Rango
Director: Gore Verbinski
Veus originals: Johnny Depp, Isla Fisher, Abigail Breslin, Ned Beatty, Alfred Molina, Bill Nighy.
Gènere: Animació, western. USA, 2011. 105 min.
Després d’un desafortunat accident, el camaleó Rango es troba sol enmig del desert de Mojave, on la supervivència no és fàcil. Finalment, acaba arribant al poble de Dirt, on la població viu afectada per la cada cop més escassa presència d’aigua. Allà, Rango es fa passar per un valent cowboy de l’oest per poder guanyar-se el respecte i admiració els habitants, i es compromet a resoldre el problema de la greu sequera que estan patint.
En un gènere cada cop més prolífic com és l’animació, no és fàcil escapar d’una classe mitja de pel·lícules amb una estructura i missatge similar, però protagonistes i/o animals parlants diferents, i que acaben funcionant com a simple entreteniment amb quatre gags bons pel mig. Rango ja es perfilava, a priori, com una pel·lícula d’animació diferent, ja que es fusionava amb el gènere del western en la seva vessant més autèntica, més “bruta”, cosa que fins ara no havíem vist, i el resultat és certament original i molt peculiar. En el debut de Gore Verbinski (director de The Ring i tota la saga Piratas del Caribe, entre altres) en el món de l’animació, el cineasta demostra una sorprenent tècnica i ofereix un producte no sempre apte pels nens degut a les seves contínues referències a l’spaguetti western, la seva excentricitat i a la poca vistositat dels seus personatges i escenaris. Un film divertit, però força estrany en el seu conjunt.
Un dels principals fets que caracteritzen i distingeixen Rango és que la història no està incondicionalment al servei del gènere, com passa en quasi totes les pel·lícules d’animació, sinó que té un pes propi i és l’animació la que l’enriqueix amb el seu infinit de possibilitats. No ens enganyem, cap creador de cinema animat escriuria un guió com aquest pensant en animar-lo després i oferir-lo a un públic objectiu que no captés la seva essència, ja que hi ha força coses que els nens no poden entendre del tot a Rango. En canvi, qui sap si per la seva procedència, Gore Verbinski s’ha atrevit a prendre una trama que conté els elements propis de qualsevol western clàssic (foraster que arriba al poble, autoritats corruptes, la lluita pel poder de l’aigua, etc.) i dotar-la d’un estil i un humor molt personals. Tot i que, a posteriori, la història resulta no ser res extraordinari, és suficient per apreciar-la com una de les apostes interessants de l’any.
Com ja explicita en el seu títol, Rango gira al voltant del seu protagonista, possiblement un dels personatges més extravagants del cinema d’animació, i no només pel seu aspecte físic graciós de per si, també per una personalitat molt especial i un sentit de l’humor amb tocs de subtilesa i ironia que no trobem en aquest tipus de pel·lícules. Gràcies a la veu de Johnny Depp, l’actor extravagant per naturalesa ara mateix a Hollywood, Rango accentua encara més aquestes característiques (tot i que les moltes coincidències fan que et recordis del capità Jack Sparrow més d’un cop). No obstant, es podria dir que és l’únic personatge realment caricaturitzat del film, ja que la resta sobten pel seu realisme. El disseny de personatges, tot i caracteritzar animals, és propi d’un western i mostra la seva cara més demacrada, obscura i poc agraciada, res que resulti gaire atractiu per un potencial públic infantil.
De la mateixa forma, la fotografia i la il·luminació tenen el clar objectiu de realçar el màxim possible aquesta atmosfera western que domina Rango, fugint dels habituals colors vius que destaquen en aquest tipus de pel·lícules. D’altra banda, les textures i la qualitat del procés d’animació donen un realisme increïble als personatges, tot i tractar-se d’animals, gràcies a una expressivitat pràcticament humana. També l’entorn està dissenyat amb un nivell de detall admirable, en especial la sorra i l’aigua, capaç de fer-te entrar veritable set durant el visionat del film. Menció apart mereix també la banda sonora de Hans Zimmer, un dels millors compositors contemporanis de Hollywood, que dóna un dinamisme i una èpica molt importants a la història, la qual reserva grans escenes d’acció trepidant, en què Gore Verbinski evidencia i trasllada la seva experiència darrere la càmera.
Fent gala d’un sentit de l’humor força fresc, però també una mica surrealista, i amb un bon nombre de referències a grans exponents del western, Rango consolida la seva condició de pel·lícula diferent a la resta. Tot i que el ritme decau una mica en algun moment, és un molt bon entreteniment i un clar exemple que no tot està inventat en el món de l’animació, i que no tot acaba amb Pixar o Dreamworks, ja que es tracta de la primera pel·lícula d’aquest tipus per part la productora d’efectes especials de George Lucas, amb la col·laboració de Nickelodeon. Esperem que segueixin inspirats. Ah, i sabeu què? Rango no és en 3D, ni falta que fa.
Martí
mmmm…
vaig anar-la a veure sobretot pel cartell… fabulós disseny de personatge del camaleó protagonista, pel reclam de la veu d’en Johnny Deep i per la cuirositat de veure que feia en gore verbinsky amb animació.
El nivell visual és espectacular, el nivell de detalls, però sobretot els planos generals, els punts de vista, etc… molt guapo.
Però em va faltar una història. Relament em vaig avorrir en molts moments. I no esperava avorrir-me. Entecn que no es un ice age o un shrek (per sort) ni esperava veure el nivell de pixar, però esperava passar una bona estona. I en masses moments estava al cine esperant que pasés alguna cosa.. el ritme dequeia massa.
I em va sobrar tant el moment “clint eastwood” que no li vaig trobar massa sentit (i ja que fan “homenatge”, com a minim que s’hi assembli). I també em va sobrar la serp… un recurs massa tòpic i sobat (com el moment en que posen tot el cel vermell, etc.). En fí, llàstima, perque l’animació està realment a un gran nivell i el disseny de personatges és fabulós.
No serà una pel·lícula que recordi amb els anys. No està mal i fins i tot recomano anar-la a veure, però no, no m’ha deixat petjada 🙂
Crec que en verbinsky va quedar massa al·luycinat per l’animació digital i totes les seves possibilitats i es paerdre massa en aquest món nou per ell. Normal i lògic per altre banda… I tens raó, no és en 3D ni falta que fa!!
M'agradaM'agrada
Cada vegada penso més que les pel·lícules d’animació no estan pensades per nens. Estan pensades per nens adults, i perquè els nens els portin al cinema. Sí, els nens porten al cine els pares, tiets…
“Rango” encara no l’he anat a veure, però m’ha passat més d’un cop que jo i el meu acompanyant ens hem posat a riure sols (amb l’ajuda d’algun altre adult) en un film d’animació, i davant d’una sala plena de nens. Ells no reien perquè no era una broma “infantil” i no entenien què estava passant…
M'agradaM'agrada
si!! jo no puc entendre aquest pares que porten als cines als seus fills a veure “qualsevol cosa que siguin dibuixos”. No tots els “dibuixos” son per nens, ni molt menys. Què costa primer informar-se una mica? mirar el tràiler, si no ho tens clar llegir alguna crítica, etc… I un altre tema són les edats.. perque hi ha films que tot i ser per nens, no ho són pas per nens de 3 anys, que no entenen res i que s’avorreixen (és normal que no aguantin 1.30h seguida), …
Lògicament els estudis d’animació fa temps que s’han adonat que si una peli no només agrada als nens, sinó que fa riure als pares, als tiets, al germà adolescent, treuran molt més benefici. M’agrada veure films com Gru o tants d’altres que inclouen referències o paròdies de coses que els nens petits no entendran però que als adults els hi treuran un somriure. Es pot fer un producte molt digne “per a tota la familia”, sense que això sigui res negatiu..
Rango, però, no la recomanaria a nens molt petits… alguns es poden espantar amb la serp o bé avorrir-se en certs moments (com jo!!), i en canvi la recomano als adults o nens de certa edat. Per sort, cada cop més gent “adulta” li agrada l’animació i és que Pixar ha ajudat molt i ha dignificat el gènere, i d’altres estudis han seguit la seva línia.
M'agradaM'agrada
Sí, en aquest cas a la sala on era jo hi havia força nens i alguns d’ells deurien tenir no més de 6 o 7 anys, i no crec que gaudissin massa de la pel·lícula. Al contrari, com dic al post, ni els personatges són agradables (més aviat els poden fer por, ja amb la primera escena al “saloon”), ni tampoc presenta els típics colors vius que agraden als nens més petits. I de captar els detalls de la història, ja ni parlem. Hi ha pares que encara no han entès que, actualment, cinema d’animació ja no és sinònim inequívoc de cinema infantil.
La veritat és que hi ha pel·lícules en què la fórmula per agradar a petits i grans està molt ben trobada, on el nen es queda amb la trama més simple, però els pares capten aspectes més “adults” i referents cinematogràfics que s’amaguen. Ara em ve al cap “Los Increíbles” com a exemple perfecte. Òbviament, com més públic abarquin, més “taquilla” faran.
Respecte “Rango”, a mi no em va arribar a avorrir, però és veritat que té davallades de ritme una mica massa acusades i que la història és força millorable. En especial el desenllaç, que el vaig trobar molt poc treballat. Tota la part que desemboca en la paranoia del “espíritu del oeste” no pinta gran cosa, sincerament. És interessant sobretot per aquests trets diferencials que té dins del gènere d’animació.
Gràcies als dos pels comentaris!
M'agradaM'agrada