M.A.Confidential

Uns dies després de la conclusió de l’Atlántida Film Fest 2018, faig un repàs d’alguns dels millors títols que s’hi van poder veure. Un any més, el festival permet accedir a un bon nombre de mirades diferents arribades de tot Europa, amb pel·lícules que difícilment poden colar-se a la distribució comercial. En aquest cas, des de potents produccions del nord del continent, fins a una humil pel·lícula barcelonina. En general, descobriments interessants.

Blue My Mind (Lisa Brühlmann, 2017)

Últimament, el subgènere coming-of-age ens està obsequiant amb propostes més que interessants des de diversos punts del continent europeu. Després d’arriscats èxits com Crudo o Thelma, ara Blue My Mind mira d’agafar-ne el testimoni amb una història que presenta força punts en comú amb aquestes dues; especialment amb la primera. En aquest cas, la protagonista és Mia, una adolescent suïssa de 15 anys que canvia d’institut i comença a allunyar-se de la seva actitud exemplar per a explorar terrenys com el del sexe, l’alcohol i les drogues de la mà de les seves noves amigues. La debutant Lisa Brühlmann planteja la narració de Blue My Mind com una mescla de realisme i fantasia que cada cop esdevé més obscura i pertorbadora, sobretot pels canvis físics que va experimentant Mia i per la decisió de la directora de portar al límit la metàfora amb què simbolitza el despertar hormonal de la noia.

És precisament aquest excés de literalitat el que duu la pel·lícula cap a una debilitació del seu missatge, tot i que a la vegada proporciona les imatges més impactants. Un dels elements que marca Blue My Mind és la integració d’aquest canvi físic de la protagonista en l’acció real, i que la resta de personatges també el puguin veure, i això al capdavall enrareix una mica la sensació que ens produeixen algunes situacions. Els minuts finals haurien pogut ser força potents, però segons com acaben resultant un pèl esperpèntics. Sembla que la directora vulgui culminar sigui com sigui la metàfora que ha construït, i potser hauria estat millor que el propi espectador ho hagués fet. A banda d’això, i tot i explicar-nos una història que ja hem vist en repetides ocasions, Blue My Mind funciona prou bé.

El Caso Kurt Waldheim (Ruth Beckermann, 2018)

Una ullada a la situació política europea actual és suficient per a trobar tot el sentit a l’aparició d’un documental com El Caso Kurt Waldheim en aquest precís moment. I els paral·lelismes no resulten massa encoratjadors. Waldheim va ser secretari general de les Nacions Unides entre 1972 i 1981, i quan es trobava en plena campanya electoral per a convertir-se en president d’Àustria el 1986, va sortir a la llum la seva col·laboració activa amb l’exèrcit nazi durant la 2a Guerra Mundial. El documental, narrat per la pròpia directora, una de les activistes que van desemmascarar Waldheim, es focalitza en la guerra de versions que comença quan el polític austríac veu greument afectada la seva imatge pública. Tot i que l’autoria del documental podria implicar una visió esbiaixada de la història, El Caso Kurt Waldheim deixa, amb astúcia, que el propi protagonista parli i parli, i vagi submergint-se en les seves falsedats. A banda que els fets, òbviament, també van caient pel seu propi pes.

Gràcies a l’enorme quantitat d’imatges d’arxiu, el documental ens permet conèixer a la perfecció la figura de Waldheim; tot i que després del primer discurs ja el podem calar de forma bastant completa. El Caso Kurt Waldheim incideix sobretot en l’ambigüitat amb què el polític parla cada vegada del seu passat: primer no el recorda bé del tot, després resulta que sí que era al mateix escenari on es van aprovar centenars de milers de deportacions als camps de concentració però no se’n va adonar, després al·lega que els dos bàndols van patir molt… una cadena de mentides i mitges veritats que fins i tot resulta relativament graciosa de veure. Però el somriure s’esborra quan, a pesar de tot, Waldheim guanya les eleccions al seu país. El Caso Kurt Waldheim ens recorda, un cop més, que per molt tacada que pugui quedar la imatge d’un polític, sempre pot trobar la manera de guanyar-se els seus votants. I aquesta sensació de ràbia no ens la treu ningú.

McKellen: Tomando Partido (Joe Stephenson, 2017)

Tot i haver protagonitzat títols prou rellevants durant la dècada dels 90, Ian McKellen va entrar a les vides de molta gent gràcies a la barba (primer gris, després blanca) de Gandalf i al casc morat del malvat Magneto. I més d’un va pensar el mateix: d’on ha sortit aquesta nova estrella de 60 anys? A McKellen: Tomando Partido ell mateix s’encarrega d’explicar-nos-ho, i ho fa de forma completament natural i honesta assegut a la seva butaca vermella. Des dels seus primers records d’infantesa i fins el dia d’avui, l’actor britànic repassa la seva vida amb intimitat, autocrítica i una absoluta confiança cap a l’espectador; orgullós de tot el que ha aconseguit i també disposat a admetre errors i decepcions, tant a nivell professional com personal. Rarament s’ha vist un actor tan disposat a parlar de tot com el que veiem a McKellen: Tomando Partido, i rarament l’espectador ha acabat amb tantes ganes d’abraçar-lo.

El documental repassa (i ens descobreix, en molts casos) la carrera teatral de McKellen i el seu idil·li amb l’obra de Shakespeare, que poc a poc el va fer guanyar popularitat a Gran Bretanya fins a convertir-se en una de les grans estrelles del sector. Més enllà de les imatges d’arxiu, el que més valor té a McKellen: Tomando Partido són les explicacions del propi Ian McKellen, que enriqueixen cada imatge de forma realment emotiva. L’altra gran vessant -tot i que queda un pèl per sota- és la personal, centrada sobretot en la seva reivindicació dels drets dels homosexuals i en la seva vida com a tal. Tot plegat, sense ni una pretensió més que la de transmetre allò que li sortia de dins en cada moment. Combinant sempre el concepte d’actuació vs realitat, sempre present a la vida de l’actor, McKellen: Tomando Partido aconsegueix convertir-se en un d’aquells documentals que cal veure. Si més no, per a comprovar que darrere de Gandalf i Magneto hi ha una persona de qui se’n poden aprendre un munt de coses.

Tower. A Bright Day (Jagoda Szelc, 2017)

Un altre exemple que l’Atlàntida Film Fest és ple de debuts prometedors és Tower. A Bright Day, òpera prima de la directora polonesa Jagoda Szelc. Amb només 34 anys, Szelc s’atreveix amb una mescla de gèneres força inquietant i una història del tot atmosfèrica que permet diverses lectures. Tot comença amb el retrobament de dues germanes, Mula i Kaja, amb motiu de la celebració de la primera comunió de la petita Nina, filla biològica de Kaja però criada per Mula després que la primera desaparegués de forma sobtada. Aquest secret, desconegut per part de la nena, sobrevola tota la pel·lícula, però és el xoc de personalitats de les dues germanes el que acaba marcant la narració. Partint d’questa base, Tower. A Bright Day genera un gran número de situacions tenses en què, poc a poc, anem veient de quin peu calça cadascuna d’elles i reajustem les percepcions que se’ns havien atorgat en un inici.

Jagoda Szelc aprofita aquesta confrontació per a fer un retrat molt més ampli i profund: el de la societat polonesa més conservadora i la seva por a un progressisme que vol trencar amb allò establert. La religió hi té un pes important, com evidencien les curioses escenes del capellà que ha d’oficiar la comunió, però també les convencions i els rols familiars més tradicionals. En la seva segona meitat, Tower. A Bright Day no dubta en virar cap a tocs de thriller de terror, sempre accentuats per una banda sonora incòmoda, i fins i tot cap a un simbolisme sobrenatural que posa en dubte la literalitat de segons quins elements. La pel·lícula potser s’excedeix una mica en el terreny formal en aquest sentit, però aconsegueix generar-nos un desconcert força estimulant. Mereix menció a part el seu final, d’aquells pensats per a destarotar els esquemes de l’espectador que creia haver-ho captat tot.