge de Joaquin Phoenix a la tornada de la seva cançó principal resumeix bona part de les intencions que s’amaguen darrere aquest experiment perpetrat amb la complicitat del seu cunyat Casey Affleck. Primer, avisant que el Joaquin Phoenix de veritat no ha marxat i que el que estem veient no és més que una màscara portada a l’extrem; i segon, fent clara sàtira dels deliris de grandesa que acostumen a mostrar els cantants de rap, encara que no siguin ningú. I’m Still Here és una gran farsa rodada en format de fals documental en què el popular actor, conegut pels seus papers a Gladiator o En la Cuerda Floja (nominat a l’Oscar per les dues), abandona per complet la seva vida d’actor per dedicar-se a la música, però buscant el seu costat més fosc i provocatiu. Una exploració de la relació entre els famosos i l’èxit, i la influència dels mitjans de comunicació en tot plegat. Un exercici arriscat, impactant i convençut d’arribar fins un faci falta.

Phoenix planteja aquest projecte com un retrat sobre la llibertat i es posa en el paper d’un actor que es veu empresonat per la seva imatge pública, la que no li permet ser qui realment és ni fer el que realment vol, raó per la qual trenca amb tot i escapa d’aquesta presó. A partir d’aquí, I’m Still Here es converteix en un autèntic “reality show”, amb Phoenix interpretant-se a si mateix i tota la realitat que l’envolta com a gran escenari. La reacció dels mitjans, companys de Hollywood, músics i públic en general era totalment imprevista, i en copsar-la, resulta força reveladora de com es mou el que avui anomenem cultura de masses. Veure la pel·lícula sabent que tot plegat és un muntatge li treu certa gràcia (gràcies distribuïdores per trigar tant a estrenar-la), però això no treu que en algun moment arribis a dubtar a l’hora de discernir entre realitat i ficció. Bàsicament perquè Affleck i Phoenix no tenen por de fer arribar el film i el personatge a certs extrems, i també pel magnífic treball interpretatiu del segon.

I és que, sent estrictes, Joaquin Phoenix ofereix la veritable millor actuació de l’any en el paper de Joaquin Phoenix. Capaç de descuidar per complet el seu físic i la seva salut, canviar radicalment la seva fisonomia i, per sobre de tot, posar en greu perill la seva reputació, les seves amistats i la seva carrera cinematogràfica, l’actor d’origen port-riqueny s’entrega en cos i ànima a la causa del film, fins el punt que ens creiem realment el personatge. Tot i les sospites que tot plegat era un muntatge, que van aparèixer de seguida, els dos responsables decideixen tirar endavant i incloure-ho com a part del documental. Així com els fragments de la vida privada responen a certa guionització prèvia, totes les aparicions en públic o interaccions amb altres personatges depenen de l’actuació de Phoenix, sense saber quin “feedback” obtindrà. En realitat, l’estudi d’aquest “feedback” és el gran objectiu de I’m Still Here.

La pel·lícula inclou un tros de l’entrevista que Joaquin Phoenix va oferir a David Letterman i que va donar la volta al món pel comportament surrealista del convidat. El propi Letterman va ser el primer en rebre un altre cop l’actor, ja amb el seu aspecte “normal”, qui va confessar que tot plegat era una farsa. Veient aquestes dues entrevistes, amb les dues imatges radicalment diferents de Phoenix, un es podria fer la pregunta que planteja I’m Still Here, sobre quin dels dos Joaquin Phoenix és el que es comporta amb llibertat i no forçosament lligat a la seva condició de personatge públic. Possiblement és el que va afaitat i parla normal, però bàsicament perquè nosaltres volem que sigui aquest. En el fons, estic segur que el documental transmet, encara que sigui de forma desfasada i extrema, una idea que molts famosos deuen portar interioritzada i que en el fons forma part de (perdó pel tòpic) el preu de la fama.

I’m Still Here no ha gaudit de gaire bona acollida, ni tampoc gaire bona difusió (només es projecta a quatre sales en tot Espanya), probablement perquè la pròpia indústria cinematogràfica s’hi sent incòmoda, però és un exercici molt interessant. A banda de retratar amb cruesa i total realisme la soledat i autodestrucció de l’artista frustrat, presenta moments passats de rosca bastant divertits. D’altra banda, la dissolució del personatge, en els últims minuts del documental, resulta una enorme mostra de talent narratiu per part de Casey Affleck darrere la càmera. Pot resultar desconcertant, pot fer desconfiar l’espectador, però no hi ha dubte que I’m Still Here té darrere una planificació molt intel·ligent, valenta i amb la pitjor de les intencions. Només quedaria preguntar-nos si realment valia la pena tot plegat o tot quedarà en una anècdota.

SENNA – Tràiler

Posted by Martí on 15 de febrer de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Pocs cognoms diuen tant per si sols. Ayrton Senna va ser un pilot únic i inigualable en el món de la Fórmula 1, el responsable que un servidor s’aficionés a aquest esport amb 10 anys, tot i que tingués la desgràcia de només poder gaudir d’ell durant poc més d’un any. L’1 de maig de 1994, un fatal accident al circuit d’Imola va provocar la tragèdia més important de la història d’aquest esport i acabava sobtadament amb la vida del brasiler als 34 anys. Senna és un documental que explica la vida d’aquest mític pilot en totes les seves facetes, la de guanyador, la de polèmic i la de fenomen social, entre altres.

Dirigida pel realitzador britànic Asif Kapadia, Senna recupera les millors imatges de la que va ser l’edat d’or de la Fórmula 1, a finals dels 80 i inicis dels 90, en què la perícia i agressivitat dels pilots determinaven la victòria, i no la mecànica com passa actualment. Els enfrontaments entre Ayrton Senna i Alain Prost quedaran sempre a la memòria d’aquest esport. El documental és d’aquells reservats als aficionats del motor i fans del pilot, és per això que no me’l penso perdre. El tràiler ja deixa entreveure emocions fortes.

Senna s’estrena el 20 de maig a les nostres sales.

HAPPYTHANKYOUMOREPLEASE – Tràiler

Posted by Martí on 13 de febrer de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . 2 comentaris

No, no se m’ha espatllat la barra d’espai del teclat. HappyThankYouMorePlease és una comèdia independent americana disposada a seguir els passos de títols com Juno o 500 Días Juntos, per convertir-se en la “pel·lícula bonica” del moment. Amb Nova York com a escenari, el film presenta sis personatges que van entrecreuant les seves vides, amb l’amor i el desamor com a tema vehicular. Amb un estil que molts defineixen com proper a Woody Allen, la pel·lícula té un aspecte desenfadat, però també s’intueix certa voluntat de transmetre quelcom més profund. Veurem si no cau en el sentimentalisme fàcil o l’autocomplaença, i si el guió està a l’altura.

HappyThankYouMorePlease està escrita i dirigida per Josh Radnor, conegut per interpretar el personatge de Ted a Cómo Conocí a Vuestra Madre, en el que és el seu debut com a realitzador. Radnor també és un dels protagonistes de la comèdia, juntament amb Kate Mara (127 Horas), Malin Akerman (Watchmen) i Richard Jenkins (El Visitante), entre altres. El film es va emportar el premi del públic a la Millor Pel·lícula a Sundance 2010.

L’estrena està prevista per l’1 d’abril.

127 HORAS

Posted by Martí on 11 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

127 Hours

Director: Danny Boyle

Intèrprets: James Franco, Kate Mara, Amber Tamblyn, Clémence Poésy.

Gènere: Drama, aventures. USA, 2010. 90 min.


Aron Ralston és un jove aventurer que decideix marxar sol un cap de setmana a fer escalada en un desert de Utah. Tot i ser un muntanyista experimentat i haver recorregut la zona un munt de cops, cosa que fins i tot el permet fer de guia a dues noies que s’han perdut, una relliscada fatal el fa caure per una esquerda amb tanta mala sort que una roca li atrapa el braç i el deixa immobilitzat. Amb poc menjar i aigua, Aron se les ha d’enginyar per sortir viu d’allà, però sembla que només una decisió dràstica el podrà alliberar.

Plantejar una pel·lícula basada en fets reals i, per tant, de desenllaç ja conegut pràcticament per tot el públic sempre és un repte interessant. I si parlem de la història d’Aron Ralston, amb una resolució especialment dramàtica, aquest camí fins a arribar-hi resulta encara més valuós, ja que no compta amb l’efecte sorpresa final. Danny Boyle ha assumit aquest repte i, amb el més pur estil de la “generació Youtube” de Hollywood, ha conformat un film trepidant, esgotador i sense cap mena de mirament vers l’estómac de l’espectador. Mantenint el seu barroquisme visual, però lluny de Trainspotting o La Playa i situant-se en l’espectre més comercial, Boyle ens fa viure a flor de pell una història extrema, que el mateix director s’encarrega d’accentuar encara més. A pesar d’un ocasional excés d’efectisme i algunes contradiccions en la forma, l’impacte del film no desapareix amb facilitat un cop vist.

127 Horas es converteix en 127 minuts sense treva. Des de la primera escena, la velocitat dels plans i del muntatge, combinada amb un efecte de pantalla dividida en tres (del qual abusa un pèl, pel meu gust), aporta un dinamisme molt alt i accelera de seguida les pulsacions de l’espectador. L’elevat ritme narratiu permet al film avançar de forma molt ràpida cap al moment clau, però al mateix temps genera aquella estranya tensió que apareix quan sabem què passarà, però no en quin moment. A partir d’aquí, i després del detall de la brillant aparició del títol de la pel·lícula en un moment molt adequat, l’angoixa es va apoderant poc a poc de nosaltres, tant pel que veiem, com pel que sabem que acabarà succeint al final. Boyle desplega aquí tots els seus recursos com a director per narrar-nos de la forma més propera i sensorial possible (propiciant moments força desagradables) la situació, sense poder sortir d’aquella esquerda.

Dins de l’objectiu global de no donar cap concessió a l’espectador, cada pla té una intencionalitat molt clara, fins i tot exagerada, i és aquí on el fantasma de l’artificialitat apareix. I és que 127 Horas peca d’un excés de maquillatge amb l’objectiu de no molestar l’estètica, i això li resta realisme. No es gaire creïble que la pell de James Franco pateixi tan poques variacions tot i portar cinc dies atrapat al desert, com per exemple que mantingui la mateixa barba, el mateix color o la mateixa hidratació. Per no parlar de la perfecció de la seva roba en tot moment. És per això que l’arribada del moment crucial del film és tot un contrast, per l’obsessió de Boyle de mostrar-ho de la forma més crua possible i des de tots els angles. El director es recrea en la mutilació, amb imatges més pròpies de la saga Saw, i fa passar una molt mala estona (reconec que em va costar aguantar-ho) fins al punt de plantejar-nos si realment era necessari.

Si alguna cosa no es pot negar és l’immens treball de la víctima de tot plegat, James Franco a la pell d’Aron Ralston. L’actor californià presenta la seva millor actuació, i també indubtablement la més difícil. La mescla entre el lògic i extrem dramatisme de la situació i el cert humor amb què el protagonista intenta prendre-s’ho, així com les seves ganes de recordar els bons moments que ha viscut fins el moment, dóna lloc a una actuació molt creïble, sense caure en l’exageració. Llàstima d’aquesta falta de demacració que li resta versemblança. La participació de la resta d’actors és testimonial, i això dóna més mèrit encara a James Franco, degudament nominat a l’Oscar (curiosament, en una gala que ell mateix co-presentarà). Es podria dir que el segon protagonista és la imponent banda sonora, que aporta una força i emotivitat molt importants, però que també cau en l’efectisme en algun moment, tapant el so ambient quan potser no havia de fer-ho.

Tot i recordar força a Buried per l’escenari que presenta amb un sol personatge que no es pot moure, 127 Horas aposta per l’espectacularitat i l’estètica en detriment del realisme, cosa que la fa oferir-nos una fotografia molt vistosa i plans força originals i enginyosos, però també certa desnaturalització del que deuria ser la història real d’Aron Ralston. Una bona pel·lícula, moderna, amb un gran ritme narratiu i factura visual impecable, però massa condicionada per una intencionalitat que li juga males passades. Danny Boyle segueix demostrant que és un gran director i que és capaç de seguir sorprenent-nos amb la seva tècnica, llàstima que cada cop sigui més a prop d’un Hollywood que es preocupa més per la forma que pel fons. Encara no em puc treure del cap la imatge del braç… calien aquests dos minuts de terror, Danny?

THE FIGHTER

Posted by Martí on 7 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . 1 comentari

The Fighter

Director: David O. Russell

Intèrprets: Mark Wahlberg, Christian Bale, Amy Adams, Melissa Leo, Mickey O’Keefe, Jack McGee.

Gènere: Drama. USA, 2010. 115 min.


Mickey Ward és un boxejador en hores baixes que busca recuperar la moral i el camí de l’èxit després de tres derrotes consecutives. No obstant, amb el seu germà Dicky com a entrenador, una vella glòria de la boxa que presumeix d’haver tombat Sugar Ray, i la seva mare com a representant, les coses no sembla que vagin a canviar. L’addicció de Dicky a la droga i la delinqüència, i la forta pressió familiar porten a Mickey a intentar fugir d’un entorn que veu perjudicial.

La boxa ha estat sempre un dels sub-gèneres cinematogràfics preferits de Hollywood. La figura del boxejador, habitualment humil, problemàtic i apel·lant a l’esperit de superació per superar les dificultats, representa fidelment el concepte “heroi americà” que tan els agrada. Aquest fet sol provocar que la majoria de pel·lícules d’aquesta temàtica siguin molt semblants i de desenllaç previsible (exceptuant clàssics com Toro Salvaje o la colpidora Million Dollar Baby), per tant depèn de l’habilitat narrativa del film per evitar els clixés o saber crear-se una personalitat pròpia. The Fighter no s’escapa de ser és una més de les típiques pel·lícules de boxa, però aconsegueix afrontar la història i els personatges de forma que els dóna un cert encant i empatia especial vers l’espectador, la qual cosa la converteix en un film més que digne. El bon ritme, els tocs d’humor, l’excel·lència de les interpretacions i la inevitable emoció dels combats, particularment al final, fa que no es lamenti en cap moment haver pagat l’entrada.

Basada en fets reals, la pel·lícula de seguida ens presenta les dues trames que capitalitzaran l’avanç de la història, centrades en els dos germans protagonistes. Dos intents de sortir del pou, cadascun a la seva manera, però que van de mà tota l’estona i que comparteixen importància. Més enllà de la boxa i les drogues, centre d’aquestes dues trames, The Fighter es podria considerar un autèntic drama familiar, que posa sobre la taula els pros i contres de deixar que la família monopolitzi tots els aspectes de la vida. Aquest dilema entre mirar per si mateix i evolucionar, o frenar pel compromís amb els seus és la principal problemàtica a què s’enfronta el personatge de Mickey, sumada al fet que algú de fora la família pugui influir. D’altra banda, el personatge de Dicky s’enfronta a una guerra amb si mateix, en què la bondat de les seves intencions i la irresponsabilitat dels seus fets xoquen de forma problemàtica un i altre cop.

El problema arriba quan és un dels dos personatges qui transmet tot el carisma mentre l’altre resulta fred i neutre. Dicky és l’ànima indiscutible de la pel·lícula, el qui aporta els moments més dramàtics i també els més divertits; es podria dir que desitgem més la seva victòria personal fora del ring que no pas la de Mickey boxejant. I quan em refereixo a Dicky, em refereixo a Christian Bale. L’actor gal·lès demostra un cop més que és un dels artistes més talentosos i sacrificats de l’actualitat i completa una actuació brillant. Capaç de fer-nos riure i plorar amb pocs minuts de diferència i amb un aspecte físic clarament demacrat (no arriba al de El Maquinista, però no es queda curt), Bale construeix un dels personatges més entranyables d’aquest any i camina directe cap a l’Oscar, amb el merescut Globus d’Or ja sota el braç. Un reconeixement que ja és pertinent per a un actor pel qual tinc especial devoció.

La brillantor de Christian Bale s’accentua en contrastar amb la insipidesa de Mark Wahlberg en el (teòric) paper protagonista. No hi ha dubte que sap boxejar (no va tenir cap doble al rodatge) i que funciona en la part més activa del seu paper, però en l’aspecte dramàtic segueix demostrant que no té registres suficients per resultar creïble. Fins i tot Amy Adams i Melissa Leo, ambdues nominades a l’Oscar, el deixen clarament en evidència. A destacar sobretot la feina de la segona, que encarna la inflexible mare de Mickey i Dicky, i és favorita al premi. Pel que fa a Amy Adams, es consolida com una de les actrius en alça aquest segle i acumula la seva tercera nominació en cinc anys. No hi ha dubte que la qualitat de les seves interpretacions, juntament amb la de Bale, formen un dels pilars que aguanten The Fighter. L’agilitat dels diàlegs i la sorprenent bona dosi d’humor són un altre factor important.

Tema típic, personatges típics i desenllaç relativament previsible… The Fighter no inventa res, però el que fa, ho fa de forma més que correcta, amb bona factura tècnica i amb tocs que li donen una gràcia especial. Fins i tot, els últims combats es viuen amb tensió i emoció, encara que siguin escenes que des del primer Rocky ja hem vist un munt de vegades. Set nominacions a l’Oscar són exagerades, ja que pel·lícula, direcció i guió no mereixen tant, però les interpretacions secundàries pràcticament les té a la butxaca. La pel·lícula és lleugera, digerible i sap jugar bé les seves cartes per fer-te sortir força satisfet del cinema. No aporta res de nou al gènere de la boxa, però les actuacions pràcticament ja són raó suficient per anar-la a veure.

A STANLEY KUBRICK ODYSSEY

Posted by Martí on 4 de febrer de 2011
Posted in: General. Tagged: , , , . 2 comentaris

No dubto ni un segon a l’hora d’anomenar Stanley Kubrick quan em pregunten pels meus directors preferits. En la seva curta filmografia, el director novaiorquès va ser capaç de regalar-nos diversos títols (Senderos de Gloria, La Naranja Mecánica, La Chaqueta Metálica, El Resplandor…) que quedaran per sempre inclosos entre les millors pel·lícules de la història. Imprescindibles a la filmoteca de qualsevol amant del cinema. Kubrick no només va ser fidel als seus ideals, cosa que va fer aixecar controvèrsies de tota mena amb l’estrena de cadascuna de les seves obres, també va ser un director d’un talent immens, capaç de forjar un estil propi i molt identificatiu darrere la càmera. Algunes de les seves imatges ja són immortals.

Tot això queda plasmat a A Stanley Kubrick Odyssey, un vídeo tribut ideat i muntat per Richard Vezina, qui va passar-se més de 100 hores per realitzar-lo. Són 12 minuts senzillament espectaculars, que repassen tota la filmografia de Kubrick a través de les imatges més icòniques del seu cinema i el segell inconfusible del director darrere seu. Gràcies al component èpic que hi aporta la música utilitzada, hi ha moments de veritable pell de gallina (he dit ja que sóc fan?). Val la pena del primer a l’últim “frame”.

Font: /Film

MÁS ALLÁ DE LA VIDA

Posted by Martí on 2 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , . 1 comentari

Hereafter

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Matt Damon, Cécile de France, Frankie McLaren, George McLaren, Bryce Dallas Howard, Thierry Neuvic.

Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2010. 130 min.


George Lonegan té l’habilitat sobrenatural de poder parlar amb els morts, però ha decidit abandonar aquesta pràctica pels problemes personals que li ha causat. Tot i la insistència del seu germà, George vol mantenir-se allunyat d’aquest do especial. D’altra banda, Marie és una popular periodista francesa que quasi s’ofega a causa del tsunami que va assolar el sud-est asiàtic l’any 2004, mentre que Marcus és un nen londinenc traumatitzat per la mort del seu germà bessó Jason. Tots tres viuen les seves vides condicionats per aquest contacte amb la mort.

No és gaire habitual que Clint Eastwood flaquegi dues vegades seguides, però em temo que així ho hem d’anunciar. Si fa un any no m’atrevia a superar el 6,5 per puntuar Invictus, la pel·lícula del director americà sobre la sortida de la presó de Nelson Mandela i l’èxit de la selecció sud-africana de rugbi en el Mundial que el propi país va organitzar, ara la sensació és la mateixa. I és que Más Allá de la Vida s’ha quedat lluny d’entusiasmar-me i de transmetre’m les intenses sensacions a les que el mestre Clint ens tenia acostumats. Serà que el pas dels anys l’han estovat o l’han tornat benevolent amb les seves pel·lícules, però un cop més ens trobem amb un film que, tot i contenir tocs de geni al seu interior, resulta poc transcendent i destinat a passar fugaçment per la ment de l’espectador. L’impacte dels primers minuts dóna pas a dues hores en què les tres històries paral·leles que formen l’argument es dilaten sense que cap d’elles tingui la força suficient per aportar la substància que necessita el conjunt.

L’inici de Más Allá de la Vida és visualment espectacular, mereixedor sens dubte de ser vist en pantalla de cinema. Deu minuts de cinema catastròfic perfectament rodats i d’una intensitat molt alta, els quals han valgut l’única nominació als Oscars de la pel·lícula, en l’apartat d’efectes visuals. També la presentació de les altres dues trames és notable, aportant aquell grau de dramatisme tan natural i poc efectista habitual d’Eastwood. No obstant, és a partir d’aquí quan les històries comencen a avançar de forma estranyament feixuga, amb escenes massa dilatades o fins i tot irrellevants. D’acord que el to del film no dóna peu a un ritme trepidant, però la sensació general és que tot plegat se’ns hagués pogut explicar amb una mica més de dinamisme. En tot cas, l’arrel del problema és clarament un guió molt just, ple de tòpics i sense enginy, i que acaba recorrent massa descaradament a la casualitat com a factor que porta a un desenllaç final ensucrat i (ara sí) efectista, impropi del director.

Sota una direcció que demostra un cop més el seu gran talent, Clint Eastwood recupera el que es pot considerar la seva temàtica per excel·lència dels últims anys (Mystic River, Million Dollar Baby, Gran Torino): la mort i les seves conseqüències pels qui pateixen la pèrdua de prop. No obstant, en aquest cas presenta uns protagonistes que, tot i ser emocionalment molt transparents, presenten certa manca d’atractiu i resulten distants. La part central de la pel·lícula és un “impass” en què els personatges deambulen sense massa interès; presenta moments puntuals interessants, de força impacte dramàtic, però la resta és pràcticament un farciment que ben poca cosa aporta. Una evident irregularitat que fa que l’espectador no s’acabi d’implicar. Tampoc el contingut paranormal ajuda a aquesta connexió, segons la meva opinió, ja que, en el fons, la creença en el més enllà no és vàlida per a tothom, però això ja formaria part d’un debat molt més ampli.

El treball dels actors a Más Allá de la Vida no reserva gran cosa a destacar, però són els secundaris els qui sobresurten. Els bessons Frankie i George McLaren, que es reparteixen els paper de Marcus quan l’altre mor, construeixen el personatge més sincer de la pel·lícula, que al mateix temps és el més introvertit i subtil. D’altra banda, en els relativament pocs minuts seus en pantalla, Bryce Dallas Howard també ofereix un molt bon paper a nivell dramàtic. En canvi, els dos rols més importants no brillen per la seva qualitat interpretativa. Matt Damon segueix insuls en papers d’aquest tipus i manté una cara de pa durant tota la pel·lícula que no l’ajuda gaire i que subratlla els pocs matisos del seu personatge. Respecte a Cécile de France, està simplement correcta i tampoc transmet gaires coses, tot i protagonitzar els minuts més trepidants de la pel·lícula.

Si bé no es tracta d’una mala pel·lícula, no hi ha dubte que Más Allá de la Vida no és el que esperem de Clint Eastwood darrere les càmeres. Ningú discuteix el seu talent com a director, però sí que es troba a faltar la seva habilitat per triar històries molt més profundes i intenses, que acaben deixant empremta a l’espectador. Així com Invictus va caure ràpidament en l’oblit, almenys per un servidor, Más Allá de la Vida està destinada a la mateixa sort i es convertirà en un exemplar merament testimonial i prescindible en la seva filmografia. Tot i els seus venerables 81 anys, tots sabem que encara li podem exigir una mica més.