ANOTHER EARTH – Tràiler

Posted by Martí on 30 d'Abril de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

I si de cop aparegués al cel un duplicat del planeta Terra? Un món paral·lel on tothom tingués un segon “jo” que porta la seva pròpia vida? De ben segur que ens agradaria saber què està fent, comprovar com hagués pogut ser la nostra vida si haguéssim estat a l’altre planeta i no en aquest, i valorar si preferiríem intercanviar-la o no. A vegades, un plantejament aparentment tan simple, d’aquells que plantegen per què no se li havia ocorregut abans a ningú, ja és suficient per convertir una pel·lícula en una de les més atractives de l’any. Seguint l’estil de The Man From Earth o Las Vidas Posibles de Mr. Nobody, Another Earth recupera la ciència-ficció en la seva vessant més humana i existencial.

La pel·lícula, premiada al recent festival de Sundance 2011, està dirigida pel desconegut Mike Cahill, un documentalista que debuta com a director cinematogràfic, i protagonitzada per la jove Brit Marling i William Mapother (popular per interpretar l’intrigant Ethan de Lost). La seva trama es basa en la relació entre els dos protagonistes, que es coneixen accidentalment el mateix dia que apareix aquest segon planeta Terra al cel. El tràiler deixa entreveure un estil força líric, però també una història intensa i de ben segur que no deixa indiferent ningú.

Another Earth s’estrena a les sales comercials d’Estats Units el mes juliol, però no se sap quan arribarà aquí. Caldrà estar atents.

HAPPYTHANKYOUMOREPLEASE

Posted by Martí on 25 d'Abril de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , . 4 comentaris

HappyThankYouMorePlease

Director: Josh Radnor

Intèrprets: Josh Radnor, Kate Mara, Malin Akerman, Michael Algieri, Tony Hale, Zoe Kazan, Pablo Schrieber.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2010. 95 min.


 
Sam és un jove escriptor de Nova York sense gaire èxit que es troba amb la inesperada responsabilitat de cuidar un nen que s’ha quedat sol al metro, però es nega a tornar amb la seva família, el mateix dia que coneix una noia a qui tothom anomena Mississipi. D’altra banda, Ann és una noia calva que pateix l’acosament d’un company de la feina, mentre decideix què fer amb la seva vida. Finalment, Mary Catherine i Charlie són una parella que viu moments difícils quan surt la possibilitat que ell hagi de marxar a Los Angeles.

L’actor Josh Radnor, popular per la seva presència a la sèrie Cómo Conocí a Vuestra Madre, debuta a la direcció cinematogràfica amb una comèdia romàntica que apunta bones intencions, però acaba caient a la trampa de l’autocomplaença i l’artificialitat. HappyThankYouMorePlease presenta tres històries, protagonitzades separadament per tres amics, que transcorren per la ciutat de Nova York, seguint aquesta nova corrent de cinema pseudoindependent centrat en aquesta ciutat americana i amb clares aspiracions “woodyallenianes” (en aquest cas, fins i tot s’atreveix a incloure una clara -i forçada- referència enmig del film). Una ambició excessiva per una pel·lícula que peca d’ingènua i basa les seves esperances en que l’espectador li vulgui seguir la corrent sense parar-se a pensar massa.

No es poden negar les bones intencions de Josh Radnor en la seva primera incursió com a director, però, tot i que ens ofereix algunes seqüències interessants, com la inicial per exemple, el film va perdent frescor i es convencionalitzant. D’altra banda, el guió, escrit pel mateix Radnor, no triga massa a deixar a l’aire les seves limitacions respecte uns personatges idealitzats i poc creïbles (a part de ser tots uns filòsofs de la vida acollonants), juntament amb un argument que es creu molt més especial o trencador del que en realitat és, i en el qual Radnor es reserva, pel meu gust, un excessiu protagonisme. Falta cohesió entre les tres històries i les tangents entre elles no tenen cap gràcia, simplement són una mostra de com HappyThankYouMorePlease s’ho fa venir bé en tot moment per poder fer-ho maco i acabar convertint-se en una apologia de l’optimisme tan descarada com inversemblant.

Quan et trobes davant d’una pel·lícula que ja has vist, ja sigui per l’estructura, per les característiques del guió o simplement perquè passa en uns carrers més que vistos, esperes que aquesta sàpiga trencar en algun moment i oferir algun element que la faci memorable. I en aquest cas, no em serveixen els personatges estereotipats el nen amb cara angelical, ni el protagonista despistat però amb encant, ni tampoc uns suposats conflictes que es veu d’una hora lluny que no poden acabar malament, perquè si no, ja no seria tan HappyThankYouMorePlease. Reconec el bon sentit de l’humor que presenta el film en diverses ocasions, també l’atractiva selecció musical que acompanya l’acció, però falta rellevància en el que ens explica la pel·lícula, alguna cosa imprevisible, que, al final, no arriba mai.

Pel que fa al treball dels actors, força bé en general, tot i que no tots aconsegueixen que el seu personatge em caigui bé (un altre dels objectius massa benintencionats de la peli). Josh Radnor, que interpreta un protagonista clarament inspirat en els de Woody Allen, no ho fa malament, tot i abusar d’aquest aspecte despentinat i cara de no entendre res. Per la seva banda, Kate Mara es confirma dins d’aquest arquetip d’actriu tipus Amy Adams o Carey Mulligan (de les quals en sóc força devot, perquè no dir-ho) amb aquesta aparença fràgil, però caràcter amagat, i es desenvolupa prou bé tot i tenir un personatge força contradictori. La resta de repartiment, en què potser sobresurt Malin Akerman, però per tenir el personatge més farsant de tots, està simplement correcte, però perjudicat per la falta de credibilitat que els acabes atorgant.

HappyThankYouMorePlease es presenta com una més a la llista de pel·lícules que s’autoanomenen “indies” i pretenen donar un renovat punt de vista al cinema, com 500 Días Juntos o Juno. El problema arriba quan, per molt maco i arreglat que et quedi el producte per fora, per dins resulta ser buit, o quan pretens que el que estàs explicant tingui una importància que després no saps transmetre. No estem davant d’una porqueria, ni d’un film desagradable, al contrari, es podria considerar que és amable de veure, però sí que ens vol vendre gat per llebre. Potser Josh Radnor ha pecat d’ingenu en el seu debut, i se li pot perdonar, però espero que s’atreveixi a sortir-se de la complaença i la concessió constant, perquè de les quatre paraules que formen el títol “happy thankyou more please“, no en comparteixo cap.

FALLING SKIES i TERRA NOVA – Spielberg aposta per les sèries

Posted by Martí on 22 d'Abril de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Steven Spielberg és el nom que monopolitzarà les properes temporades d’estiu i tardor a les cadenes de televisió, primer a Estats Units i després a la resta del món. A través de la divisió televisiva de la seva productora, DreamWorks Television, el famós cineasta presenta dues sèries que porten el seu segell de forma inconfusible.

Falling Skies serà la primera en arribar, concretament el 19 de juny a Estats Units i tot just cinc dies després, el 24 de juny, a Espanya gràcies al canal TNT (el mateix que l’estrena allà). La presentació no té cap secret ni tampoc és res que no haguem vist abans, ja que mostra un món apocalíptic després d’una invasió al·lienígena al planeta Terra. A priori, la nul·la originalitat del plantejament provoca certa mandra, però caldrà veure com evoluciona aquest tipus de temàtica al llarg de la sèrie, que té La Guerra de los Mundos o Distrito 9 com a referents.

La sèrie està protagonitzada per Noah Wyle, que encapçala el grup de militars i civils que s’organitza per fer front als extraterrestres. Moon Bloodgood, Maxim Knight o Will Patton són altres integrants del repartiment, força desconeguts pel públic en general, ja que provenen d’altres sèries americanes. El tràiler deixa força clar què podem esperar de Falling Skies, bones dosis d’acció i alienígenes per tot arreu, esperem que no ens en cansem.

El segon projecte televisiu de Spielberg és Terra Nova, que, en un principi, s’havia d’estrenar abans que Falling Skies, però que s’ha acabat endarrerint per problemes en la postproducció. Finalment, arribarà a la cadena FOX al setembre, convertint-se en un dels plats forts de la temporada de sèries de tardor. Amb una aparença relativament semblant al planeta Pandora d’Avatar i amb l’evident referent de Jurassic Park, aquest cop ens trobem a l’any 2149, també amb un món apocalíptic, en què la raça humana es troba en alt perill d’extinció. La única solució és viatjar a la prehistòria per canviar el curs de la humanitat.

El protagonista és Jason O’Mara, també habitual de les sèries americanes, acompanyat de Stephen Lang (conegut secundari de Avatar, Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras o Enemigos Públicos) Shelley Conn o Landon Liboiron. Personalment, aquest projecte, força més ambiciós a nivell de pressupost, em genera més expectació, tot i que tampoc estem parlant d’una temàtica pionera. El tràiler és força curt, però trepidant.

CÓDIGO FUENTE

Posted by Martí on 19 d'Abril de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , . 5 comentaris

Source Code

Director: Duncan Jones

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Michelle Monaghan, Vera Farmiga, Jeffrey Wright, Michael Arden.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, intriga. USA, 2011. 90 min.


El capità Colter Stevens es desperta sobtadament en un tren de passatgers amb destinació Chicago i s’adona que està a la pell d’un altre home. Al cap de 8 minuts, el tren explota, fruit d’una bomba, i Colter apareix en una espècie de càpsula. És allà on descobreix que forma part d’un programa experimental del govern per evitar atemptats terroristes, i que haurà de reviure una vegada i altra aquests últims 8 minuts fins que no trobi la bomba i esbrini qui és l’autor de l’atemptat.

Després de sorprendre tothom amb la seva òpera prima Moon (guanyadora del Festival de Sitges 2009), Duncan Jones reapareix amb un producte molt més comercial i hollywoodià, però consolidant-se com un dels noms amb més potencial dins el cinema de ciència-ficció dels propers anys. Código Fuente es un thriller de ritme trepidant i mètodes efectius, tot i que no sempre enginyosos, per aconseguir enganxar l’espectador del primer a l’últim minut de la seva hora i mitja, duració que l’afavoreix clarament. Després de controlar el pausat i exigent “tempo” de la història del personatge únic de Moon, Jones demostra ara una gran versatilitat amb un film molt menys personal i de propietats i objectius pràcticament oposats. No obstant, lluny de caure prematurament en la indústria de Hollywood, el propi director ja ha definit que es tractava d’una experiència que volia provar, ara que tot just es troba a l’inici de la seva carrera com a cineasta.

Código Fuente és d’aquelles pel·lícules amb un inconfusible segell de ciència-ficció “made in USA”, fet que no ha de ser connotat de forma negativa, però que defineix una estructura de guió molt concreta i amb uns paràmetres comuns amb altres films del mateix gènere. La pel·lícula parteix d’una premissa clara i atractiva, la creació d’una realitat paral·lela, però irreal, que permet reviure fragments del passat per poder extreure’n informació que, en aquell moment, es va perdre. Tot i que el seu fons científic s’exposi a corre-cuita, sense que puguem captar-ne massa l’explicació teòrica (cosa que en el fons tampoc és la principal preocupació del film, per què enganyar-nos), de seguida ens traslladem a l’univers que ens crea i ja no en sortim fins el final. A partir d’aquí, l’argument va explotant totes les variables que ofereix aquest plantejament, ajudant-se de la repetició dels mateixos fets, una i altra vegada, per anar avançant.

Els paral·lelismes amb Atrapado en el Tiempo són més que evidents, no només pel concepte de pel·lícula, també per elements més concrets del guió que resulten coincidir. D’altra banda, també és fàcil recordar, entre altres, Matrix, 12 Monos o fins i tot Origen, per aquests salts entre una realitat i una altra de forma paral·lela. Código Fuente sap explotar els seus recursos de forma efectiva, tot i que cau en tòpics i temàtiques massa utilitzades i presenta certs moments massa efectistes, i fins i tot un punt “cursis”, cap al final. Per sort, i de forma tan enginyosa com premeditada, sap guardar-se un bon factor sorpresa pel final i deixar amb un bon regust de boca. Un dels altres aspectes a destacar i que subratlla la qualitat de Jones com a director és la capacitat de desenvolupar gairebé tota l’acció en només un parell d’espais, com són el vagó del tren i la càpsula on retorna el protagonista cada vegada (la qual es podria considerar única reminiscència de Moon).

Pel que fa a les interpretacions, no estem davant del tipus de pel·lícula en què ens hi fixem especialment, però Jake Gyllenhaal funciona prou bé com a protagonista, tot i ser un paper on ens podríem imaginar un munt d’altres actors. Pel que fa a Michelle Monaghan, es podria dir que compleix sense més, tenint en compte que el personatge tampoc li permet gaire més. Pitjor ho té Vera Farmiga, a qui quasi veiem més estona a través d’una pantalla que de forma directa. D’altra banda, s’ha de dir que Código Fuente, rodada íntegrament en digital, sorprèn per la alta nitidesa de la imatge (fins i tot els subtítols es llegeixen millor) i presenta una fotografia molt viva, potser massa i tot. Quant a la banda sonora, pràcticament no dóna treva i acompanya i dinamitza pràcticament en tot moment l’acció, un bon mètode per accelerar una mica més les pulsacions de l’espectador.

Tot i no ser una pel·lícula rodona i generar aquella sensació que, si ens paréssim a pensar fredament, tot plegat ens semblaria una absurditat com una casa, Código Fuente pren les armes clàssiques de la ciència-ficció i les utilitza amb una gran habilitat, satisfent tot el públic que es deixi portar per l’univers que planteja. Sense ser grandiloqüent (punt a favor), sap donar certa exclusivitat al seu missatge, tot i que funciona millor per la forma que pel fons i a vegades es perd en tocs de filosofia vital totalment sobrants, i acaba sent un producte interessant i endimoniadament entretingut. A més, serveix per constatar que Duncan Jones ho té tot per treure’s etiquetes pesades de sobre (recordem que té un pare cèlebre) i forjar-se una carrera cinematogràfica esperançadora. De moment, qualsevol projecte futur que el vinculi ja serà motiu de notícia amb tota seguretat, i pocs ho aconsegueixen amb només dues pel·lícules.

CARLOS

Posted by Martí on 17 d'Abril de 2011
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , . 2 comentaris

Carlos

Director: Olivier Assayas

Intèrprets: Edgar Ramírez, Alexander Scheer, Nora von Waldstatten, Christoph Bach, Juana Acosta, Julia Hummer.

Gènere: Drama, policíac, biopic. França, 2010. 3 capítols de 90-110 min.


En plena Guerra Freda i auge dels moviments revolucionaris arreu del món, Ilich Ramírez Sánchez és un terrorista d’extrema esquerra d’origen veneçolà que treballa a favor de la causa palestina i, globalment, en contra del capitalisme. Conegut amb el pseudònim de “Carlos”, la magnitud dels seus atemptats i accions diverses el converteixen en una de les figures revolucionàries més populars, per la qual cosa diferents països se’l disputen perquè treballi per ells.

El director francès Olivier Assayas, conegut pel seu estil personal i més aviat alternatiu, sorprèn amb un ambiciós i comercial projecte, de gran pressupost, sobre una de les figures clau del terrorisme revolucionari internacional dels anys 70 i 80. Tot i que la seva versió cinematogràfica (retallada a la meitat de la duració total) s’acaba d’estrenar a les nostres sales, Carlos és originàriament una extensa minisèrie televisiva de tres capítols, produïda per Canal+, que repassa una de les èpoques més convulses i complexes del continent europeu des de la mirada d’un dels homes que més va lluitar per canviar-ne el curs. La sèrie acompanya el protagonista en la seva escalada a nivell popular, al mateix temps que desgrana el context polític i diplomàtic que l’envoltava i condicionava la seva acció. Un exercici interessant, intens i de bona factura tècnica, però excessivament irregular i perjudicat per la seva extensa durada.

Carlos abraça uns 20 anys de la vida del personatge de Ilich Ramírez, de mitjans dels anys 70 fins a mitjans dels 90, i posa en context la difícil situació política i social que Europa va viure durant aquell temps. A nivell històric, la sèrie fa gala d’un gran treball de documentació, tot i que, com molt bé avisa a l’inici de cada episodi, les relacions entre els personatges poden ser considerades com a ficció. En tot cas, posa en evidència les múltiples aliances i interessos polítics que s’amagaven darrere aquests últims anys de Guerra Freda, que implicaven països dels cinc continents, així com la internacionalització dels moviments revolucionaris. Tot i aquest interès, el guió és dens i una mica irregular, així com el ritme de la narració, que s’estanca de forma alarmant a l’últim capítol. De les més de 5 hores que acumula la sèrie sencera, ben bé se’n podrien retallar uns tres quarts d’hora en què Assayas s’entesta en explicar detalls del personatge.

De seguida ens adonem que Carlos no està per tonteries. La història ens presenta un protagonista que destaca per la seva convicció i sang freda a l’hora d’actuar segons els seus ideals, els quals es converteixen en l’eix sobre el qual gira tota la seva vida. Tot i que els inicis no són fàcils, de seguida es guanya a pols que els principals líders polítics i revolucionaris se’l prenguin seriosament, fins a convertir-se en una autèntica figura mediàtica. No obstant, poc a poc ens adonem de la gran contradicció que suposa el personatge en si, ja que és allò contra el que lluita que l’està fent ric i popular. El revolucionari insubmís s’acaba convertint en un mercenari que es ven al millor postor de forma oportunista i aprofitant la conjuntura política de cada moment, una estratègia que es va tornant en contra seva. En aquest sentit, l’evolució del personatge resulta força significativa, però, a nivell televisiu, aquest té un gran inconvenient.

I és que “Carlos” no fa cap mèrit per generar empatia amb l’espectador. D’acord que la sèrie reflecteix el personatge tal com era, respectant la seva personalitat, i que manté un posicionament neutre respecte el que explica, però també hauria d’intentar donar un punt més proper a tot plegat, especialment si tenim en compte que el protagonista no seria l’home més simpàtic del món. Tot i fer un imponent i meritós treball interpretatiu, Edgar Ramírez (que té un aire a Javier Bardem) ofereix un posat i manera de fer les coses que acaben per fer ràbia i per cansar-nos una mica d’ell. Es pot respectar la seva causa i admirar les seves dots estratègiques, però en cap cas és un protagonista en qui emmirallar-nos, bàsicament perquè és un estúpid. Pel que fa als actors i actrius secundaris, el nivell global és bastant bo, sobretot en l’apartat femení per part de Nora von Waldstatten.

Un dels aspectes més arriscats i que més criden l’atenció de Carlos és la immensa varietat d’idiomes que s’hi parlen, cosa que dóna una gran versemblança, però també alguna que altra situació absurda. D’altra banda, cal destacar el bon treball d’ambientació i la altíssima quantitat de localitzacions que apareixen, així com una atractiva banda sonora de la qual s’extreu que Assayas és força fan de grups com Wire. Tot i ser un producte imperfecte i, segons la meva opinió, una mica massa dilatat, Carlos és una sèrie interessant, amb bons moments d’acció i un contingut polític de força riquesa. Amb un aire que recorda a Munich o R.A.F. Facción del Ejército Rojo, films amb arguments contemporanis, repassa una important figura de l’activisme revolucionari europeu, no tant pel que va aconseguir canviar, sinó per com va aconseguir posar contra les cordes més d’un estat o organització internacional. Recomanable, sobretot als amants d’aquest tipus de temàtiques.

Petit tast del MECAL 2011

Posted by Martí on 12 d'Abril de 2011
Posted in: Curtmetratges. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

Del 8 al 17 d’abril, s’està celebrant el MECAL 2011, la 13a edició el Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona. Tot i presentar obres no dirigides al gran públic i de digestió no sempre fàcil, l’assistència a alguna de les seves sessions pot oferir projectes curiosos i interessants, especialment si són a càrrec de realitzadors amb més renom, com són en aquest cas Michel Gondry (director de La Ciencia del Sueño o Rebobine, Por Favor) o Romain Gavras (més especialitzat en videoclips i publicitat). Aquest és un petit tast del que es pot veure al MECAL.

One Day, de Gondry, explica la història d’un home que és perseguit per… una part molt orgànica del seu cos, per dir-ho finament. Protagonitzat pel mateix director francès, es basa en un humor força absurd i surrealista, i expressa de forma molt particular la impossibilitat d’escapar-se d’un mateix.

Easy Pizza Riderz, de Gavras, és un dinàmic relat d’històries encreuades que mescla estils de Tarantino i Ritchie, amb personatges bastant pintorescos i continus girs de trama que desemboquen en un final, si més no, inesperat. Tot plegat força surrealista també, però realment divertit.

MELANCHOLIA – Lars Von Trier es passa a la ciència ficció

Posted by Martí on 8 d'Abril de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Arriba el tràiler d’una de les estrenes més destacades d’aquest 2011. Tot i ser venerat i odiat pràcticament a parts iguals, Lars Von Trier genera una gran expectació amb tot el que fa, i aquest cop no ha estat una excepció. Després de firmar una de les millors pel·lícules de 2009, la crua i polèmica Anticristo, el director danès ha decidit explorar un gènere fins ara inèdit per ell com és la ciència ficció. Melancholia és la història de dues germanes de vides força diferents que veuran compromesa la seva relació per culpa del probable xoc d’un planeta contra la Terra. Qualsevol consideraria aquest argument de tot menys atractiu, però tractant-se de Von Trier i veient el tràiler, l’atracció és inevitable.

El repartiment està encapçalat per Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg (qui repeteix després d’Anticristo), acompanyades d’un sorprenent Kiefer Sutherland a qui esperava veure a qualsevol lloc menys a un film de Lars Von Trier. Veurem si aconsegueix desempallagar-se del personatge de Jack Bauer a 24. Els altres noms destacats són el veterà John Hurt i Alexander Skarsgaard, aquest últim conegut per protagonitzar Generation Kill. El propi director ha definit Melancholia com una pel·lícula psicològica sobre la fi del món, a veure què ens té preparat aquest cop.

Melancholia formarà part quasi amb tota seguretat de la secció oficial del Festival de Cannes i podria arribar a les nostres sales a la tardor.

THE TREE OF LIFE – Tràiler

Posted by Martí on 7 d'Abril de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Terrence Malick és un dels directors contemporanis més singulars i distingibles per la seva forma de fer cinema. Les seves pel·lícules es caracteritzen per un toc grandiloqüent, transcendental i poètic, però també per l’espectacularitat visual de les seves imatges i la profunditat que dóna als seus personatges i històries. Si s’han vist els seus dos últims films, La Delgada Línea Roja (1998) i El Nuevo Mundo (2005), és fàcil fer-se una idea del que estic parlant. És per això que Malick no acostuma a deixar indiferent a ningú, i tot fa pensar que així serà també en motiu de la seva nova pel·lícula, The Tree of Life.

Protagonitzada per Brad Pitt, Sean Penn i Jessica Chastain, explica la història d’una família benestant americana dels anys 50, on la influència d’uns pares amb una visió de la vida molt particular marca la infància d’un dels seus fills. La pel·lícula combina aquesta trama amb la del fill quan ja és gran, i també inclou imatges referents a la creació de l’univers com a metàfora del que va succeint al llarg del film. Desconcertant, però atractiu. Després de passar-se dos anys a la nevera per fallida de la seva primera distribuidora, The Tree of Life per fi veurà la llum.

L’estrena serà al Festival de Cannes, aquest mes de maig, i la seva data d’arribada a les nostres sales és, ara per ara, el 7 d’octubre. Per cert, el póster m’ha semblat espectacular.

(marcar CC per veure subtítols)

JUEGO DE TRONOS – Avanç dels primers 14 minuts

Posted by Martí on 4 d'Abril de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

Juego de Tronos s’ha convertit en la gran atracció televisiva d’aquesta primavera gràcies a una magnífica campanya de marketing estudiada al detall, que ens ha anat descobrint continguts de forma dosificada i progressiva. La seva culminació, per acabar d’impacientar tots els qui esperem amb ganes la seva estrena, va arribar ahir, amb l’emissió dels primers 14 minuts del primer capítol. Tot i contenir bona part de les imatges que fins ara ja havíem pogut veure als diferents tràilers i presentacions, aquest escàs quart d’hora és suficient per evidenciar que estem davant d’una sèrie potencialment brillant, amb l’inconfusible segell de la HBO.

Per als lectors de la saga literària, es reconeixen perfectament els dos primers capítols de Juego de Tronos en aquests minuts inicials. Amb més de 800 pàgines per davant, i a tenor del que hem anat veient, la cosa promet i molt. Per ara, caldrà esperar dues setmanes fins el 17 d’abril, data d’estrena de la sèrie a Estats Units. Tres setmanes més tard, el 9 de maig, arribarà el torn de Canal+, que l’oferirà tant en la seva versió doblada com subtitulada.

Ara que hem entrat a la primavera, resulta que “l’hivern s’acosta”. I quines ganes que arribi.

INSIDE JOB

Posted by Martí on 30 de Març de 2011
Posted in: Cine - 2010, documental. Tagged: , , , , . 3 comentaris

Inside Job

Director: Charles Ferguson

Intèrprets: Matt Damon (narrador), Barney Frank, Charles Morris, Daniel Alpert, Dominique Strauss Kahn, Glenn Hubbard, Eliot Spitzer, George Soros, Christine LaGarde, Martin Feldstein.

Gènere: Documental. USA, 2010. 105 min.


 
L’any 2008 va esclatar una crisi econòmica que encara perdura i que ha deixat sense feina i casa a milions de persones arreu del món. Aquesta crisi no ha estat un accident, ja que va ser provocada per un delicte col·lectiu per part de banquers, polítics, agències qualificadores i altres agents, que van promoure la creació de nous productes financers destinats al fracàs amb l’objectiu d’emportar-se més benefici a nivell personal. Tot i saber els alts riscos que s’estaven corrent, ningú va fer res per regular-ho i aturar-ho. Finalment, el sistema va col·lapsar i es va emportar per davant alguns dels bancs i empreses financeres més importants d’Estats Units.

“Inside job” és un terme que en anglès s’utilitza per fer referència a un crim comès en una empresa o organització que és  perpetrat per alguna persona pertanyent a la mateixa, aprofitant la seva posició de privilegi. És la definició perfecta per explicar les causes de la greu crisi econòmica que estem patint des de fa ja 3 anys, les quals probablement són desconegudes per la immensa part de la població. Produït, escrit i dirigit per Charles Ferguson, Inside Job és un documental que contextualitza cadascuna de les fases que ens ha fet arribar on som i posa noms, cognoms i cara als principals responsables que bona part de l’economia mundial hagi vist trontollar la seva estabilitat, ja siguin aquells que van actuar, com aquells qui no els ho van impedir. De forma cronològica i mitjançant fets, documents i nombrosos testimonis, el film desgrana de forma força tècnica, però també didàctica, les arrels de la crisi que tots patim.

Tot i tractar-se d’un documental que s’endinsa en un món tan complex i inhòspit per la majoria de gent com és el de l’economia i les finances, la seva voluntat didàctica fa que els conceptes es puguin entendre suficientment com per comprovar què estava fent aquesta gent i el per què de les seves conseqüències. Això sí, és important prestar atenció, especialment durant la primera part del film, la més feixuga i carregada de tecnicismes. Inside Job presenta una estructura cronològica i clarament separada en diferents episodis que representen els passos que han desembocat en la crisi, la situació actual i el possible futur. Tot i basar-se eminentment en imatges d’arxiu i les intervencions dels diferents testimonis que hi participen, la inclusió de gràfics i infografies per il·lustrar el que s’explica ajuda a clarificar el discurs i, com a conseqüència directa, a fer pujar el grau d’indignació a l’espectador.

I és que el guió d’Inside Job podria ser perfectament el d’un thriller de suspens, però dels que acaben malament. Una gran orquestració d’un crim en què els criminals guanyen i milions de persones perden. El pitjor és que no estem parlant de ficció, sinó de persones reals que actualment viuen sense patir cap mena de càstig pel que van fer, ja que mantenen la seva privilegiada posició dins la vida política i empresarial d’Estats Units. I òbviament mantenen la seva riquesa i viuen com si res, despreocupats i sense cap remordiment del que tota la pobresa que les seves accions han provocat arreu del món. Aquest és l’apartat més esgarrifant d’Inside Job, la sensació que vivim en un món on sempre guanyen els mateixos, on els interessos, les influències i el poder són suficients per eximir desenes de persones que, degut a la seva insaciable avarícia, han posat el món de cap per avall i destrossat milers de vides.

Les interpretacions combinen noms que van tenir relació directa amb l’entramat causant de la crisi, amb persones externes com analistes, economistes, polítics o periodistes. Curiosament, tots els màxims responsables van declinar participar al documental, possiblement davant la impossibilitat de trobar una justificació als seus fets. Els pocs testimonis que intenten fer-ho s’acaben quedant sense arguments, alterant-se o encarant-se amb l’entrevistador, a qui no li fa falta gaire per deixar-los en evidència. Això és el que més ràbia fa, l’absència total de culpa o penediment que es percep, tot i que els culpables eren plenament conscients que es podia produir una crisi com aquesta. I parlant de l’entrevistador, cal treure’s el barret davant el treball realitzat per Charles Ferguson, productor, escriptor i director d’Inside Job, qui, a més, té la humilitat de mantenir-se sempre en un segon pla i no aparèixer mai en pantalla.

Lamentablement, la distribució d’aquest documental ha estat molt escassa, i probablement la seva presència a la cartellera serà més aviat fugaç, però Inside Job és d’aquelles obres que tothom hauria de veure. No és lleugera, ni espectacular, però ens explica quelcom que ens afecta a tots directament i dóna un munt d’informació que la immensa majoria de gent desconeix i té dret a saber. No és manipulador, ni sensacionalista, ni intenta distorsionar les dades que aporta i, a més a més, dóna una autèntica lliçó de com plantejar un documental d’aquest tipus, tan a nivell narratiu com estilístic, cosa que li va valdre l’Oscar a millor documental fa prop de dos mesos. Els culpables no han pagat la seva culpa, però almenys ara ja podem saber qui són i què van fer.